(Imatge de ‘The Sinner’, de Paulette San Martín. Foto Jesús M. Atienza)
Amb aquesta última crònica dedicada a la interessant conferència d’Adolfo Ayuso titulada Casquivanas o decididamente impúdicas: las marionetas más calientes, així com als espectacles El Ahorcado, d’Helena Millán (Títeres de la Tía Helena) i The Sinner, de Paulette San Martín, acabem el relat sobre el Ròmbic 2022, el Festival de Titelles per Adults de Barcelona, que organitzen L’Associació Titellaire de Roquetes conjuntament amb la Casa-Taller de Marionetes de Pepe Otal, i per primera vegada aquest any, amb el teatre La Puntual.
Un festival que aquest any ha pujat molts dígits en la seva intenció d’esdevenir una imprescindible cita titellaire de referència a Barcelona, sempre centrada en espectacles dirigits a públic adult. Un mèrit que els membres de l’Associació Titellaire de Roquetes han guanyat a pols, mantenint constant el seu desideràtum de convertir Roquetes en un pol titellaire consolidat i reconegut per la professió i pels mitjans de la ciutat.
Podeu llegir la crònica del primer dia aquí i la del segon aquí.
Casquivanas o decididamente impúdicas: las marionetas más calientes, conferència d’Adolfo Ayuso
Va sorprendre a tots els que vam assistir a la convocatòria, que omplíem de gom a gom el bar-vestíbul de l’Ateneu 9 Barris, la conferència professada per Adolfo Ayuso, l’investigador del món dels titelles que més ha indagat sobre la història d’aquesta modalitat teatral al nostre país. No sols a Espanya sinó també a Catalunya, en ser una de les persones que en aquests moments coneix amb major profunditat la realitat històrica de l’anomenat Titella Català, del qual fins ara se n’ha sabut ben poc pel que fa als seus orígens.
Va sorprendre per l’interès de les seves paraules i per tota la informació que va revelar, en dades i en imatges, que no van cessar de prodigar-se al llarg de la sessió.
Com és evident, en tractar un tema tan ampli com és la relació del teatre de titelles i la sexualitat, considerada aquesta en un sentit ampli i genèric, Ayuso es va veure obligat a concretar i cenyir-se en alguns dels aspectes d’aquesta relació que més podien interessar a un públic composat de professionals i de persones aficionades a aquest món.
Va arrencar amb aquestes sàvies paraules: Siempre se ha dicho que los títeres existen desde el principio del mundo. Bueno, quizá sea una exageración. Lo que es seguro es que el sexo sí que existió desde entonces. Y obviamente, mantuvieron relaciones enseguida.
Amb elles va establir ja de bon antuvi la tonalitat per la que hauria de transcorre la seva dissertació: el distanciament irònic, és a dir, intel·ligent, envers la matèria tractada. Com sinó encarar-la? Ironia, per altra part, que ja el títol havia fet explícita.
No és intenció d’aquesta crònica repetir tot el va dir l’il·lustre aragonès, però sí que podem mostrar una mena d’índex dels diversos temes tocats. Això ens donarà una idea del contingut de la conferència i, el que és més important, ens despertarà l’apetit per voler-ne saber més.
S’ha de dir que Adolfo Ayuso ha mostrat el seu desig de publicar aquest investigació en una sèrie de capítols que anirem mostrant des del portal Titeresante, i que seguirà més o menys l’ordre dels temes aquí indexats.
Són els següents:
– Antecedents: la Prehistòria, l’animisme i la importància de les figures màgiques en el xamanisme. Les grans civilitzacions.
– Els Pupazzi de Lemercier de Neuville, un teatre de titelles que va entusiasmar al París de mitjans del segle XIX, amb l’obertura l’any 1962 del Théâtre Erotique, Erotikon Teatron, a la rue de La Santé (avui rue de Saussure).
– Les ombres impúdiques del Teatre del Karagöz, que es feia als cafès de les principals ciutats otomanes, i que destacaven pel seu caràcter desimbolt en matèria de sexe, de manera que a vegades eren descaradament pornogràfiques.
– El Bunraku llicenciós: com les marionetes clàssiques del Japó van satisfer les necessitats eròtiques del seu públic, majorment el més ric i aristocràtic.
– Les postals i les il·lustracions de revistes que a finals del segle XIX es van obrir a tractar el tema eròtic, amb no poques cites a la metàfora titellaire, que tan bé anava per expressar algunes segones i terceres intencions inconfessables.
– El cas de Mademoiselle Zizi, una dulce casquivana com la defineix Ayuso, marioneta construïda per Frank Mufford a la dècada de 1950
– Va parlar el conferenciant d’un altre cas de marionetes impúdiques en la figura de Pepe Otal, l’iconoclasta marionetista d’Albacete radicat a Barcelona, tan sensible a l’element femení, de manera que no va dubtar a fer l’autòpsia de Don Giovanni a fi d’esbrinar els secrets del seu èxit amb les dones.
– La dona sotmesa com una marioneta, un tema truculent però de molta actualitat, per desgràcia per a l’element femení i el progrés de la civilització humana. Un capítol aquest amb ramificacions curioses i poc recomanables en la indústria del porno: les nines eròtiques, inflables, els robots sexuals, etc.
– El capítol del porno que recorre als titelles per complementar les seves escenes sexuals, com es veuen en algunes pel·lícules XXX. Les seves imatges, algunes de les quals va mostrar Ayuso, van sorprendre al públic titellaire, que desconeixia aquestes variants.
– El cinema d’animació amb ninots, un altre capítol que la indústria del cinema ha conreat, amb noms tan coneguts com Peter Jackson (El Delirante Mundo de los Feebles, pel·lícula de 1989), entre molts altres.
– El teatre de titelles porno, del que els argentins semblen haver estat uns avançats conreadors, com és el cas de l’espectacle muntat per Sergio Rosemblat 12 polvos, així com altres experiments realitzats a diferents països, com a Colòmbia amb Adentro Teatro (Títeres Porno, 2008-2015).
– Del porno crudo al arte cárnico, així titula Ayuso el capítol dedicat a propostes com les del mític Espejo Negro de Málaga, o el cas de Neville Tranter i algunes de les seves obres més xocants i sexualment explícites, Duda Paiva, Ilka Shonbein, entre altres.
Hem resumit alguns dels temes tractats per Adolfo Ayuso, per poder distribuir amb facilitat les múltiples i riques imatges que ens ha cedit l’autor per a acompanyar aquest article. Com és fàcil endevinar, el conferenciant de Zaragoza va obrir una verdadera Caixa de Pandora que deixà al públic de l’Ateneu 9 Barris amb la boca oberta i amb ganes de ‘més encara’. Una necessitat que no tindrà més remeu que satisfer, per poder saciar l’apetit avivat als seus incondicionals admiradors.
El Ahorcado, d’Helena Millán
Per complementar visualment la conferència amb un espectacle de titelles en viu, Helena Millán, de la històrica companyia aragonesa Los Títeres de la Tía Helena, va presentar la història curta titulada El Ahorcado, l’autor de la qual és el mateix Adolfo Ayuso.
Es tracta d’un sketch per a titelles de guant que planteja una situació xocant: una dona es troba davant d’un penjat, una marioneta del sexe masculí. Tota la història gira a l’entorn de la reacció que té la dona davant d’aquesta aparició abrupta, amb un desenllaç sorprenent i escabrós, del que no direm res ja que no és la nostra intenció desvelar l’argument de l’espectacle.
Es tracta d’un tipus d’obra que bàsicament demana una cosa: que l’intèrpret titellaire tingui la suficient força, gràcia i experiència com per atrapar l’atenció del públic i despertar en ell la complicitat necessària envers els personatges. I s’ha de dir que Helena Millán disposa amb escreix de tots aquests atributs.
En efecte, passa amb Helena Millán el que sol passar als titellaires quan arriben a la maduresa amb una pràctica que ha tocat totes les tecles: assoleixen allò que es diu el ‘domini de l’ofici’. Millán, experta constructora i reputada marionetista de fil, està acostumada al temps lent de les marionetes, que per regle general estan més subjectes a la força de la gravetat que els titelles de guant, atrapats aquests per la musculatura nerviosa dels braços del titellaire. És per això que quan un està acostumat al fil, sol moure correctament els titelles de guant sense presses innecessàries.
És el cas d’Helena Millan, que sap aplicar al guant el tempo adequat a aquesta tècnica de manipulació, el qual, sumat a la mestria de la veu de la que la titellaire manya fa gala, garanteix una manipulació convincent i compassada.
En resum, el bon fer de la també anomenada Tía Helena va encantar al públic del Ròmbic, que va riure amb ganes la situació plantejada, d’una incorrecció pujada de to, per a gaudi dels presents entre els quals, per sort, no hi havia ni papis tiquis-miquis ni mestres carregats de punyetes.
The Sinner, de Madame Paulette
El matí del diumenge 24 va acabar amb una estrena absoluta de l’obra The Sinner, de Paulette San Martín, artista titellaire i sastressa de Xile instal·lada fa anys a Barcelona. Es tracta d’un projecte que Paulette persegueix des de fa temps i que ha arribat finalment a bon port amb un equip de luxe al seu darrere. Dirigida per Sergio Pons (en el paper de sagristà en l’obra), amb titelles de Martí Doy i escenografia del mateix Doy i Eudald Ferré, l’obra ha comptat amb la veu de Dora Cantero i les fotografies de Jesús Atienza. La intèrpret titellaire que maneja els fils de l’assumpte és, per descomptat, Paulette San Martín en el paper de Madame Paulette.
La proposta té el format d’una refinada instal·lació -que podríem definir com un confessionari de luxe per a cardenals- en el que hi ha tres obertures amb els obligats reclinatoris que unes cortines privatitzen per garantir la intimitat: la del voyeur que s’agenolla no per confessar-se, sinó per gaudir d’unes escenes de lúbrica concupiscència plenes de pecat.
Oficia Madame Paulette, la mateixa autora que vesteix un elegant vestit negre i que s’encarrega de conduir amb les seves mans les accions sicalíptiques dels personatges. Es tracta d’un gènere que s’acosta al titilimundi o mundonuevo, aquells aparells o caixes que contenien un cosmorama portàtil o una col·lecció de figures en moviment, i que es portaven pels carrers per a diversió de la gent. Aquí, però, ens trobem amb un artefacte elegant i refinat, que s’acosta més a l’estètica d’un boudoir de luxe del Vaticà que a la del divertiment popular.
A destacar el bon gust en la realització de tots els detalls que conformen l’interior del tocador o casa de tolerància on transcorre l’acció. Es nota la minuciositat acurada de l’artista Paulette, avesada i solvent mestre dels detalls, un dels elements que més brillen en aquesta mena de locutori on sexe i sagristia es creuen, per al gaudi dels penitents que s’acosten a confessar-se.
Sens dubte un dels grans atractius que ofereix aquest confessionari voyeurista de Paulette San Martín és el joc ocult que s’estableix entre els tres espectadors anònims, còmplices d’aquesta exaltació de les sensacions pecaminoses, obligats a compartir la innocència d’uns divertiments que acompanyen els humans des de l’època de les cavernes. En efecte, la fornicació és i ha estat tan important com el menjar, una activitat per perpetuar l’espècie i per animar a que així es vagi fent.
De tot això ens parla The Sinner, amb un llenguatge visual refinat que busca l’hedonisme sibarita i que fuig com del pecat de la baixesa barata i banal del llenguatge pornogràfic. Tota una lliçó de gust i delectació feta per qui estima i creu en l’art de l’elegància i del ben fer. Una creació destinada a recorre tota mena d’espais, des de vestíbuls de teatre, fins a museus, exposicions, festivals o les mil trobades artístiques que es fan arreu del món. Penitents hedonistes i espectadors assedegats ho agrairan.
