Una mica d’història
Pot semblar ingenu avui en dia plantejar-se el tema de les dones titellaires, quan la realitat mostra una presència i una afirmació femenina cada dia creixent en el sector dels titelles. Però tothom sap que, malgrat les importants figures que han existit i de les que se’n parlarà en aquest article, l’actual allau de titellaires dones és una realitat nova, que va començar de fet amb les noves onades titellaires dels anys seixanta, setanta i vuitanta, les quals van canviar de soca-rel les formes i els continguts d’allò que havia estat fins llavors el món del teatre de titelles al nostre país i una mica a tot el món.
En primer lloc, hauríem de destacar una obvietat: les dones sempre han estat presents en el teatre de titelles, d’una manera o d’una altra, la majoria de les vegades -no sempre- situades en un segon lloc a càrrec de les feines manuals de l’ofici: vestuari, modelatge, pintura o darrere del castellet en la manipulació. Un segon lloc considerat així per les convencions que solien donar tot el protagonisme a l’home.
Ara bé, si ens remuntem als orígens més remots de la pràctica titellaire, que ens obliguen a anar fins a la cultura animista i al xamanisme de les èpoques prehistòriques, les persones tocades per la gràcia de la Visió i del desdoblament de les entitats espirituals invisibles a través de figures tallades o pintades, és a dir, persones literalment ‘tocades del bolet visionari’, tant eren dones com homes, com molts testimonis de les cultures animistes encara vigents ens indiquen.
En moltes cultures, com en les de l’Àtica grega anteriors als aqueus o en la de l’antiga Creta, les dones van tenir un rol predominant en les castes de poder i dels rituals màgics. Clar que qualsevol ús que llavors es fes de les figures de divinitats o d’esperits, fossin estàtues, fixes o animades, amulets o altres figuracions, tenien un caràcter sacre, encaixats en els rituals de les creences de cada lloc.
Ara bé, de seguida que els titelles adquireixen un ús teatral, és a dir, fets per al divertiment i l’emmirallament col·lectiu, com bé ens mostren les múltiples històries del teatre, la presència de les dones als escenaris ha estat per regla general una anomalia, que moltes vegades s’acostava a la clandestinitat. Per a fer teatre, moltes dones s’havien de fer passar per homes. Una situació que no podia ser diferent en el teatre de titelles.
En les tradicions titellaires de països com la Xina, Japó, Índia, Indonèsia, Turquia i nord-Àfrica, els titelles han estat majorment cosa d’homes, tot i que, com dèiem al principi, sempre hi ha hagut dones involucrades en les formacions i en els processos creatius i artesanals. Com a curiositat, al teatre d’ombres del Wayang Kulit, a Bali, Indonèsia, les dones i els nens tenien prohibit antigament veure els espectacles pel darrere, és a dir, des del costat dels manipuladors, cosa que sí podien fer els espectadors masculins.
Molt interessant i desconeguda és la presència que la dona ha tingut i té avui en el teatre tradicional japonès de Bunraku, amb la forma coneguda com Otome Bunraku. Val la pena llegir aquest article de Fernando Cid a la web de Títeres en Femenino (veure aquí) ). Igualment poden llegir aquí la crònica escrita sobre l’actuació de la companyia Hitomiza Otome Bunraku al Titirijai de Tolosa de l’any 2010.
Els temps moderns
Si ens acostem als temps moderns, un exemple curiós d’allò que hem dit sobre la necessitat de fer-se passar per home per pujar a un escenari, és el cas de l’anglesa Charlotte Charke (1713-1760), coneguda actriu, titellaire i autora de la seva època (va escriure la seva pròpia biografia), una dona que va viure tota la seva vida fent-se passar per home i que va tenir una intensa relació amb el personatge de Punch, el putxinel·li anglès. Se sap que a l’any 1738, va ser directora del Teatre Punch a la zona de St. James’s de Londres, un teatre de marionetes que bàsicament produí obres satíriques i que tenia a Punch com un dels seus personatges principals. Més tard, va ser contractada per a interpretar i manipular el personatge de Mr.Punch en un nou teatre de marionetes que va aconseguir un gran èxit.
És curiós que també Charlotte Charke interpretés un dels papers de l’obra satírica Pasquin (1737), del conegut dramaturg i més tard famós novel·lista Henry Fielding (1707-1754). Fielding va muntar el 1737, per burlar la censura de la Theatrical Licensing Act of 21 June 1737, la seva pròpia companyia de marionetes, adoptant el nom de Madame de Nash. És a dir, dos autors que per motius diferents canviaren els seus rols de gènere per fer teatre de marionetes: la primera en home i el segon en dona.
Durant el segle XIX, quan es va viure un dels moments àlgids del teatre de titelles a Europa, les nombroses companyies que recorrien les ciutats i els pobles del continent amb els seus teatres, eren moltes vegades grups familiars, de manera que la presència de les dones estava assegurada, tot i que pels testimonis que ens han arribat, la seva funció va estar per regla general a l’ombra de les figures dominants dels titellaires mascles, encarregades elles de cosir els vestits, de cantar, tocar instruments o manipular darrere dels castellets. Sens dubte hi deuria haver excepcions i alguns caps visibles d’aquestes companyies deurien ser dones, haurem d’esperar que els especialistes en la micro-història de les companyies ambulants d’aquestes èpoques ens il·lustrin al respecte.
Hi ha molts exemples d’aquesta presència femenina a les companyies familiars, en ser una constant que ha arribat fins a l’actualitat. Ho veiem en les ben documentades tradicions centro-europees de teatres ambulants que des de finals del XVIII van girar majorment per Txèquia, Eslovàquia, Hongria i Alemanya. Així ens ho mostra el magnífic documental ‘The Last Caravan’, concebut i escrit per Ida Hledíková-Polívková i dirigit per Peter Beňovský, el qual retrata la feina i els escenaris ambulants d’aquestes nobles famílies de titellaires: les famílies Dubsky i Anderle d’Eslovàquia, les famílies Kopecky i Novak de Txèquia, la familia Kemeny d’Hongria i la família Domrowski d’Alemanya.
Un altre exemple del que dic és la figura de Giuseppina ‘Pina’ Cazzaniga, esposa del conegut titellaire de Bèrgam Benedetto Ravasio (1915-1990), considerat com un dels més importants de la tradició bergamasca. La senyora ‘Pina’ sempre va estar al costat del seu marit, encarregada del vestuari de tots els titelles, dels cortinatges, sent a la vegada una excel·lent manipuladora i vocalista.
Va compaginà les seves feines de mare (de set fills) amb la de titellaire. Després de la mort del seu marit, va seguir al peu del canó ella sola, fins a jubilar-se ja als noranta anys. Jo la vaig conèixer l’octubre de 2014 i era capaç de recitar fragments sencers de les obres de l’important repertori bergamasc (veure aquí). Malauradament, Pina Cazzaniga va morir l’agost de 2015.
Interessant saber que Giuseppina Cazzaniga va rebre el novembre de 2012 el XI Premio Mariona Masgrau, que llavors atorgava ‘Títeres en femenino’, una iniciativa creada per Concha de la Casa des del seu Centro de Documentación de las Artes de los Títeres de Bilbao, precisament per donar relleu a dones titellaires rellevants en actiu. Veure aquí la relació de titellaires premiades.
Figures importants del segle XX.
A mesura que ens acostem al segle XX, la distància entre els gèneres es redueix seguint aquesta tendència de la Modernitat a defensar la igualtat de gènere. En el terreny del teatre de titelles, són moltes les figures femenines que han destacat al llarg del segle XX com a caps visibles de companyies i de projectes importants. Encara són una minoria en la comptabilitat general, però d’un pes i una qualitat extraordinària.
A Mèxic, per exemple, no s’entendria la història contemporània del seu teatre de titelles sense apel·lar a la irrepetible figura de Mireya Cueto (1922-2013), amb més de set dècades dedicades a la investigació, producció i direcció de teatre de titelles. Premi Nacional de Literatura Infantil (1978), entre molts altres projectes, va dirigir el programa per a la formació de grups de teatre de titelles per a camperols en la Secretaria de la Reforma Agrària (SRA). La seva tasca ha estat merescudament reconeguda no només per les autoritats, que li han atorgat tots els premis, sinó pel món artístic del seu país i de tota Llatinoamèrica. Vegeu l’entrevista que li va fer Shaday Larios per a Titeresante aquí. Igualment l’article (veure aquí) on es reprodueixen interessants vídeos en els que parla Mireya Cueto.
A Cuba destaca la figura de Carucha Camejo (1927-2012), veterana i llegendària titellaire fundadora, junt amb els seus germans Pepe, Bertica i Perucho, del Teatro de Guiñol a Cuba, amb muntatges de gran èxit que van viatjar per tot el món, i amb una profunda implicació en la divulgació de l’art dels titelles a Cuba durant els primers temps de la Revolució. Veure aquí l’article de Rubén Darío Salazar a Titeresante sobre Carucha Camejo, arran de la seva mort el novembre de 2012.
A Europa, és important mencionar a la pintora, escultora i titellaire suïssa, Sophie Taeuber-Arp (1889-1943). El 1915 va conèixer a Jean Arp amb qui es casà el 1922, formant part tots dos del moviment Dadà de Zúrich. Molt interessada en la conjunció de les arts amb l’artesania, es dedicà intensament al món de les marionetes, per presentar diversos espectacles al famós Cabaret Voltaire on es reunien els dadaistes durant la Primera Guerra Mundial.
La seva obra va més enllà de les marionetes i s’inscriu en les primeres avantguardes del segle XX, participant en moviments com Cercle et Carré o Abstraction-Creátion, junt als artistes Kandinsky, Mondrian y Vantongerloo.
També inscrita en les avantguardes europees dels anys vint, s’ha de mencionar a l’artista russa Alexandra Exter, autora d’unes extraordinàries marionetes d’estil cubista i futurista, havent treballat a Moscú al costat de la també titellaire i artista d’avantguarda Ljubov Popova (1889-1924). Vegin aquí l’article de L.Fernando de Julián a la revista Fantoche, nº5, editada por Unima Federación España.
A Portugal, dues figures femenines destaquen a mitjans del segle XX: Maria Emília Perestrelo i Lidia da Fonseca. La primera treballà amb titelles fets de roba d’una impactant expressió, utilitzats a la televisió.
La segona, creadora de la companyia Teatro de Branca-Flor, va ser un personatge essencial per a la història dels titelles portuguesos de la segona meitat del segle XX. Ambdues tenen la seva obra guardada i en part exhibida al Museu da Marioneta de Lisboa (veure aquí). També cal citar aquí a Helena Vaz, qui junt José Alberto Gil va crear la companyia Os Bonecos de Sao Lorenzo e o Diabo, la qual va estar a l’origen del Museu da Marioneta de Lisboa quan va néixer al barri do Castelo. Les seves marionetes, obra d’Helena Vaz, es poden veure en l’esmentat Museu, avui situat al Convento das Bernardas, a Lisboa.
No ens d’oblidar de la titellaire de Rumania Margareta Nicolescu, directora en la seva joventut del Teatre Tandarica de Bucarest. Traslladada a França, s’instal·là a la localitat de Charleville-Mézières on va crear, al costat de Jacques Fèlix, l’Institut International de la Marionnette (veure aquí), una de les escoles de titelles més reconegudes del món. La ciutat és seu també del Festival Mundial des Marionnettes, considerat com el més gran i emblemàtic dels festivals del món. Margareta Nicolescu va posà des d’un principi el llistó de la qualitat molt alt, sent una de les persones que més ha fet a Europa per impulsar una visió i una pràctica avançades de l’art dels titelles.
A Anglaterra, una altra dama contemporània dels titelles és Penny Francis, creadora del Puppet Centre el 1974 (veure aquí), des d’on ha dinamitzat enormement l’art dels titelles al seu país. Penny Francis va ser la directora de l’important Festival de 1979, un dels més grans mai realitzats a Londres, i darrerament ha publicat el llibre “Puppetry: a Reader in Theatre Practice”, on exposa els seus vastos coneixements sobre la matèria.
A Itàlia, s’ha de parlar de Maria Signorelli (1908-1992), iniciada als titelles el 1937 de la mà de la suïssa Maria Amstad. El 1947, una cop acabada la Segona Guerra Mundial, crea la seva pròpia companyia, L’Opera dei Burattini, amb la que va treballar fins a la seva mort. La seva immensa col·lecció de titelles (més de 5.000 peces) s’ha exhibit múltiples vegades a molts països i haurà un dia d’instal·lar-se a algun museu que li estigui dedicat (veure aquí).
També a Itàlia va despuntar els anys 80 i 90 una pupara, de la noble família Cuticchio de Palerm, Ana Cuticchio, germana dels coneguts Mimo i Nino Cuticchio, que va irrompre en el sempre masculí món de l’Opera dei Pupi amb una força espectacular. Ana deixà els pupi per traslladar-se a l’Àfrica en missions d’ajuda humanitària. La seva veu i la força de la seva interpretació ressonen encara entre els qui van tenir la sort de veure-la actuar (va estar a múltiples festivals de titelles d’Espanya i al Teatre Malic de Barcelona diverses vegades).
Si posem la mirada a Espanya i a Catalunya, hem de dir que les consideracions abans fetes sobre les companyies familiars són plenament extrapolables a la nostra situació, de manera que sempre hi ha hagut dones involucrades en la pràctica titellaire. Tanmateix, per regla general, situades en un segon lloc. Però com és lògic hi ha forces excepcions.
Una d’elles és la figura d’Ángeles Gasset (1907-2005), pedagoga, dramaturga, titellaire i mestre, cosina del filòsof José Ortega y Gasset. Formà part de la ILE (Institución Libre de Enseñanza) i del Movimiento de Renovación Pedagógica durant la II República. Va ser la primera dona a utilitzar el titella com a eina pedagògica a Espanya. El Festival de Titelles de Cuenca ha posat el seu nom al Premi Ángeles Gasset, que es sol donar a trajectòries titellaires rellevants relacionades amb el món de l’escola i els titelles. Vegin aquí l’article sobre el Premi Ángeles Gasset 2021, atorgat a Enkarni Genua i Manolo Gómez, de la cia. Txotxonguillo Taldea.
Segurament la primera dona titellaire a Espanya amb una projecció mediàtica important hagi estat l’austríaca Herta Frankel (1913-1996), arribada després de la Segona Guerra Mundial amb la Compañía de los Vieneses (Arthur Kaps, Gustavo Re i Franz Johan). El 1948 debuta com a marionetista amb Grandes Artistas en Pequeño Tamaño. Es va fer molt popular arran de les seves aparicions els primers anys de la Televisió Espanyola, amb titelles de mà i de fil en els programes infantils. Els seus personatges més famosos van ser La Perrita Marilín, un caniche impertinent i replicaire creat per Elvira de Loyzaga. Altres figures que van cobrar vida a les mans d’Herta Frankel van ser Pepito, la rateta Violeta i la Tía Cristina. Ballarina de formació, quan descobrí la seva vocació per les marionetes, hi va consagrar la vida. Avui, el Marionetàrium Herta Frankel manté viu, ordenat i restaurat tot el seu llegat, amb espectacles que segueixen donant vida a les seves marionetes des del seu teatre al Tibidabo (veure aquí).
Aturarem la nostra mirada aquí, ja que un cop s’entra a les últimes dècades del segle XX, els noms es multipliquen i seria impossible referir-nos a totes aquelles figures femenines rellevants dedicades als titelles en un sol article. Com he dit al principi, els canvis que es van desencadenar els anys seixanta, setanta i vuitanta van ser brutals, una verdadera revolució que va capgirar els fonaments de les arts escèniques a tot Occident. Una de les conseqüències principals va ser la incorporació sistemàtica de la dona en totes les disciplines teatrals, una presència que no ha fet més que disparar-se en entrar al segle XXI. Avui, alguns dels noms de més pes de la nova dramatúrgia europea de teatre visual són noms de dona: Ilka Schönbein, Joëlle Noguès, Anna Ivanova, Polina Borrisova, Yngvild Aspeli, Greta Bruggeman i Sylvie Osman (cia. Arketal), Claire Dancoisne (théâtre La Licorne), Emilie Flasher (Compagnie Arnica), Sylvie Baillon (le tas de sable – Ché Panses Vertes), Katy Deville (Théâtre de Cuisine), Alice Laloy (compagnie S’appelle Reviens), Agnès Limbos (compagnie Gare Centrale – Belgique), Julika Mayer (Allemagne), Alessandra Amicarelli (Milan – Italie), Donatella Pau (Is Mascaredas – Sardaigne), per citar-ne només unes poques.
A Catalunya s’ha viscut des dels anys seixanta fins avui una gran i insòlita afirmació feminista en el teatre de titelles, amb noms de molt de pes com poden ser Teresa Calafell, Carme Calvet, les germanes Rosa i Joaquima Faidella a Mallorca, Mariona Masgrau, Mercè Gost, Mercè Framis, Marta Alemany, Joana Cluselles, Olga Jiménez, Núria Benedicto, Empar Claramunt del Teatre Buffo de València, Susanna Rodríguez, Kerstin Von Porat, Esther Cabacés, Núria Mestres, Esther Prim, Teia Moner, Valentina Raposo, Montserrat Albalate, Miren Larrea, Marga Carbonell, Irma Borges, Helena de Sola, Mina Trap, Dora Cantero, Raquel Batet, Paula López, Marta Lorente, Cristina Robledillo, Eva Navarro, Sara Serrano, entre altres, per citar-ne només unes poques. Noms que han marcat estils i èpoques, i que segueixen obrint portes de noves sensibilitats al teatre visual i de titelles.
En una segona i tercera part d’aquest article, parlarem d’aquesta realitat d’afirmació femenina en el mapa titellaire de Catalunya.
Article encarregat per UNIMA Catalunya.
