(Fotografía de Jesús M. Atienza)
Es presenta aquest cap de setmana a La Puntual, del 22 al 24 d’octubre de 2021, la compañía argentina/andaluza La Canela amb l’espectacle Barquichuelo de papel, obra solista a càrrec de la titellaire Analía Sisamón. Es tanca amb aquesta obra el 6è Festival Internacional de Putxinel·lis de La Puntual, dedicat en aquesta edició a quatre dones titellaires amb espectacles tradicionals de guant: Paz Tatay (Madrid, de la companyia Pelele, de Toulouse – veure aquí); Sara Henriques (d’Aveiro, Portugal – veure aquí); Irene Vecchia (de Nàpols, Itàlia) – veure aquí); i Analía Sisamón (Argentina instal·lada a Andalusia).
La reconeguda titellaire Analía Sisamón ha presentat una obra per a nens a partir de tres anys, adaptació lliure del conte “Barquichuelo de papel” de María Puncél y Nivio López (Colecció Chiquicuentos de l’Editorial Bruño). Una adaptació en la que ha intervingut, a més de Sisamón, Miguel Oyarzun, un altre reconegut titellaire d’Argentina, de la famosa companyia El Chonchón, que firma la direcció.
No podia ser més senzilla la història, una senzillesa que alhora és la seva gran riquesa, tractada com està per una sofisticada delicadesa plena de sensibilitat que és sens dubte la marca de la casa de la companyia La Canela. Sensibilitat que es manifesta pel bon gust i l’equilibri en la tria dels colors, en la factura dels titelles, en l’economia de paraules i de situacions, i en un delicat sentit de l’humor, però sense regatejar petites complexitats dels personatges i de l’acció, és a dir, sense que estigui tot mastegat, cosa que obliga als nens a estar atents i a interrogar-se sobre allò que està veient.
També l’element sonor està tractat des del mateix minimalisme poètic amb uns petits instruments que la titellaire toca darrere del castellet, suaus pinzellades musicals que serveixen per marcar el ritme en uns moments i per donar unes notes atmosfèriques puntuals a cada escena.
L’ofici d’Analía Sisamón es nota en el domini de la veu, que canvia amb nitidesa clara per a cada personatge, i per la seguretat en les transicions que efectua de dins a fora del castellet, fent que tot sembli molt senzill quan de fet no ho és tant. La resposta del públic ha estat francament bona, amb uns nens que estaven encantats de seguir les peripècies de l’ànec Pajarita i del gripau Sapete.
L’obra, en la seva resolució final, ofereix fins i tot un indirecte ensenyament sobre la dificultat de mirar i escoltar l’altre, que seria el seu missatge, tot i que sense l’èmfasi que a vegades es dona en els espectacles per a nens, lliçons sovint innecessaris però que agraden molt a les famílies d’avui. La Canela tracta el tema amb contingut pudor i mà esquerra, és a dir, amb una encertada discreció.
El resultat ha estat tot un èxit i una troballa per als espectadors més petits, que no paraven de preguntar coses a la titellaire un cop acabada la funció, senyal inequívoca de que havien entrar en la història de cap a peus. Els pares, agraïts, han premiat a la titellaire amb els merescuts aplaudiments.
