(Exposició de Jesús M. Atienza sobre Pepe Otal. Foto de Jesús M. Atienza)
Continuem les cròniques sobre el Ròmbic 2022, el Festival de Titelles per Adults de Barcelona, que organitzen L’Associació Titellaire de Roquetes conjuntament amb la Casa-Taller de Marionetes de Pepe Otal, i per primera vegada aquest any, amb el teatre La Puntual. En aquest segon article parlarem de l’exposició de fotografies de Jesús M. Atienza sobre la figura i l’univers de Pepe Otal, de l’espectacle Ubü King, de Neville Tranter, i de la seva masterclass de dos dies de duració organitzada per La Puntual.
En la tercera crònica parlarem de la conferència presentada per Adolfo Ayuso el diumenge 24 amb el títol de Casquivanas o decididamente impúdicas: las marionetas más calientes; així com de l’espectacle d’Helena Millán El Ahorcado i de l’estrena absoluta de l’espectacle-instal·lació de Paulette Sant Martín The Sinner.
Vegeu la primera crònica dedicada a M.A.R., d’Andrea Díaz Reboredo; Connectar, de Les Mans Terribles; i Teatre de Paper, de la companyia Rauxa, aquí.
Exposició de fotografies de Jesús Atienza sobre Pepe Otal
Ben conegut pels lectors de Putxinel·li, Jesús M. Antienza és un fotògraf que des de fa més de quaranta anys es dedica a fixar imatges dels protagonistes més importants no sols del món dels titelles, sinó també del circ i d’algunes altres disciplines que solen estar a les perifèries de la ciutat, com ho pot ser la boxa, entre altres.
Una de les figures que des del començament va atraure la seva atenció és la del titellaire d’Albacete Pepe Otal, instal·lat a Barcelona des dels anys setanta, quan va venir per estudiar nàutica i va acabar matriculant-se a l’Institut del Teatre per fer direcció i, al cap d’un any, canviar a marionetes, atret per l’univers del mestre Harry V. Tozer.
Prou coneguda és la trajectòria d’Otal, de com va crear a mitjans dels setanta la companyia Grupo-Taller de Marionetas, del que va ser la veu cantant i capità indiscutible un cop instal·lat als vells locals abandonats d’una escola de la Barceloneta. Allà va desenvolupar una feina llegendària d’on van sorgir nombrosos titellaires que amb els anys es van convertir en figures importants. Noms com Carles Cañellas, Jordi Bertran, Luís Fellini, Josep Silvestre, Georgina Castro, Damiano Privitera, Jordi Pinar, Joëlle Noguès, Teo Escarpa, per citar només alguns de la primera època, van sortir del taller d’en Pepe Otal.
Jesús M. Atienza va ser, des del començament del Taller, a més d’un dels més fidels amics d’Otal, el testimoni directe de tota aquesta moguda. I és precisament per mostrar la riquesa del titellaire d’Albacete i de la seva història, que el Ròmbic d’aquest any ha proposat, al vestíbul bar de l’Ateneu 9 Barris, una exposició seva dedicada al mestre d’Albacete traspassat el 2007.
Fotografies conegudes i altres d’inèdites, per primera vegada presentades en públic, han mostrat distints rostres i facetes de Pepe Otal. Un exemple de com l’ull precís de la mirada d’Atienza, en passar per l’objectiu de la seva càmera, fixa no sols la imatge del retratat, sinó l’aura humana que envolta la persona.
L’exposició s’ha complementat amb marionetes d’Otal cedides per la Casa-Taller de Marionetes, algunes d’elles emblemàtiques, com la del soldat de l’Apocalipsis, el Rigoletto, o l’esquelet del circ, d’altres entranyables, com la mateixa còpia de Pepe convertit en una marioneta de fil, o els titelles que representen a Don Juan i a Inés, corresponents al seu Don Juan.
El conjunt ha impressionat al públic del Ròmbic, amb fotografies algunes de gran alçada, i ha sigut el millor teló de fons per a les diverses sessions que s’han prodigat al bar vestíbul de l’Ateneu. Impactant i suggerent, l’exposició es pot veure fins el dijous d’aquesta setmana.
Ubü King, de Neville Tranter
Es va generar una gran expectació per veure l’últim espectacle creat per aquesta gran figura del món europeu de la marioneta que és l’australià Neville Tranter, de la companyia Stuffed Puppet Theatre, instal·lat a Amsterdam des dels anys vuitanta.
S’ha de tenir en compte que Tranter va innovar enormement la visió que es tenia del teatre de titelles en introduir la figura del titellaire manipulador com un actor més a l’escenari, situat en un pla d’igualtat amb els demés personatges-titelles, establint unes relacions de diàleg i desdoblament d’una intensitat dramàtica d’alt voltatge, com ho van mostrar els títols inicials de la seva obra: Els Set Pecats Capitals, Underdog, Manipulator, Frankenstein, per citar alguns dels més coneguts.
Una constant del seu treball ha estat actuar sempre com a titellaire solista, cosa que l’ha obligat a desdoblar-se en tots els altres personatges de les seves obres. Un cas paradigmàtic d’aquesta capacitat de ser molts i un a l’escenari va ser Macbeth, en la que Neville interpretava a Lady Macbeth, mentre alhora donava vida als demés personatges-titelles de l’obra, als qui atorgava el gest i la veu.
Amb Ubü King, Tranter ha donat una nova volta de rosca a la seva posició com actor-manipulador dins l’obra, en encarnar la figura d’un criat -un rol que ja havia fet en diverses ocasions- amb unes característiques, però, ben especials: el seu nom és nobody, i es presenta com algú que realment no és ningú. Els altres personatges són els següents:
Rei Ubú i la seva dona, Ma Ubú, dos personatges simples i ambiciosos, que no coneixen la paraula escrúpol; ella és qui el tempta de veritat a esdevenir rei de Polònia, eliminant al rei legítim; el Capità encarregat de l’exèrcit; el mateix rei de Polònia, un vell al cim de la seva decadència, que viu als núvols i no s’adona de la conspiració que s’ordeix als seus nassos; Buggerlas, el seu fill mig idiota enamorat de la corona i que l’ha de succeir; el tsar rus amb el seu apetit de declarar guerres i menjar països; o els dos nobles que especulen amb impostos i canvis de règim.
Tot és grotesc i malvat en la versió d’aquest Ubú, un registre que és perfecte per a l’estil dels titelles de Tranter, que permet totes les exageracions però sempre en els límits de l’obra i de la psicologia dels seus personatges. L’únic que se n’escapa és el protagonista, el Rei Ubú, el qual es dispensa totes les sortides de to que li passen pel cap. I és gràcies a aquesta descomunal dimensió de l’egoisme tirànic i alhora banal de l’amo, allò que redueix el seu criat a la mínima distinció social imaginable: ser un nobody, algú que, com dèiem abans, no és ningú. Al tot absolut d’Ubú, correspon el zero absolut del criat, l’encarregat de moure i donar vida a tots els personatges d’aquesta farsa.
Crec que aquesta nova dimensió del manipulador titellaire, apuntada en tantes altres obres de Neville Tranter (penso en el boy d’Underdog, aquell personatge autista incapaç de dir una paraula condemnat però a interpretar i donar veu a la resta d’actors de la companyia), mai ha sigut tan explícita com en aquest últim títol de la seva obra. I és aquesta dimensió allò que converteix Ubü King en una de les obres més filosòfiques de l’autor, en mostrar també d’una manera clara i concisa la ‘banalitat del mal’ en tots els personatges que envolten a nobody.
Podríem dir que Ubü King esdevé una obra clau en la producció de Neville Tranter, en mostrar com el titellaire s’ha de buidar de les psicologies banals i arquetípiques d’aquest món per donar vida a totes les que existeixen fora d’ell, com qui es despulla dels rols socials més variats i ridículs per convertir-los en grotesques caricatures, en titelles que mostren i expressen per si mateixes la misèria de les vanitats i les ambicions d’aquest món.
Aquesta segona lectura, la que apareix des de la mirada de nobody, s’humanitza i es complementa amb un altre personatge de l’obra, el seu amic os, l’únic amb qui realment s’entén: aquell que no és ningú, només pot parlar amb un representant del regne animal, el considerat com més salvatge i perillós, l’os de les muntanyes, que aquí apareix tan atònit i meravellat de les misèries humanes com ho pot estar el seu amic que no és ningú. La dignitat humana troba el seu igual en la dignitat animal, les verdaderes aristocràcies del planeta es reconeixen des del seu estat de no ser res.
Aquesta figura metàfora del nobody-titellaire és el regal ple de paradoxes i subtileses que ens ofereix Tranter en aquesta obra de maduresa, que s’aparta voluntàriament dels muntatges grandiloqüents per centrar-se en registres més íntims, complexos i profunds. El públic del dissabte a la nit, dia de Sant Jordi, en el que hi havia una important presència de la professió titellaire de Barcelona, va captar, conscient i inconscientment, bona part de totes aquestes riqueses prodigades amb tanta generositat per l’artista australià.
Masterclass de Neville Tranter a La Puntual
El dilluns i el dimarts dies 25 i 26 d’abril, La Puntual va organitzar una masterclass de Neville Tranter a la qual van assistir una quinzena de joves professionals de l’espectacle, ansiosos de conèixer d’a prop la manera de treballar d’aquest mestre de les marionetes.
Amb l’amabilitat que li és característica, Tranter va exposa alguns dels secrets tècnics del seu art, la importància dels silencis, de les pauses, de com les mirades del titella s’han de relacionar amb les del públic i les del titellaire, i molt altres detalls tècnics de gran importància.
Amb traducció directe d’Eugenio Navarro al castellà per assegurar que els continguts arribessin clars a tots els participants, aquests van poder practicar amb Gino, el titella que Tranter havia portat per estudiar i compartir la dinàmica de moviments, gestos i mirades.
El fotògraf Jesús Atienza, sempre present en els moments importants que tenen a veure amb els titelles, va immortalitzar la trobada amb una foto de família.
