Publiquem en aquest article les notes de les cinc primeres setmanes del taller de 4art de Teatre Visual a l’Institut del Teatre, conduït per Andreu Martínez i Costa. Un taller que anirem seguint des de Putxinel·li fins a la seva estrena. Considerem que aquest preciós exercici d’auto-observació a càrrec dels participants al taller pot servir per veure des de fora i des de dins l’evolució d’un procés de creació de dramatúrgia visual, fet per joves artistes amb ganes d’obrir nous camins.
Per comprendre el sentit del treball, val la pena veure aquest dossier previ al taller on s’expliquen les línies mestres de per on es vol avançar: cliqueu aquí.
MEMÒRIA DE LA SETMANA 1 – per Gerard
(de dilluns 7 de febrer a divendres 11)
Resum de la setmana
Primera setmana de projecte i primer dia de feina amb dos mesos per endavant de taller.
Vam arribar dilluns a la sala Plató de l’Institut del Teatre, on assajaríem durant tot el projecte, per reunir-nos i presentar-nos de manera oficial totes les que encara no ens havíem trobat. Allí vam conèixer tots els departaments que formarien part del projecte: escenografia, ajudants de direcció, ajudanta de construcció, dissenyador d’espai sonor, el director, i finalment nosaltres, les intèrprets.
El projecte portava engegat de feia un mes i aquell era el dia en que les escenògrafes ens ensenyarien la seva proposta del disseny de l’espai. Aquest constaria d’una sala tancada per 5 parets totalment opaques i una última transparent per tancar el cub, de manera que el públic pugui observar el que passa en el seu interior.
La reunió i el primer dia d’assaig va acabar amb una primera llegida de les escenes i dramatúrgia que l’Andreu, el director, havia construït.
El dimarts va ser quan, per primera vegada, vam començar a posar a escena tot allò que es portava parlant de feia un més. Abans però, la part de direcció va plantejar un escalfament de 30 minuts que ens acompanyaria durant tot el procés.
L’escalfament que es va proposar va ser el següent: sal en corda durant 10 minuts, una sèrie de planxes per enfortir el centre, i per acabar, el joc del Samurai que ens donava una tensió de ser i estar que permetria entrar de cap a l’assaig.
Aquesta era una setmana on es posaria la primera capa escènica. Això volia dir que era el moment de permetre’ns jugar, explorar i improvisar per crear el màxim de material possible per, a la següent capa, poder extreure’n les coses més interessants.
En definitiva, aquesta primera setmana va ser aquella en la que es van començar a crear les dinàmiques de treball i de grup. També vam començar a establir un codi i un imaginari comú a través de referents que s’havien posat sobre la taula anteriorment.
- La primera cosa que em va semblar interessant va ser la manera d’enfocar el muntatge de les escenes. Els papers dels personatges no estaven encara repartits, de tal manera que totes les intèrprets teníem l’oportunitat d’aportar material (mitjançant improvisacions o comentaris) per així fer créixer l’escena amb molta més perspectiva.
- Tècnica de respiració del titella: És molt important que el titella es mantingui “viu”. Per fer-ho, les intèrprets no poden abandonar la manipulació fins que alguna altre no la pugui substituir en aquesta.
- Treball de focus: Saber conduir la mirada de l’espectador a aquell lloc on vols que es focalitzi l’acció dramàtica.
- Treball de capes: Manera d’organitzar un procés de creació en que construeixes les escenes per capes. Això significa segmentar els objectius que et proposes en cada setmana de treball.
- Cronemia: El temps que li dones a una acció en escena produeix un sentit dramàtic o un altre.
Estat del grup
Era la primera setmana de projecte i crec que el grup estava molt motivat per encarar el taller final de quart. Si bé és cert que no tots partíem del mateix punt, la confiança en el grup era plena. En aquesta primera setmana es van començar a establir dinàmiques, algunes bones i algunes que s’estan millorant com a grup al llarg de tot el procés creatiu. La concentració als assajos crec que va ser molt òptima, i això va permetre poder posar una primera capa de feina a les cinc primeres escenes de l’obra.
MEMÒRIA DE LA SETMANA 2 – per Joana
(del dilluns 11 fins als divendres 18 de febrer)
Resum de la setmana
Aquesta segona setmana ha estat una mica caòtica ja que han sortit imprevistos que hem hagut de solventar.
En un principi teníem previst dedicar-la a seguir creant material per la peça i escriure escenes que no havíem fet encara. Dilluns vam començar a estructurar l’escena de la videotrucada i l’escena del part i dimarts vam detallar més coses d’aquestes mateixes escenes.
L’imprevist va venir dimarts a mig matí quan un dels intèrprets comunica que possiblement té sarna. Vam dedicar-nos un espai per parlar de com gestionar el tema i la resta de l’assaig varem intentar prendre precaucions entre nosaltres.
El dimecres vam posar tot en bosses i vam posar a retar tot allò que es podia. La resta del dia el vam aprofitar per fer la segona capa de construcció del titella. S’havia de tallar l’esquelet del titella amb fusta (cames i braços) i fer el recobriment d’espuma per donar-li volums.
El dijous vam aprofitar la parada per fer calendarització de tot el procés amb objectius setmanals, passes que farem, canvis d’aules, etc… També varem fer una planificació detallada dels rols que tenim en cada escena i dels objectes que hi apareixen; que ens va servir per veure el que falta i per fer propostes noves pel que fa a la semiòtica.
Hem acabat la setmana fent una reunió que necessitàvem com a grup i fent un passe de tot el que tenim amb tots els objectes preparats prèviament.
Tècniques interpretatives
- Cascada d’accidents: accidents que es produeixen en un temps determinat i s’acumulen l’un rere l’altre.
- Tècnica de Phillipe Genty per ficcionar que es treu un objecte de dins d’un material. Avançar el cos per sobre d’aquest objecte i ser precisa amb el forat per on “surt el material”.
- Per fer els personatges utilitzar complements i roba que ens serveixi per sortir de lo quotidià que fa referència a nosaltres mateixes.
Conceptes a tenir en compte per la creació d’un projecte
- Procés que fa una companyia professional per crear i presentar un espectacle:
- Fan vàries residències de diferents temporalitats i a diferents espais enfocades a objectius concrets del procés de creació (exploració de materials, escriptura d’escenes, tècnica de so i llums…).
(Buscar beques, ajuts i convocatòries que encaixin amb el projecte i buscar teatres que ofereixin residència a canvi de presentar el projecte. És útil també per anar fent conèixer la companyia i fer contactes.)
- Roden l’espectacle com a “work in progress” fora de la seva ciutat per agafar embranzida i rebre feedback.
- Finalment porten l’espectacle final a la ciutat.
- Calendarització amb objectius concrets que li donen capes de profunditat i visió amb perspectiva a la creació.
- Repàs de les escenes amb tots els objectes que s’utilitzen a cadascuna (tant els que tenim com els que falten).
Estat del grup
Aquesta setmana el grup hem estat poc a la una.
La sarna ens ha afectat bastant a totes ja que és una situació que ja vam haver d’afrontar l’any passat i que es repeteixi ha fet remoure com ho va viure cadascuna.
També s’ha notat aquesta engegada forta que havíem fet la setmana anterior i l’acumulació del cansament de cop i volta.
Hem fet una reunió de grup junt amb l’Andreu on totes hem pogut exposar com estavem i algunes incomoditats i hem pres la decisió de gestionar-nos individualment i com a grup per sentir que anem alhora.
MEMÒRIA DE LA SETMANA 3 – per Marina
(dilluns 21/ 02 a divendres 25/ 02) – Resum de la setmana
Aquesta setmana hem estat treballant la segona capa dramatúrgica i semiòtica de la peça. Vam començar fent el dilluns un pase de tot el que havíem creat en les dues primeres setmanes d’assajos, això ens va servir per mostrar el material fins al moment als escenògrafs i al tècnic de so; al mateix temps per assentar i repassar el material.
La resta de la setmana hem treballat en la part final de la peça, el clímax i la resolució; hem improvisat sobre les escenes finals per introduir elements que estaven orbitant al voltant de la creació, com el titella doble habitat, en la que la Laura (ajudant a la concepció i construcció de titelles) i en Tomeu (intèrpret) han estat treballant; o el monòleg basat en el text Antígona de Sòfocles.
Finalment l’últim dia d’assaig els escenògrafs, l’Ona i l’Aleix, han instal·lat un prototip de plàstic, del que seria la paret de metacrilat de l’escenografia definitiva, per començar a veure l’efecte i les possibilitats de joc amb el so que ofereix. Amb distorsions sonores es va poder provar i prendre decisions respecte als nivells de ficció i comicitat de diferents escenes.
Tècniques interpretatives: conceptes i materials
Aquest setmana hem treballat d’una manera més fragmentada, fomentant els moments de treball autònom per després reunir-nos i posar-ho en comú, això ens ha portat a treballar des d’una metodologia més individual i particular, és a dir partint de la manera de treballar de cada un dels intèrprets establiem un llenguatge comú per tractar cada un dels seus números o escenes.
El concepte que més ha destacat aquesta setmana ha estat el de la sinestèsia, ja que hem focalitzat molt en la recepció i percepció del públic.
Estat del grup
Tot i que hem fet bona feina i hem avançat, al alterar els horaris d’aquesta setmana el grup estava amb una energia més baixa i una mica menys centrat, però tothom segueix molt motivat i involucrat en el projecte.
MEMÒRIA DE LA SETMANA 4 – Tomeu
(dimarts 01/ 03 a divendres 04/ 03) – Resum de la setmana
El primer dia de festa ha servit per separar el moment d’experimentació de les setmanes anteriors del nou objectiu: la fixació. Hem començat la setmana prenent consciència d’aquesta separació. L’objectiu de la setmana era establir l’estructura rítmica i melòdica de l’obra. S’ha projectat de fer dues o tres escenes cada dia amb l’objectiu de divendres poder fer el segon passi.
Els assajos han estat contundents i productius. La frase que més ressona és –El temps perdut és temps mort-. El primer dia va venir una companya fisioterapèuta a indicar-nos com manipular correctament un ancià. Amb el que vam aprendre, hem adaptat la realitat dels assistents enfermers i fisios al nivell de ficció en el qual treballem a l’escena.
Hem arribat a poder fixar totes les escenes del principi que tenim més treballades, deixant només el final.
Per acabar, el darrer dia varem fer una prova de vestuari on ja s’han establert molts elements.
Tècniques interpretatives
A partir de les pautes que s’estableixen cada intèrpret es crea les seves pròpies metodologies de fixació. L’objectiu és emplenar allò que es fa cercant estratègies per a conservar la vivacitat de les parts de la improvisació que es dóna per bona.
En aquesta fase, el concepte principal a treballar és –Transportar la vida a escena-, ja que el perill està en que la fixació i repetició matin el temps del’acció present.
Conceptes de dansa com blocking* o spacing*** han estat els que millor defineixen el treball de la setmana.
Estat del grup
Aquesta setmana s’ha anat per feina i el grup ha estat centrat. Tot i així, el cansament general i l’acumulació de feina d’altres assignatures de l’horari acadèmic han jugat males passades i, a moments els assajos no han esdevingut de forma fluida i plenera. A més, el procés col·lectiu de tractament d’una malaltia parasitària infecciosa ha augmentat la inseguretat del grup en els moments més crítics.
*Blocking: resseguir tots els llocs físics, emocionals i situacionals pels quals es passen al llarg de l’obra.
**Spacing: adaptació i càlcul del recorregut en l’espai.
vestuaris
MEMÒRIA DE LA SETMANA 5 – Asier
(dimarts 07/ 03 a divendres 11/03) – Resum de la setmana
Aquesta ha estat una setmana amb dies llargs i intensos, marcats per la feina i la reivindicació.
Comencem la setmana fent el segon passi que no vam poder assumir el divendres anterior, però que preparem a consciència, repassant escenes troncals de la peça amb recorreguts complicats a nivell de moviment, sobretot per la cadira de rodes.
El 8M, dia de la dona treballadora, decidim no assajar i participar a les diferents convocatòries dels diferents barris on vivim. Això marca els dies següents, a causa del cansament d’algunes de les companyes que han dedicat molts esforços en la jornada feminista.
Tot i així, intentant adaptar-nos a les necessitats del grup humà i a les de la peça, dediquem el dimecres, dia exacte en què ens trobem a la meitat del procés, a la reflexió i al debat. Pel matí fem tutories individuals per avaluar i criticar el procés a partir del rendiment de cadascú i així millorar de cara a la segona meitat del taller, encarant ja el camí que ens portarà a la presentació. El migdia el dediquem a fer notes del passi i a debatre i reflexionar al voltant d’allò real, les realitats i la ficcionalitat, conceptes filosòfics bàsics per entendre les arts de l’espectacle.
El dijous tornem al fang, a assajar escenes, repassant, reconstruint i readaptant en pro de la precisió i de la dramatúrgia. Si bé algunes escenes ja les teníem coreografiades, fem passes enrere per trobar formes d’expressar millor allò que han de significar aquestes escenes. És important no aferrar-se al material i saber-se’n desempallegar quan toca. Si bé pot generar frustració, ens ajuda en la cerca de la precisió.
Divendres acabem amb transicions, necessàries per no ensopegar amb el propi vestuari i material, i treballant sobre els números individuals amb titelles que hem construït autònomament. Aquests números necessiten una capa de crítica que, des de la nostra situació d’artistes joves i precaris, afegim de bon grat. També consruïm la relació entre aquests números i el nostre estimat Alfredo, cada dia més viu a mesura que pulim la tècnica que el fa respirar i moure’s i els materials que el componen materialment. A mesura, podríem dir, que el seu cos es va fent més patent en l’espai.
Tècniques interpretatives, conceptes i materials
Començar la setmana amb un passi ens ha situat en un estat de consciència holística de la feina que ens ha permès encarar la resta de la setmana situant cada escena al conjunt, no només individualment. Una vegada més, el concepte de blocking ha estat important per poder ordenar la feina, fer el passi i adaptar les transicions a les necessitats reals de la peça. Quins problemes genera tant de material fora d’escena? Com es pot endreçar bé? On ha d’anar cada cosa i cadascú? Són preguntes òbvies però necessàries.
Així com les preguntes sobre conceptes filosòfics, bàsics per entendre’ns al món i a l’escena. Què és allò real? Hi ha una realitat o n’hi ha moltes? Quina diferència hi ha entre realitat i ficcionalitat?
Després d’intentar intuir-ne les respostes, acabem amb definicions fonamentades, gràcies al mestre, que ens poden ajudar.
Allò real és allò que és, sense necessitat de ser coptat per la nostra percepció. La realitat en canvi, és una construcció coherent a partir d’elements reals recollits i interpretats per la nostra percepció. Això ens porta a pensar que cadascú construeix la seva pròpia realitat, tot i que les experiències compartides generen interessos i afeccions, compartides o no, a causa de les relacions humanes.
La ficcionalitat, a priori és idèntica a la realitat, segons aquesta definició, ja que és un constructe a partir d’elements reals. Però quan parlem d’arts escèniques, hem d’entendre que sempre hi ha una convenció amb el públic, que sap que allò representat no succeeix de debò. Les ficcionalitats que creem doncs són realitats desplaçades que observem, però sabem que no afecten més enllà de la convenció construïda.
Ara bé, les definicions no són monolítiques. I això és el més divertit de tot. Durant aquest taller hem emprat sovint un concepte que ens ajuda a apropar la nostra ficcionalitat a les realitats del públic, la gravetat. La gravetat es dona en moments en què la ficció s’apropa al temps o a l’espai real, i genera en l’espectador un canvi en la percepció sobre què està veient. Una certa ambigüitat que difumina la línia que separa l’escenari i el pati de butaques.
El teatre visual i els titellaires en particular hem de tenir presents diversos plans de percepció. La de l’espectador, ja que és a qui volem interpelar, la nostra, ja que som qui crea i decideix, i la nostra desplaçada, és a dir, la percepció del titella. La coherència entre aquests plans de percepció és necessària per fer un art viu, propi i en contacte amb el públic. Aquesta metodologia de treball a partir de la percepció, pròpia i pròpia desplaçada, s’anomena fenomenologia.
Estat del grup
Una vegada més el grup ha patit de cansament. Però la concentració en la feina que hem anat incorporant ens ha permès assolir els nostres objectius diaris. I això és motiu de satisfacció. Així com saber que si estem cansades, també és per la implicació política, per haver entomat el 8M no com un dia festiu ni de descans, sinó de lluita i reflexió, entenent el paper de cadascú. Sense tocar el carrer, mai podrem fer art aterrat a la nostra vida diària.
