(Alguns dels participants a l’Atelier del 9 de juny de 2021. Captura de pantalla realitzada per Adolfo Ayuso)
S’ha realitzat al llarg dels mesos de maig, juny i juliol de 2021, diverses reunions promogudes per diferents persones i entitats, entre les que detaquen Giorgio Pupella, del Centre Odradek-Cia. Pupella-Nogués de Toulouse, el qual parlava igualmente en representación de la FAMO (Fédération pour le Arts de la Marionnette en Occitanie, que agrupa a titellaires i directors d’estructures), Claire Duchez de THEMAA (Théâtre Arts des Marionnettes de Francia, Centro Francés de la Unima), Ezéquiel García-Romeu de POLEM (Régroupement de marionnettistes de la Région Sud), Clémént Peretjako de AURA (Collectif de marionnettistes de la Region Auvergne Rhône Alpes) i els tres representants d’UNIMA Italia Fabrizio Montecchi, Valeria Sacco i Valter Broggini.
La idea de les trobades ha estat establir contactes entre les UNIMAS nacionals dels tres països veïns França, Itàlia i Espanya, així com amb altres associacions i agents regionals, amb una finalitat clara: promoure el coneixement mutu i el contacte permanent afí de crear dinàmiques de col·laboració, i plantejar al seu torn els mecanismes d’unió, associació i col·laboració entre entitats situades en panoràmiques nacionals i regionals. Com s’estableixen i haurien de funcionar les dinàmiques i les relacions entre el global i el local, el nacional i el regional, així com els regionals entre si? Igualment, es busca la trobada i la col·laboració entre les UNIMAS nacionals dels tres països.
Batega una preocupació en el si de les organitzacions nacionals i en el dels ens locals, sobre com aconseguir que l’atenció vertical de les entitats nacionals abasti el detall i la complexitat de l’ecosistema titellaire local, les problemàtiques que requereixen tractaments especials, així com quines han de ser les estratègies de organització, defensa i desenvolupament particulars.
Aquesta preocupació ha creat un interès dels agents francesos i italians envers la realitat espanyola, políticament descentralitzada a través de l’Estat de les Autonomies: com funciona la UNIMA Federació Espanya? Com són les relacions de la Junta Federal amb les diferents UNIMAS autonòmiques?
Una realitat molt diferent de la francesa i la italiana: la primera a causa del seu ben conegut centralisme d’arrels jacobines-republicanes, que permet un impressionant desplegament de la seva organització nacional (THEMAA) però que ha vist el naixement, d’una manera autònoma, de 3 agrupaments regionals, tots al sud de França (FAMO, POLEM, AURA), sense cap conflicte amb l’associació nacional, ben al contrari, afavorits i en complicitat amb la mateixa. S’evidencia aquí la gran pràctica associativa i de diàleg fructífer amb les administracions que tenen els agents culturals a França, un país que ha sabut separar la política de la cultura, assegurant d’aquesta manera estructures sòlides i un finançament regular d’aquestes.
En el cas d’Itàlia, país molt descentralitzat però que en el camp de la cultura i dels titelles en concret, no ha pogut articular dinàmiques de tipus nacional/regional estructurades; sempre que s’ha intentat una descentralització de la UNIMA Itàlia, ha prevalgut la pulsió disgregadora excloent, de manera que la necessitat ha imposat una única organització nacional, la qual, com bé va explicar Fabrizio Montecchi, president actual d’UNIMA Itàlia, té com una de les seves funcions principals dinamitzar les realitats locals de les zones menys desenvolupades. Aquest centre nacional se situa, com és lògic, en les riques zones nord i centrals d’Itàlia.
Per als espanyols, la preocupació dels nostres veïns i el seu examen de la nostra realitat té un interessant efecte ‘mirall’: permet veure’ns des de fora, a través de mirades que valoren el que no sempre sabem valorar nosaltres. Serà un èxit el sistema que hem establert d’unes UNIMAS federades, que cada dia funcionen millor en la dimensió local, amb ajudes sol·licitades a les administracions autonòmiques i municipals, després d’haver aconseguit la creació d’una Junta Federal que dinamitza i facilita la pulsió global/local? En efecte, l’esmentada Junta Federal s’encarrega de les relacions amb el Ministeri, coordina el conjunt de les UNIMAS locals i organitza almenys tres esdeveniments de gran transcendència per al conjunt: el Congrés anual, l’Escola d’Estiu, i la revista Fantoche ( a més dels diferents suports a beques, investigacions i participació de cursos que permet un pressupost més folgat).
Tot i que també és veritat que costa imaginar, a dia d’avui, que la UNIMA tal com està estructura a Espanya arribi a tenir la força i la potencialitat que té la THEMAA francesa. Analitzar el perquè seria un excel·lent exercici d’auto-anàlisi crítica per part dels unimeros espanyols.
És per totes aquestes raons que els convocants inicials de la reunió van convidar a diversos espanyols amb la finalitat de conèixer i compartir aquestes realitats, difícils d’entendre més enllà de les nostres fronteres, i establir contactes que puguin generar nous dinamismes.
En una primera tanda, van ser convidats a l’Atelier del 9 de maig Toni Rumbau, director de Putxinel·li/Titeresante i coautor (junt amb José Luís Melendo) de l’Estudi sobre el Sector del Teatre de Titelles, Visual i d’Objetos (TTVO), Jordi Alomar, director del IF Barcelona, Sara Serrano, de l’equip directiu del IF Barcelona, i Yanisbel V. Martínez, de Títeres Etcétera.
En el decisiu Atelier del 9 de juny, van participar també alguns representants d’UNIMA Federación España i d’UNIMA Catalunya, UNIMA Aragó i UNIMA Illes Balears: els Consellers Internacionals Adolfo Ayuso, Carles Cañellas i Mina Traap, més els ja esmentats en el paràgraf anterior.
Algunes consideracions sobre paraules claus de les Trobades:
L’Atelier del 9 de juny es centrà en els següents dos punts:
1- Identificar les eines de treball de les distintes xarxes a cada un dels tres països
2- ¿Quines accions i complicitats es poden plantejar en un futur?
Es van dir moltes coses i tothom va opinar des de les seves respectives experiències. Dos dels presents es van encarregar de recollir les paraules claus que van anar sorgint en els diferents debats.
Les hem agrupat afí de poder-les comentar, analitzant els seus significats:
Diversitatd, Escolta, Repartiment, Respecte, Autonomia
Aquesta seqüència de ‘paraules claus’ expressa molt bé una de les temàtiques principals plantejades per l’Atelier: com les diferències i la diversitat poden conviure en un món tan voluble que tant va cap el global i unitari com cap a la dispersió i el local. En el camp que ens pertoca, el Teatre de Titelles, Visual i d’Objectes (TTVO a partir d’ara), les diferències són notòries: des de les dimensions de les companyies, els públics als quals van dirigits, les ambicions artístiques, els pressupostos manejats, etc. Igualment, si ens situem en la complexitat de l’ecosistema titellaire, ens movem entre ens, institucions i projectes d’una enorme varietat (companyies, teatres, festivals, fires, escoles, museus, centres, organitzacions, investigacions, revistes …).
Per altra part, hi ha la diversitat cultural i geogràfica dels tres països veïns, amb la gran riquesa i varietat de les seves realitats locals..
Sens dubte la primera condició per a conviure amb aquesta diversitat és saber escoltar i mostrar respecte a l’altre. Ràpid dit, però difícil de fer-ho. Ben coneguda és la dificultat d’Escolta que tenim avui en dia: les presses i el pragmatisme de la supervivència ens marquen temps curts que cal amortitzar. El ‘temps és or’, i d’aquesta manera ens deixem portar per les senderes d’un temps fragmentat que no permet atendre l’altre. Com diria Byung-Chul Han, ‘un temps sense aroma’.
Si no hi ha temps d’escolta, poc respecte hi haurà.
La temàtica de la Diversitat, de l’Escolta i del Respecte és sens dubte un dels punts crucials a tractar i a resoldre de la nostra època. L’avantatge que tenim els agents del TTVO, sigui quin sigui l’espai que ocupem en el seu complex ecosistema, és que la nostra professió es basa precisament en l’acceptació del Doble, de l’Altre, de la Alteritat en un sentit metafòric però al seu torn real: els titelles són uns dobles que es poden tocar. De fet, són creats a posta. Els titellaires estem condemnats a tractar i a aprendre a moure’ns en els temes de l’Alteritat, perquè són l’essència del nostre treball. A diferència de la Política, que tracta l’alteritat des d’una perspectiva de control i manipulació. Polítics i titellaires manipulem: nosaltres amb consciència i pregonant que és allò propi del nostre ofici; ells dissimulant i negant que sigui també la base del seu ofici.
Per això el sector titellaire pot obrir portes i espais d’experimentació en aquestes temàtiques tan complexes i subtils. Aquestes consideracions organitzatives entre el nacional i el regional, el global i el local, així com sobre les diferències de la nostra diversitat intrínseca, constitueixen les bases d’una pràctica que pren aquestes tasques com exercicis indispensables en el conreu d’aquest gran ‘jardí de les diferències ‘que és Europa. Exaltar la diversitat no per separar sinó per unir des de la diferència.
És per aquest motiu que aquestes trobades han entusiasmat tant als seus participants.
La fragmentació debilita, mantenir la unitat per reunir a tots, estar a prop dels territoris, estructuració regional
Aquestes paraules claus fan referència directament a la realitat italiana i expressen el pensar dels que avui en dia lluiten perquè la UNIMA Itàlia superi aquesta tendència a la fragmentació que acaba debilitant el conjunt de la professió.
Per descomptat, són paraules que també afecten a Espanya, encara que aquí s’assumeix la fragmentació i la descentralització està estructurada, la qual cosa ha permès un aprenentatge en el seu maneig.
Les paraules plantegen de nou aquesta tensió entre el Tot i les Parts, i com poden relacionar-se tots dos. Els titellaires de cada país no tenim més remei que adaptar-nos a les diferents realitats existents. I segurament cadascuna d’elles aporta perspectives diferents i en certa manera complementàries. La gràcia és que uns podem aprendre de l’experiència dels altres.
Podríem afegir aquí la importància que les parts (UNIMAS locals, associacions regionals, etc) busquin relacionar-se entre elles més enllà de les fronteres nacionals, establint acords i projectes en comú, com ja fan alguns museus, festivals, companyies i centres espanyols, italians, francesos i eslovens.
Identificar (cartografia)
Heus aquí una de les necessitats ineludibles del sector: saber qui i quants som, on som, quin lloc ocupem en el conjunt de les Arts Escèniques i en la societat on ens incrustem, com ens definim, etc. D’això solen encarregar-se les organitzacions. THEMAA posseeix ja unes eines de coneixement actualitzat del sector que permet als seus afiliats establir línies estratègiques d’actuació, amb dades que donen una fotografia de cada moment. A la regió d’Occitanie, a França, s’ha realitzat, en el marc del Sodam (Schéma d’Orientation des Arts de la Marionnette), una cartografia que mostra les realitats d’un territori molt vast (veure aquí)
A Espanya, el recent estudi realitzat per UNIMA Federación España, Títeredata (veure aquí) ha efectuat una de les més completes radiografies que s’hagin fet en el camp de les Arts Escèniques. Igualment està en procés de creació una eina digital que actualitzi anualment i d’una manera automàtica les dades bàsiques del sector a Espanya.
A Itàlia s’han efectuat alguns estudis i hi ha la voluntat d’avançar en aquesta qüestió.
No hi ha dubte que relacionar aquestes cartografies del sector, comparant les diferents realitats i establint mapes de la complexitat de l’ecosistema titellaire entre els tres països França, Itàlia i Espanya, seria un gran pas per a aquest conreu del ‘jardí europeu de les diferències’.
D’altra banda, la tasca d’anàlisi i de crítica de les publicacions existents (Manip, Fantoche, el butlletí de Odradek, Putxinel·li/Titeresante, etc.) compleix una clara funció de ‘mirall’: mostren la realitat de la pràctica artística del sector així com les seves dimensions ocultes. Segurament caldria potenciar aquestes iniciatives.
Paritat, Transversalitat, Agregació, Participació
Vet aquí unes paraules claus que responen a aspiracions d’actualitat, que suren en l’ambient. Cercar la paritat de gènere és un anhel compartit per molts. D’altra banda, la presència de la dona en el sector de l’TTVO és cada dia més gran, i en molts casos, majoritària.
La transversalitat ens remet a aquesta caraterística tan pròpia del TTVO: ser un llenguatge de llenguatges, un constant encreuament de disciplines artístiques i teatrals diferents. Cruïlla i nus; i ja sabem que els nusos són aquestes singularitats on podem trobar plegades dimensions múltiples. Llocs oberts, doncs, a la creació, a la irrupció de lo nou i lo inesperat. Apostar per la transversalitat és doncs una necessitat bàsica d’un sector que creu en la intersecció.
Agregar-se per participar. Sortir de les posicions narcisistes i entrar en processos col·laboratius i de participació.
La consciència de ser un ecosistema
Es tracta d’un pas d’augment de consciència del sector que sembla fonamental. No tothom té aquesta consciència. La seva manca denota una greu debilitat. De vegades es tendeix a tancar-se en una bombolla, justificada pel gran esforç que és sobreviure: s’impedeix la cruïlla i la transversalitat d’allò que és multidisciplinari, i de la gran diversitat del sector.
Solidaris, solidaritat, Accions Comunes
Paraules importants, indispensables, encara que una mica socorregudes. Perquè no sonin buides de contingut, hem d’ajuntar-les i creuar-les amb alguns dels conceptes abans exposats: diversitat, escolta, respecte, lleialtat, consciència de ser un ecosistema …
Buscar accions comunes seria el corol·lari de les bones intencions de les Trobades.
Les reunions del temps perdut
Crec que aquestes paraules es refereixen a la necessitat de percebre i assaborir el temps, en una època que agrada fragmentar-lo. Per a això, el temps ha d’abandonar la seva categoria d’utilitat, ja no pot ser instrumental, tenir un ‘per què’. Ha de ser un ‘temps perdut’: només llavors es deixa aprehendre per la consciència, a través del ‘no fer res’ i de l’avorriment, les millors escoles per assaborir el temps.
Bé sabem que el teatre és fer perceptible el temps en un escenari i compartir-lo. Al TTVO contemporani, la temàtica del temps és nuclear, associada de fet al tema del Doble: per veure la distància entre l’Un i l’Altre, es necessita percebre el temps que els separa. I mentre les paraules solen amagar el temps darrere dels continguts, els objectes el deixen parlar a través d’ells.
És que el ritual no té com a característica fonamental ser ‘temps perdut’? Així ha de ser-ho el ritu teatral i els ritus de trobada ‘no utilitaris’ dels professionals entre si.
A tall de conclusió
No hi ha dubte que hi ha moltes diferències entre les realitats dels tres països participants en les Trobades. França mostra un avançat estat de desenvolupament, fruit d’anys de pràctica associativa i de desenvolupament professional del sector. Itàlia, per la seva banda, disposa d’un llegat patrimonial impressionant, d’una riquesa única a Europa, a més d’una pràctica professional ben desenvolupada, especialment al nord i centre del país. Espanya ha avançat en els últims cinquanta anys passos de gegant de desenvolupament, després de la llarga nit franquista, i encara que no disposa d’una pràctica associativa comparable a la francesa ni d’un llegat històric com l’italià, sí que té en aquests moments un bon cens de companyies, moltes d’elles d’una gran categoria i prestigi internacional.
Si ens fixem en els ecosistemes del sector, veurem que mentre els festivals més o menys sobreviuen bé als tres països, els temes de Formació i de Conservació del Patrimoni (Museus) no estan a l’una. Espanya i Itàlia no tenen sistemes reglats de formació titellaire, amb l’excepció de l’Institut de Teatre de Barcelona, que continua impartint classes de teatre visual i d’objectes cada vegada més assentades.
La realitat dels museus és dispar, i sens dubte Espanya s’emporta la pitjor part, tot i l’existència de quatre museus ben assentats: el TOPIC de Tolosa, el MITA (Museu Internacional de Titelles de la Vall d’Albaida, a València ), el Museo del Títere de Cádiz i el MAE (Museu de les Arts Escèniques, a l’Institut de Teatre de Barcelona, només amb fons, ben conservats i documentats, però sense espai d’exhibició). També hi ha diverses col·leccions com la de Francisco Peralta a Segòvia, la de Paco Paricio i Pilar Amorós a Abizanda, Huesca, o la de Joaquín Hernández a Pola de Siero, a Astúries.
Una realitat que no podem comparar a la riquesa de fons i llocs d’exhibició d’Itàlia, ni a la bona estructuració del patrimoni a França. Però tot i així, alguns d’aquests museus mantenen una gran activitat, com és el cas del TOPIC de Tolosa, sempre embarcat en projectes col·laboratius amb altres museus del país i europeus, com l’important Museu da Marioneta de Lisboa.
Potser no totes les instàncies dels ecosistemes dels tres països participin a l’uníson i amb el mateix entusiasme en aquesta necessitat de compartir i de col·laborar més enllà de les fronteres, però sí molts elements dels mateixos, des de companyies fins a festivals, museus, escoles o la mateixa UNIMA i les seves parts federades.
Crec que cal deixar ‘temps al temps’ perquè aquestes idees sorgides de les paraules claus de les trobades, madurin i trobin les seves diferents formes de materialitzar-se.
Enllaços de les instàncies participants:
França:
– THEMAA
– Odradek, cie Pupella-Noguès
– FAMO (Fédération pour le Arts de la Marionnette en Occitanie)
– POLEM (Régroupement de marionnettistes de la Région Sud)
– AURA (Collectif de marionnettistes de la Region Auvergne Rhône Alpes)
Itàlia:
Espanya:
– UNIMA Federación España
– TÍTEREDATA (Estudio del Sector del TTVO en España) (Bajar estudio entero aquí)
– UNIMA Cataluña
– UNIMA Aragón
– UNIMA Illes Balears
– IF Barcelona
– Titeresante
