Prenem prestada aquesta coneguda frase atribuïda a Galileu Galilei, dita després d’abjurar de la visió heliocèntrica del món davant la Inquisició: I no obstant es mou… Frase que també va donar nom a una revista de la UNIMA Internacional, publicada entre 2002 i 2008.
Doncs sí, l’aturada de l’any 2020 i les successives onades pandèmiques que han recorregut el món -i el segueixen recorrent avui dia- no va acabar amb les Arts Escèniques ni amb els Teatres de Titelles, Visual i d’Objectes del nostre sector (el TTVO). El van minvar i el van retardar, això és veritat, però les reaccions dels titellaires han estat tan potents i viscerals, que tots els implicats en l’assumpte, espectadors, programadors, polítics culturals, gestors, artistes, directors, constructors i el llarg etcètera de les múltiples disciplines que giren al seu voltant, han donat el seu do de pit i avui el sector de l’anomenat TTVO és un dels que mira amb més força i decisió cap al futur.
No són paraules vàcues ni retòrica nadalenca. Tampoc són celebracions fàtues a un futur que ens agradaria veure amb més claredat, i del que de sobte tothom en vol comprar parcel·les. Són molts els artistes i els directors que avui acudeixen a les dramatúrgies de la distància, del desdoblament i del mirall, en comprendre que són els nous instruments que permeten apropar-se a les realitats complexes del nostre món.
Els antics sistemes de la identificació emocional, de les passions deslligades que mouen pobles i ciutats a batre’s entre si, per molt que agradin als qui gaudeixen i s’alimenten d’aquestes benzines, tenen un recorregut curt i funest: el de l’autodestrucció.
Avui, el món està tan fragmentat i polaritzat, que pràcticament totes les relacions requereixen processos de mediació. Mitjançar: posar alguna cosa entre un extrem i l’altre, entre una veritat veritable i la seva oposada igual de veritable, entre un puny i un altre puny.
Mitjançar: “existir o estar entre dues persones o coses”. Això és el que fa el teatre de marionetes. En posar un ninot entre un actor i un espectador, crea una distància. I el titella es converteix en el mediador de sensibilitats i cultures distintes. El titella és, gairebé per definició, un desdoblament, un mirall on poder-nos reflectir. Però el curiós és que, sent un mirall d’una sola cara fixa, tots ens hi podem sentir reflectits.
És el poder de l’Efígie (amb la fòrmula “théâtre d’effigie” defineix Didier Plassard el teatre de marionetes, vegin el seu llibre L’Acteur en effigie, Figures de l’homme artificiel dans le théâtre des avant-gardes historiques, L’Âge d’Homme, Lausanne, 1992).
L’efígie té la força del símbol, del mite, i permet que qualsevol s’hi pugui sentir representat. És un mirall que diu molt, però que de vegades no diu res, en quedar quieta, muda i misteriosa. Xoquem llavors contra aquest mirall de la figura doble que ens representa però ens intercepta. Ens separa i ens atura.
Per això sempre, als miralls simbòlics, els hem de travessar, anar a l’altra banda. Veure la seva cara oculta, que acostuma a ser la nostra, aquella part fosca nostra que preferim no veure. O una altra cosa. Qui ho sap?
Travessar el mirall, heus ací una disciplina contemporània que va inaugurar l’anglès Lewis Carrol amb els seus contes a Alicia.
Que Carrol fos fotògraf explica la seva obsessió pels miralls. ¿És que potser les càmeres fotogràfiques no són miralls que fixen el que s’hi reflecteix? Un mirall que permet al fotògraf entrar a la imatge, definir les seves tonalitats i fins i tot introduir-hi ectoplasmes espiritistes o altres presències fantasmals, sortides de la seva imaginació. Amb aquesta experiència tan propera, s’entén que per a Lewis Carrol, en explicar contes a la seva amiga Alícia, fora del més normal entrar al mirall i veure els mons que s’amaguen al seu interior, ‘a l’altra banda del mirall’.
L’obsessió pels miralls segueix turmentant els humans. Per descobrir l’origen dels orígens, el que va passar en aquell micro-segon del Big Bang, aquest 25 de desembre de 2021, dia de Nadal, La NASA juntament amb l’Agència Espacial Europea (ESA), llançarà a l’espai el telescopi espacial James Webb, que no és més que un enorme mirall que orbitarà al voltant del Sol a 1,6 milions de quilòmetres de la Terra.
Es tracta d´un projecte costosíssim, llançat des de la Guaiana Francesa, que haurà de desplegar d´aquí a un mes el seu sistema de miralls anomenat Optical Telescope Element: ‘18 peces hexagonals fetes de beril·li, un material fort però lleuger i resistent a altes temperatures. Perquè pugui captar la llum, s’han recobert d’una capa molt fina d’or i, en conjunt, tindrà una mida de sis metres’.
Per analitzar la llum que es reflectirà en aquests panells d’or, també els científics hauran de passar ‘a l’altra banda del mirall’, per donar forma visible amb la seva imaginació a les dades subministrades i així assolir un dia el ‘secret dels secrets’.
Els miralls tanquen un perill, també molt contemporani: l’efecte Narcís. Passa quan l’observador s’enamora de la seva imatge i es queda condemnat a donar voltes al seu voltant.
Són fixacions tremendes avui molt recurrents: són a milers els exemples de persones, països, líders, grups, societats atrapades per una imatge exaltada de si mateixos. Quan això passa, només hi ha una solució: que algú trenqui el mirall d’una vegada, per poder passar a l’altra banda i veure què és allò que fins aleshores es negaven veure. Però, ai!, com tenen cura del seu mirall les comunitats, aquell que els diu el que volen veure i sentir. Aquí, el mirall no reflecteix la realitat: aquesta està ja fixada al mirall, per poder-la estampar com un tampó als seus devots creients.
La metàfora del mirall dóna per a molt, i al teatre serveix per definir, per exemple, tot un gènere, el de les marionetes, que sempre juga amb ells, ja sigui d’una manera implícita i inconscient, ja sigui amb ple coneixement de causa.
És curiós com a les cases, és als miralls on amb més èmfasi sentim la necessitat de posar els típics ornaments nadalencs, com si els volguéssim embolicar d’un halo de la màgia d’aquest període de l’any, de significats tan diferents segons la geografia i la cultura. Ho fem potser per poder creuar-los alguna nit d’insomni i treure el cap a l’altra banda, sense trencar-nos la crisma? O per convidar que altres éssers -els Pares Noels, els Reis Mags, els follets i tants altres fora del comú- reconeguin que aquest mirall és també una porta per la qual poden passar i deixar una mica dels seus bons auguris, uns caramelets , una mica de torró i, si hi ha sort, algun dineret en un platet.
El mateix Nadal no deixa de ser un artefacte amb funcions de mirall: les famílies busquen reunir-se per veure’s juntes i fer la foto, almenys una vegada a l’any. Segons sigui la imatge que hi veiem reflectida, somriem inflats d’orgull o mig somriem amb poques ganes de res, ansiosos que la festa hagi acabat. La sort i els dons no es regalen a parts iguals i, com diu la tradició, el secret de la felicitat és conformar-se amb allò que es té.
Per cert, també Putxinel·li és un mirall o ho intenta ser: perquè s’hi reflecteixi la realitat diversa del que passa en aquest sector de les marionetes, els objectes i del teatre visual. Un mirall polièdric, de múltiples cares i moltes hores de feina.
Des del mirall de Putxinel·li, doncs, i des de les seves múltiples cares, desitgem a tots els nostres amics i lectors:
¡¡¡Bon Nadal 2021!!!
