(Foto companyia)
S’ha pogut veure el cap de setmana del 7 al 10 d’abril de 2022, el Taller dels alumnes de 4art de Teatre Visual, de l’Institut del Teatre, titulat El pes d’una mà plena de frang, amb direcció d’Andreu Martínez. Una feina que els seus autors han anat transcrivint en dues cròniques que porten per títol Ser o no Ser (un cos), la primera de les quals ja ha estat publicada a Putxinel·li (veure aquí). Una obra amb una escenografia impactant d’una habitació de clínica o hospital, on els ingressats sembla que van morint un darrere l’altre.
Una de les particularitats d’aquest taller és la col·laboració que han establert els alumnes de Visual amb els d’Escenografia, un precedent que no fa més que normalitzar allò que ja passa en les produccions actuals de teatre visual. Una mostra de que els joves professors de l’Institut del Teatre estan amb ganes d’encarar la complexitat de les dramatúrgies actuals de la Distància, la Imatge i l’Objecte.
S’han enfrontat els alumnes de 4art i el seu director, Andreu Martínez, que firma també la dramatúrgia, a una temàtica realment complexa i actual, com és el tracte que reben els malalts greus quan cauen en mans de la medicina, especialment de l’hospitalària o de les clíniques gerontocràtiques. Llocs on es porta els vells a morir, per dir-ho en paraules senzilles.
Sobre com s’enfronta avui el tema de la Mort, s’ha escrit molt i constitueix de fet un dels punts més sensibles i febles de la nostra societat. Com és ben sabut, l’enfoc dominant, més que ajudar a la gent a morir, aplica uns mecanismes de tracta invasiu que potser allarga el temps d’agonia, però a canvi de restar graus de dignitat. En el programa es parla de ‘cos en fuga’, és a dir, quan ens oblidem d’allò que som realment i ens deixem abduir per la metafísica digital, que ens posa en les vies d’un temps accelerat que ens exalta i alhora ens engoleix, despullant-nos del que podríem denominar la ‘nostra humanitat’.
La proposta de Martínez i dels alumnes de 4art de Visual i Escenografia s’ha enfocat en aquesta qüestió des d’una perspectiva crítica i burlesca, en la que tot és vist en clau bufa i alhora tràgica. Ningú s’escapa de la crítica i de la degradació: infermers, familiars, netejadors, pallassos i titellaires dels que actuen als Hospitals, fins i tot el mateix malalt passa pel sedàs del disbarat caricaturesc, convertit en una mena de ninot que tothom pot manipular, magrejar, mesurar, observar i, en definitiva, ignorar.
Només la Mort, la de veritat que quan arriba sempre ho fa amb Majúscula, canvia la situació i transcendeix l’escenari bufa en un altre estadi, que està per sobre de la comèdia i de l’esperpent. La Mort és la catarsi definitiva i última que eleva el malalt en un estat de dignitat superior o almenys distinta, mentre a la vegada eleva també els familiars, que de sobte es troben amb la màscara absurda de la seva deshumanització però conscients d’estar a punt de veure morir a qui els ha donat la vida.
L’arribada de la Mort canvia la sonoritat, s’imposa ara la d’una banda de música valenciana elegant i majestuosa en el seu registre popular, i l’escena es converteix en una realitat altra, on l’element simbòlic, barrejat amb l’oníric, s’imposa. A l’entorn del mort, apareixen quatre figures que podrien ser quatre amics, o quatre personatges d’un món que està més enllà de les banalitats socials i clíniques, de les renúncies indignes i de les exaltacions del buit digital, figures misterioses que s’emporten el cadàver en una mena d’enterrament simbòlic, que pel contagi, se suposa que humanitza també la inhumanitat de la família del difunt.
La dura mirada de la proposta dels alumnes de 4art Visual -Joana Vulart, Gerard Pla, Asier Gilabert i Tomeu Quetglas- i de l’equip d’escenografia – Aleix García Valle, Ona Guilera Vizuete-, amb l’assistència de Laura Capdevila Millet per a la construcció dels titelles i objectes, i Adrià Girona Aguilar en l’espai sonor, no deixa ‘títere con cabeza’, com es diu en castellà, quan s’encara amb tota la parafernàlia que envolta allò que per a ells és vist com una ‘indústria de la mort’ i com una renúncia al cos real. Tots els personatges porten una màscara grotesca casi de pel·lícula de terror, d’aquestes que desfiguren grotescament el rostre humà, mentre el malalt apareix com un cos al qual se li pot fer tot el que es vulgui.
Ens trobem davant d’un treball de realització plàstica molt acurat, tant en l’espai com en la configuració dels personatges, que ens parla de la serietat amb la que s’ha encarat el treball i la gran professionalitat que han demostrat tenir. Un taller en el que els alumnes s’han mullat tocant el ‘tema’ per excel·lència del teatre de titelles de tota la vida: la Mort. Una obra segurament difícil d’empassar per a un públic, diguem, ‘normal’, que desperta riures còmplices als joves en la seva part bufa i escarnidora, en tocar un registre que és el nostre pa de cada dia, per donar-te a la fi una bufetada d’aquestes que et deixen de volta i mitja.
Una feina molt ben dirigida per l’Andreu Martínez. Si tenim en compte que en aquest tipus d’obres d’elevada complexitat, els especialistes demanen, com a mínim, quinze o vint representacions amb públic per arribar a tenir el ritme adequat i que tot es posi a lloc, s’ha de dir que allò que es va veure a la sala plató del Institut del Teatre va ser tota una proesa i s’acosta bastant a l’objectiu buscat.
