(Imatge de ‘Quanta, quanta guerra…)
El Festival Guant 2021 ja ha iniciat la seva marxa aquesta setmana amb la seva bateria d’espectacles (veure aquí), destacant l’estrena d’un dels títols més esperats, Quanta, quanta guerra, de Mercè Rodoreda, en una adaptació de la novel·la de Biel Rossell i Pep Farrés, qui signa també la direcció. El diumenge s’espera també l’altra títol important del festival, obra estrenada al Festival Didó de Terrassa, Vols de Cor (veure aquí), una versió lliure de Les noces de Fígaro, de Mozart, a càrrec de les companyies Da Capo y Tactilicuä.
Parlarem en aquest article de l’obra Quanta, quanta guerra…, de l’exposició de Lambe-Lambe que ha preparat La Pupila Produccions al vestíbul del Teatre Principal de Valls, i també de l’Assemblea d’Unima Catalunya, que s’ha efectuat en una de les sales de Teatre Principal aquest divendres dia 12 de novembre de 2021.
Quanta, quanta guerra…, de Mercè Rodoreda
Ha estat una total sorpresa i una feliç alenada d’aire fresc aquest muntatge nascut durant el confinament de l’any 2020 a Igualada, de la mà de Biel Rossell, un adolescent llavors de 16 anys amb moltes ganes de fer teatre, junt amb el veterà director Pep Farrés, de la companyia Farrés Brothers, i amb la íntima col·laboració del jove músic Biel Serena (llavors 18 anys), el qual també està a l’escenari com a músic i actor.
La mirada de la guerra que té Mercè Rodoreda, vista des de la subjectivitat de qui la pateix personalment com un drama existencial que va més enllà dels contextos històrics i polítics, va seduir a Biel Rossell, que buscava una història d’iniciació adolescent al món dels adults, segons explicà en el col·loqui posterior a l’obra. I què millor que l’enrolament sobtat a una guerra perquè tot salti pels aires i la cruesa de la realitat humana aparegui en totes les seves misèries i grandeses?
Això és, en efecte, el que li passa al jove Adrià, un noi de Barcelona de quinze anys que es veu allistat d’un dia per l’altre, fruit d’una necessitat d’actuar i veure món, en l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil Espanyola. L’obra explica aquesta experiència que, com totes les història de guerra, oscil·la entre les pulsions més elementals de la supervivència, així com entre l’amor i la pèrdua, la vida i la mort.
La posta en escena es realment fantàstica, d’una sobrietat extrema però que no regateja esforços en crear tota mena de situacions poètiques i dramàtiques amb pocs elements molt ben aprofitats. Claus són la interpretació de Biel Rossell en el paper del jove Adrià, capaç d’assumir altres papers en magnífiques escenes de desdoblament; també la del músic Biel Serena, que disposa d’una taula amb els seus estris musicals electrònics, des d’on dispara sons, efectes, ambientacions sonores preenregistrades, i seqüències musicals directament interpretades en un teclat, mentre alhora encarna de tant en tant a diversos personatges que interactuen amb l’Adrià.
D’acord amb el registre poètic del text de l’autora, la posta en escena juga amb l’ús de múltiples elements simbòlics que permeten explicar les coses d’una manera subtil i al·legòrica, utilitzant elements i objectes diversos com petites metàfores: sorra, aigua, una poma, o la sòbria taula de fusta que en sí mateixa és una pluralitat d’espais que es van desplegant al llarg de l’obra, un estri escenogràfic obra de Pep Farrés d’una increïble i quasi bé màgica versatilitat. Igualment es recorre als titelles en els casos de necessitats més explícites.
Sorprèn la contenció que mostren els dos intèrprets, en cap moment sobreactuats, dúctils i concisos en l’expressió i la gestualitat, malgrat tenir només 17 i 19 anys. Hi ha una intel·ligència natural que denota un coneixement instintiu de l’ofici teatral (Biel Rossell és fill d’un home de teatre de tota la vida, Francesc Rossell), propi de qui des de petit ha crescut a prop dels escenaris. Que siguin els dos d’Igualada, una ciutat que ha generat tantes vocacions teatrals -des dels mateixos Farrés Brothers passant per tot el col·lectiu del Teatre Nu, a la Casa del qual l’obra ha estat en residència- també explica aquesta familiaritat de Rossell pel llenguatge escènic.
L’obra té algunes escenes de màxims, com la de les ombres al ciclorama de fons, d’un efecte expressionista de gran potència, la dels dos soldats mancs que toquen una guitarra, la del mirall magníficament resolta, o el final del bosc i la vella, amb les seves revelacions traumàtiques.
El públic de la sessió a la que vaig assistir, adolescents de la mateixa edat que els intèrprets, van quedar impressionats, atrapats per una obra que parlava de coses molt properes amb intèrprets que podien ser ells mateixos. Els aplaudiments i el col·loqui final així ho van corroborar.
Exposició Lambe-Lambe
Com és habitual en el festival Guant, es pot veure aquests dies una exposició de Lambe-Lambe al vestíbul del Teatre Principal.
Es tracta d’unes instal·lacions d’alguns dels estris utilitzats en aquest tipus de teatre dirigit a una única persona, que Paula Casanova, ànima de La Pupila, ha preparat per explicar al públic el concepte del Lambe-Lambe.
L’exposició és de fet un tast que la direcció del festival ha volgut exposar anticipant-se a la celebració de la Desennal, aquesta festa singular que tindrà lloc a Valls del 28 de gener al 6 de febrer de 2022 (veure aquí), en la qual La Pupila prepara un desplegament de diferents artistes de Lambe-Lambe.
Assemblea d’Unima Cataluña
La Junta de la Unima Catalunya ha considerat que seria molt útil aprofitar el Guant per convocar una Assemblea general de l’associació dels titellaires, ja que d’aquesta manera es feia possible combinar la reunió amb la visió d’un espectacle, com en efecte va ocórrer a Valls amb l’abans ressenyat, cosa que sempre s’agraeix. Reunió que ha sigut presencial per primera vegada després de les anteriors fetes via telemàtica.
I així en efecte s’ha fet, reunint-nos una dotzena de socis per analitzar la marxa actual de l’associació.
I realment, els números exposats per la secretària Lídia Clua, el president Eudald Ferré, i el vocal Carles Cañellas van ser d’impacte: 58 socis actuals, una xifra molt alta (tot que en anterioritat n’havia arribat a tenir més de 70), els quals es divideixen de la següent manera: 28 socis simpatitzants, 21 socis individuals, 5 companyies associades i 4 socis d’honor.
Es va valorar molt positivament les Xerrades On Line fetes amb titellaires, com les efectuades amb Rene Baker, Alfred Casas, Marcel·lí Antúnez i Gigio Brunello, una iniciativa de l’actual junta que està tenint molt èxit, no només entre els associats sinó també fora de Catalunya. De fet, hi ha més inscrits de fora de l’associació que de socis, amb molta presència de participants d’Amèrica Llatina.
Carles Cañellas va explicar algunes novetats de la web d’Unima Cat, que ell amb l’ajuda d’un informàtic ha anat implementant (veure aquí)
Potser un dels punts claus de la reunió va ser la petició de la Junta de que hi hagi més socis implicats en les Comissions i els grups de treball, si es vol que les activitats es mantinguin i l’associació vagi a més. També es va plantejar la possibilitat de que la Unima Cat contracti a una persona a temps parcial per encarregar-se de les gestions. Es van valorar els pros i els contres, i es va decidir estudiar la qüestió sense prendre encara cap decisió.
Unima del País Valencià va donar a conèixer a la Unima Catalunya el Festival que estan organitzant aquests dies, Titelleries, del 16 al 28 de novembre, per si algú s’hi vol acostar. Es va decidir que seria bo mantenir relacions més estretes amb les Unimes tant del País Valencià com de les Illes Balears. Igualment amb la Unima Aragó, com va demanar un soci.
També es va decidir tornar a organitzar l’any proper la festa del Dia Internacional del Teatre de Titelles, que l’any passat es va fer conjuntament amb el teatre La Puntual i l’associació Recomana.
L’assemblea va culminar en el restaurant el Nou Milá, que ens oferí uns plats d’una enorme sofisticació, cosa que va ser molt ben valorada pels assistents.
