(El públic al vestíbol de l’Ateneu, espereant l’actuació de Les Mans Terribles. Fotografia de Jesús M. Atienza)
S’ha celebrat aquest llarg cap de setmana del 22 al 24 d’abril el 8è Festival Ròmbic de Titelles per a Adults de Barcelona, que organitzen L’Associació Titellaire de Roquetes conjuntament amb la Casa-Taller de Marionetes de Pepe Otal, i per primera vegada aquest any, amb el teatre La Puntual. I s’ha de dir que les tres jornades han estat un èxit total, tant per la quantitat de públic assistent, com per les propostes presentades, d’una gran riquesa i varietat.
Per poder-ne parlar amb l’extensió merescuda, publicarem tres cròniques per tractar els següents espectacles i temes: la primera es centrarà en els espectacles del dia 22, M.A.R., d’Andrea Díaz Reboredo; Connectar, de Les Mans Terribles; i Teatre de Paper, de la companyia Rauxa. A la segona, parlarem de l’exposició del fotògraf Jesús Atienza sobre la figura de Pepe Otal, així com del plat gros del Ròmbic d’aquest any: Ubü King, de Neville Tranter. Farem menció també de la masterclass presentada pel gran artista australià de la companyia Stuffed Puppet a La Puntual els dies 25 i 26 d’abril. I a la tercera crònica, parlarem de la conferència presentada per Adolfo Ayuso el diumenge 24 amb el títol de Casquivanas o decididamente impúdicas: las marionetas más calientes; Igualment de l’espectacle d’Helena Millán El Ahorcado i de l’estrena absoluta de l’espectacle-instal·lació de Paulette Sant Martín The Sinner.
M.A.R., d’Andrea Díaz Reboredo
Ja coneixia aquest espectacle de la jove artista madrilenya Andrea Díaz Reboredo, del que n’hem parlat en diverses ocasions a Titeresante (veure aquí) i que s’ha convertit en un dels èxits de les últimes temporades, convidat pels festivals de titelles però també pels de teatre i de les arts visuals. La raó és la transversalitat que ofereix M.A.R., una proposta teatral intimista -només es representa per a un número reduït d’espectadors entre 40 i 60 persones, segons l’espai- que ens parla de la memòria, de l’evolució de les ciutats, del temps, d’una intrahistòria familiar, i de com explicar tot aquest conjunt d’elements amb uns simples materials de maquetació casolana però alhora des de la mirada d’una sofisticada síntesi arquitectònica.
Podríem parlar d’una arquitectura de la memòria feta d’objectes dispars, de maquetes simbòliques, de sonoritats evocatives, conduïda per l’actuació demiúrgica de la conductora d’aquest ritual sobre el temps, Andrea Díaz Reboredo, que exerceix d’oficiant i alhora de subjecte que s’ho mira des de dins i des de fora.
Un ritual que es basa en les paraules de la memòria i en la honestedat subjectiva de l’autora-intèrpret; en l’ofertori que representa el desplegament imaginari de tot l’univers que s’invoca i al qual s’integren els espectadors; i en l’alquímia transformadora que destil·la el Temps i es deixa així percebre des d’allò que podríem anomenar la ’sensibilitat poètica’. Un ritual que acaba amb una invitació al banquet comunitari de tot el temps destil·lat, quan els espectadors poden deixar els seus seients i recórrer d’a prop tot el material acumulat durant la representació, col·locat en unes finestres que de sobte s’obren com vitrines interiors d’aquesta història familiar que gira a l’entorn d’una casa.
S’entén que participar en un ritual en el que es convida al públic a percebre el Temps a través d’una materialitat evocativa de la memòria, hagi captivat a públics tan diversos i ‘multidisciplinaris’ com els que ha recorregut M.A.R. En realitat, podríem dir que qualsevol representació teatral és un ritus de percepció del temps, però quan s’explicita aquesta funció i s’aconsegueixen resultats tangibles des de la poesia i l’evocació, es pot dir que l’espectacle en qüestió ha fet ‘diana’.
El públic que va assistir a l’Ateneu 9 Barris així ho va sentir, donat l’entusiasme que despertà la representació.
Connectar, de Les Mans Terribles
Va ser una agradable sorpresa l’entremès que dos joves titellaires, formats en l’escola Moveo de Barcelona i que responien al nom de Laia i Pau, van representar amb el títol Connectar. Un exercici de titelles fets amb les mans, en aquesta línia tan atractiva i creadora que van desenvolupar titellaires històriques com l’Esther Cabacés i la Núria Mestres, amb la seva companyia Zootrop, o la ínclita parella artística Hugo e Inés, unes línies que recentment han conreat amb un èxit extraordinari José Antonio Puchades (Putxa) junt amb Julieta Gascón.
Es tracta d’un exercici que, quan es fa ben fet, desvela un dels secrets bàsics del teatre d’objectes i de titelles: com la comunicació entre les persones necessita la mediació d’un ‘tercer’ independent a la nostra voluntat ordinària, el qual exerceix de ‘mèdium’ per poder relacionar allò que està separat. Aquest ‘tercer’ -titella, objecte, guants o mans que es mouen al marge de la nostra consciència- és el catalitzador alquímic que permet a dos mons independents connectar entre sí. Però perquè existeixi, és necessari crear un espai d’intersecció o de joc, el qual és el que genera la dinàmica creativa que acaba sintetitzant la figura de mediació del ‘tercer’.
Però deixem-nos de teories i anem al gra: Laia i Pau, de Les Mans Terribles, interpreten a dues persones que potser sentin alguna mena d’atracció mútua, frenada però per una barrera de timidesa o d’autisme congènit. La qüestió és que les seves mirades es resisteixen a creuar-se. Però atenció, no les seves mans, dotades d’una autonomia clandestina que saben molt bé el que volen. De fet, més que saber-ho, ho intueixen. Vestides amb uns guants, juguen a complementar dues formes més o menys antropomòrfiques, formes que es fan i es desfan tot i que de tant en tant arriben a un acord de combinació per deixar néixer un personatge autònom, potser un elf, un esperit o un gnom a qui li agrada fer de les seves.
¿Serà aquest gnom el que ha despertat la música d’un tango que de sobte sona amb força i quasi bé aixeca a tothom del seient? Bé, els espectadors han de romandre asseguts, perquè així ho mana la convenció, però les dues persones que interpreten els dos actors no ho dubten ni un minut: arrossegats per la música i per la màgia de les mans que han sabut ‘connectar’ allò que estava separat, s’aixequen i es deixen portar pel gnom que sap molt bé com es balla un tango: ho fa ell amb les dues mans però la seva obsessió és que siguin les dues persones que s’amaguen darrere de les mans les que ballin. Alguns moments sembla que se surt amb la seva. Però quan el tango s’acaba i la música llangueix, tot retorna al seu lloc, i el gnom es desfà entre les mans que de sobte es fan humanes un altre cop, encarnant la trista psicologia dels seus amos.
S’ha acabat l’alquímia del ‘tercer’, del mèdium connector, que havia aconseguit alliberar-se de la tirania dels amos humans, i els mons separats tornen a les seves òrbites autistes. La psicologia torna a regnar a les mans del Pau i de la Laia, eliminant tota la seva pulsió creativa.
Haver realitzat aquesta seqüència amb gràcia i versemblança és tota una proesa, sobretot tractant-se d’uns joves que s’estrenaven en aquesta feina. Dotats d’una presència agradable i amb el privilegi de la joventut enroscat al cos, van captar amb habilitat l’atenció del públic, el qual s’entregà al seu quefer amb bravos i llargs aplaudiments.
Teatre de Paper, de la cia. Rauxa
Va rematar la feina de la nit del Ròmbic 2022 la companyia Rauxa formada pel català Xavi Sánchez i l’argentina Analia Serenelli, amb el seu espectacle Teatre de Paper.
Coneixia aquest espectacle, que vaig veure a la sala petita d’assaig del TOPIC de Tolosa (cliqueu aquí) i que a l’escenari més gran de l’Ateneu 9 Barris s’ha pogut gaudir en les seves mides normals. I la mateixa impressió que vaig tenir llavors ha tornat a impactar-me aquesta vegada. Ens trobem davant d’un treball d’exquisida factura que mostra una faceta absolutament desconeguda de les arts circenses, la que en comptes d’utilitzar el cos per a les seves filigranes del ‘més difícil encara’, utilitza formes, materials i objectes tan anodins com ho poden ser unes figuretes de paper de diari retallat, o uns globus de fira de coloraines dels que has d’inflar amb la boca.
El ‘més difícil encara’ adquireix llavors una categoria distinta, entre la ingenuïtat, el candor i la meravella, els quals van evolucionant al llarg de l’obra fins arribar a la poesia. I tot això mitjançant uns elements d’una extrema senzillesa, amb una tècnica de manipulació insòlita: l’aire! De la mateixa manera que les Falles de València es poden considerar titelles quan el foc les menja i les anima amb les seves flames, els de Rauxa animen els seus titelles amb l’element aire, emès aquest per un ventilador.
El més curiós és que Xavi Sánchez, l’únic intèrpret que veiem a l’escenari, i la seva partenaire artística, Analia Serenelli, que en aquesta obra s’encarrega de la llum, són dos acròbates extraordinaris, que han desenvolupat aquesta faceta poètica dels objectes en combinació amb difícils exercicis d’acrobàcia física, cercant un insòlit diàleg entre el cos, el moviment, i un dels materials més fràgils i efímers que coneixem: el paper o el globus inflat d’aire. Segons vaig poder saber, hi ha darrere d’aquests experiments un espectacle que fa temps s’està gestant i que quan surti a la llum, sens dubte sorprendrà a entesos i profans.
Mentrestant, triomfa a tota Europa aquest espectacle basat en la increïble filigrana poètica que Xavi Sánchez ens cuina dalt de l’escenari, amb un ventilador i l’enginy de la pura senzillesa d’uns fulls de paper. Cal estar atents a la feina d’aquests dos grans artistes que, com sol ocorre en les arts del circ, fan de l’experimentació i la fèrria disciplina el secrets del seu art. Temps al temps.
