Tal i com hi ha l’arròs a la cubana, els fesols negres a la cubana, o el son cubà, també es pot dir que hi ha exposicions a la cubana. I no m’estic referint a una exposició feta per oriünds de l’illa caribenya de Cuba sinó a l’exposició que aquest dies es pot veure a Sitges, al Miramar Centre Cultural: La Cubana 40+1: un viatge del ‘no-res’ al 2021.
Exposició molt esplèndida, atapeïda de material i d’informació que repassa la historia d’aquests 21 anys de la companyia de teatre amb molta generositat cap a tots el visitants i també cap els mateixos components de La Cubana, des d’actors a tothom que, encara que no surti a escena, és imprescindible per a que el muntatge es pugui realitzar.
Es mostra des dels seus orígens, vinculats al teatre d’aficionats de la localitat de Sitges a les seves primeres intervencions de teatre de carrer, a on afirmen que va ser una gran escola per a ells, i en aquests orígens ens expliquen les seves fonts d’inspiració d’alguns dels seus personatges que eren veïnes i veïns d’aquest poble.
Un racó entranyable és el magatzem, Les coses emmagatzemades, que es troba només començar i és un univers d’andròmines, màscares, objectes inversemblants, titelles, caps grossos i utillatge divers. La generositat de la exposició es troba en detalls com una nota escrita en aquest espai que diu Per si de cas i fa referència a tot aquell material que molts cops agafen (agafem) quan van de bolo i no saben quin servei els farà però …
L’exposició transita per tots els espectacles de la companyia així com també pels esdeveniments d’encàrrec i també per totes les seves produccions televisives, tant sèries o programes especials. Però a part d’aquesta mostra tant extensa del seu treball també ens ensenyen tot allò que no veiem quan els anem a veure al teatre, i referent això s’ha d’esmentar un plafó titulat El kit del bon cubano, allí s’hi troben els estris d’urgència per a resoldre qualsevol problema que es pugui presentar minuts abans de començar una funció: precinto, brides, grapadora … Qui no ha passat uns instants de pànic davant un imprevist, just a l’hora d’engegar l’espectacle, i la cinta americana en ho ha resolt? Si més no transitòriament.
La Cubana no té cap mena de relació específica amb el teatre de titelles, però entremig d’una infinitat de vestuari, de sabates, de perruques, d’ulleres, de paraigües i de barrets podem veure alguns ninots, titelles, màscares i no només les mostren sinó que fan referència a la seva construcció. En detall es pot apreciar com utilitzen diversos materials domèstics, casolans com un penjador de paret, per construir adorns o guarniments (suposo que tothom sap de que estic parlant, oi?). També podem veure la Marededéu de La Cubana i ens expliquen detalladament com va ser construïda, i certament els resultats son espectaculars.
Per acabar vull fer referència a un apartat on hi ha diversos teatres fets a escala de la mida real, amb tota mena de detalls, en que realitzaven proves per a filmacions i coreogràfiques. Alguns d’ells ben bé podrien ser una escenari per a titelles.
Queda ben palès amb aquesta exposició que La Cubana són gent que fa teatre molt abans de sortir a l’escenari.
Segur que aquesta generositat que s’aprecia a l’exposició la continuarem veient en els seus espectacles, que igual que aquí ho donen tot. I només queda felicitar-los pels seus 40+1 anys.
Per molts anys Cubana!!!
