Es pot veure durant els caps de setmana d’aquest mes de setembre a La Puntual l’espectacle Patufet, de la companyia La Petita Brownie, amb la intervenció de Susanna Rubio com a titellaire solista. Es tracta ja d’un clàssic de La Puntual, en haver estat en diverses ocasions programat pel teatre dels Navarro. Un títol per altre part que la pròpia companyia del teatre va posar en escena en una versió pròpia.
I es nota aquesta condició de clàssic, no sols per ser un conte tan conegut per la quitxalla, amb la seva coneguda cançó que un cop la sents, ja no se’t desprèn de la retina acústica, tan ficada la tenim des de la infància a les golfes de la memòria, sinó també per la naturalitat amb la que Susanna Rubio l’explica, en una actitud fresca i desimbolta, però també maternal en el to de veu i la mirada als nens, de manera que la connexió amb el públic esdevé automàtica. A destacar tamb´é l’encert de les músiques que acompanyen la cançó, de caire popular i molt adequades al conte.
Per això programar aquest Patufet en un teatre de públic familiar és una garantia per tenir als més petits atrapats per la història, amb una posada escènica de mínims en haver-hi tan sols un titella com a tal, sent encarnats els altres personatges per la mateixa titellaire, amb l’ajuda de màscares i d’uns senzills canvis de vestuari. Un minimalisme que va molt bé per mantenir aquest esperit de senzillesa que traspua el conte, deixant que flueixi la seva essència amb la mateixa alegria del doll d’aigua que raja de la font.
Susanna Rubio ha trobat un registre que li permet expressar-se amb una gran comoditat. Compte per això amb el recurs d’una veu molt agradable que sap canviar de to per ajustar-se a cada personatge amb impecable precisió. Igualment la seva presència, amable i ben aplomada, inspira confiança als nens i als grans des del primer moment, condició indispensable per a aquest tipus d’espectacle.
El públic de La Puntual, satisfet i feliç de trobar-se amb uns continguts que permeten connectar amb els arcans populars de la cultura local, va aplaudir enardit i amb moltes ganes en acabar l’obra, contents de l’agradable estona que havien passat. Un cop érem tots al carrer, com si la cosa no s’hagués acabat encara, i pares i nens seguissin mormolant en silenci la música que se’ls havia clavat a la ment, hom seguia sentint la cançó del Patim Patam Patum vibrar per l’atmosfera de la plaça Allada Vermell, obligats a mirar tots pel terra amb discreció, no fos cas que trepitgéssim algun Patufet.
