(En Bròquil Samfaina i la gosseta Pruna)
El tímid retorn a la normalitat que estem vivint aquest estiu ha tingut un efecte molt esperat i positiu pels amants del titelles a Barcelona: el reinici de les funcions del Marionetàrium d’Herta Frankel al Tibidabo, amb un nou espectacle: Samfònia de Marionetes. Vegin els dies i horaris d’estiu clicant aquí.
En efecte, l’obertura del Parc d’Atraccions del Tibidabo amb les obligades mesures de seguretat per la COVID-19, ha significat que les entranyables marionetes del Marionetàrium han tornat de nou a l’escenari, amb una obra que explora una de les especialitats més sòlides de la companyia: la dels titelles de fil. Les sessions es fan a les següents hores: 13, 14, 15, 17, 18, 19 y 20 horas.
I ho han fet amb un títol nou que barreja marionetes d’èpoques distintes: algunes d’històriques de la famosa marionetista austríaca, com Lola i Chiquitín, d’altres de més recents, com l’Organillero, l’Home Orquestra o en Bròquil Samfaina.
Ja em dit abans que l’espectacle es titula Samfònia de Marionetes. Important saber l’origen d’aquesta paraula, ho explica molt bé la companyia amb les següents paraules: “Samfònia és una antiga paraula catalana que vol dir conjunt harmònic de veus, sons o coses diverses. Prové del llatí symphōnĭia (simfonia) i deriva a partir del 1890 en la paraula Samfaina”.
Aquest cronista va assistir a una de les representacions d’aquest diumenge, i com sempre em passa amb el Marionetàrium, em va sorprendre la preciosa factura de les marionetes però sobretot el rigor i la perícia dels manipuladors en donar vida als diferents personatges. Tres són els titellaires que actuaven aquest dia: Oriol Pont, Carles Codina ‘Litus’ i Òscar Gallart, tots ells amb un domini total de la sempre complexa tècnica del fil, mentre Pilar Gàlvez s’encarregava de les llums i el so. Els nens i els pares que omplien la sala, amb espais de separació entre les famílies, veien i escoltaven als personatges com si realment ells cantessin o parlessin de veritat, tant si els titelles eren moguts darrera el pont de marionetes, com si els titellaires actuaven a la vista.
El presentador de l’espectacle era el pallasso Bròquil Samfaina, ben conegut pel públic del Tibidabo, junt amb la gosseta Pruna que Litus feia bordar com si realment ho fes ella, per a desconcert dels nens.
Molt encertades són les dues marionetes que executen números musicals: l’Organillero i l’Home Orquestra, els dos fills de la perícia constructora d’aquests dos mestres de la construcció que són Fernando Gómez i Oriol Pont. Més endavant parlarem dels controls que mouen els fils de les marionetes, que mereixen una distinció apart.
El ritme de les aparicions dels personatges em va fer pensar de seguida que ens trobem davant d’un cabaret de marionetes per a tots els públics, un format que tant bé li va a la tècnica del fil, ja que exigeix virtuosisme manipulador, bones pinzellades d’humor, música, colorit de les diferents escenes, i sorpreses constants, de tant en tant, contundents.
Un dels números que més va impactar va ser l’aparició d’un Pato Donato trompetista i ballarí, una marioneta històrica d’Herta Frankel impressionant per les seves dimensions, que els actuals titellaires del Marionetàrium han convertit en una marioneta d’efecte, amb el truc de la desarticulació de cames, braços i cap, que generalment s’utilitza en el ball de l’esquelet. Puc donar fe de l’efecte produït al públic en la persona de la meva pròpia neta, una nena de cinc anys que m’acompanyava, i que va quedar meravellada per la irrupció del famós personatge waltdisneyià.
Un plat gros de l’espectacle va ser l’aparició de la cantant Olimpia, una marioneta d’Herta Frankel d’una gran bellesa que Fernando Gómez y Oriol Pont han convertit en una figura de fil que representa una autòmat damunt d’una caixa de música. Va cantar l’ària d’Olympia dels Contes de Hoffman, d’ Offenbach.
I l’altre número que va enardir els espectadors va ser l’escena flamenca amb El Pescaíto a la guitarra i la cantant Lola Flores, La Faraona. Uns clàssics de la companyia que van entusiasmar, amb unes filigranes espectaculars de la manipulació, tant pel guitarrista com per la bailaora.
La nota malenconiosa la va posar Chiquitín, una de les marionetes més antigues de la companyia -ha complert 70 anys aquests dies…-, un nen immortal d’uns deu o dotze anys que, com li passa també al Pato Donald, és de fet una marioneta bastant gran. La il·lusió pel globus que infla desapareix de cop i volta quan un home del carrer el punxa i es queda sense la seva fantasia.
Poques vegades hi ha l’oportunitat de veure un clàssic dels titelles de fil tan ben interpretat i presentat amb el rigor i la solvència tècnica del Marionetàrium, que disposa d’un pont fixe de marionetes en el seu teatret del Tibidabo. Un clàssic que a la vegada sempre és nou i refrescant, gràcies a la incorporació de les noves figures que els titellaires de la companyia s’encarreguen d’anar creant o restaurant.
Val la pena veure amb deteniment els controls que mouen els fils de les marionetes, que en la tradició pròpia de l’artista centro-europea i dels constructors que va tenir, solen ser d’una sofisticada complexitat. Unes característiques que el Marionetàrium, sota la direcció de Fernando Gómez y Pilar Gàlvez, amb el seu equip de virtuosos tècnics i manipuladors, han decidit mantenir. I s’entén aquesta dimensió de complexitat si es té en compte que moltes d’aquestes marionetes, per no dir la seva majoria, estan pensades per ser mogudes sense amagar el manipulador. El control, per tant, forma part de l’espectacle i és per això que ha d’impactar. Vegin la imatge de dos d’aquests controls.
Com deia abans, Samfònia de Marionetes és una meravellosa oportunitat de veure un clàssic del fil en un espai perfecte i privilegiat per a aquesta especialitat titellaire com és el Marionetàrium del Tibidabo. No s’ho perdin.
