(Imatge de ‘Cocoué‘, de la cia. Petit Bonhom. Foto companyia)
El diumenge 13 de juny va ser un dia dens d’actuacions en l’última jornada del 30è Festival Internacional de Titelles de Gavà, amb un temps que com el dissabte va acompanyar les actuacions a l’aire lliure, potser amb un sol que si s’hagués pogut regular amb un dímer còsmic, l’hauríem baixat uns quants graus de temperatura en alguns dels espais a l’aire lliure. Parlarem en aquesta crònica dels següents espectacles: Jan tot li fan, de l’Estaquirot Teatre; El viatge més bonic del món, de Boia Teatre; Pipa el titella meravella, de Néstor Navarro, de La Puntual; García, de David Laín, de l’Estenedor Teatre; Galetes de formatge, de Txo Titelles; i Cocoué, de Petit Bonhom.
Jan tot li fan, de l’Estaquirot Teatre
Sempre és un plaer veure aquesta gran companyia de Vilanova i La Geltrú, una de les més sòlides del panorama català, que any rere any manté impertèrrit alt el pavelló de la qualitat i del bon gust. Els seus espectacles aconsegueixen el més important: connectar amb el públic familiar al qual va dirigit, amb el seu estil característic que es basa en quatre pilars fonamentals: 1- la seguretat i el bon fer dels seus tres manipuladors, capitanejats per Olga Jiménez i Núria Benedicto, mentre Albert Albà, també a l’escenari, prefereix estar en un segon pla, amb la missió de tramoista invisible de l’escena; 2- uns arguments frescos que solen tocar temes que interessen als nens i a les famílies, i que saben amenitzar amb músiques i cançons prou atractives com per ser posades en un cd; 3- una tècnica en la construcció dels titelles i la manipulació sobre taula que Alfred Casas, membre invisible de la companyia, va batejar un dia amb el nom tècnic de ‘Titella de Barcelona’; i 4- unes escenografies molt treballades i funcionals plena de trucs, sorpreses, i mecanismes de transformació, que són el fruit d’anys de complicitat al taller entre Alfred Casas i Albert Albà.
L’obra que L’Estaquirot va presentar a Gavà va ser Jan li fan tot, la qual té una mica de tot això: una divertida història d’un noi malcriat que no sap fer res perquè sempre li ho han fet tot. Al final s’acaba redimint en enfrontar-se a la necessitat, empès per la ingenuïtat del seu caràcter jove i decidit.
Dóna gust veure actuar a aquestes dues mestres de l’escenari, Olga Jiménez i Núria Benedicto, dotades d’una energia i d’una seguretat en la veu i el gest dels titelles realment extraordinàries. Però es tracta d’una energia calma, que sap tractar els temps i els ritmes dels relats, amb un ofici que només s’aconsegueix amb els anys de pràctica.
L’obra va fluir per entre el públic que omplia la sala de l’Espai Maragall amb la seguretat del creuer acostumat a enfrontar-se a tota mena de vents i temporals. Com que la mar era bona i calma, el ritme de les escenes va fer el seu camí, viatjant el seu personatge per cel, mar i terra fins arribar a les Illes Verdes on l’esperava el seu antic criat, el qual li tenia preparat una bonica màquina de fer gelats. Aquesta es posà en funcionament de seguida i l’obra va arribar als seus màxims visuals i argumentals amb l’entusiasme del públic a bord d’aquest vaixell carregat d’històries que és l’Estaquirot Teatre.
La companyia no para, i malgrat l’aturada que va significar l’any de la pandèmia, sembla que els seus motors incansables s’han posat en marxa de nou: actuacions per aquí i per allà, una gira llarga per Galícia, algunes campanyes escolars… Com diuen ells, es consideren titellaires però sobretot ‘treballadors de l’espectacle’, d’aquests que s’aixequen a les sis del matí per carregar, viatjar, muntar i actuar. Uns mestres de l’escenari amb un ric repertori d’obres, moltes de les quals s’han convertit ja en uns clàssics del teatre català de titelles. Una presència obligatòria, la seva, en aquesta edició de gala del 30 aniversari del Festival de Titelles de Gavà.
El viatge més bonic del món, de Boia Teatre
Clara Algaba i Borja Nieto són els dos artífexs, autors i intèrprets alhora, d’aquest primer espectacle de la companyia Boia Teatre. L’obra està inspirada en el conte de Miquel Obiols El Quadre Més Bonic Del Món , que tracta el misteri de pintar a partir de la figura de Joan Miró.
Un punt de partida útil i llaminer per excitar la imaginació dels dos titellaires i dels espectadors, la qual es focalitza en les aventures de tres taques de colors que s’escapen d’un taller de pintura, esperonades per la manca d’idees del pintor, i que s’embarquen en l’aventura de ‘pintar el món’.
Una idea poètica de gran potència, que els dos intèrprets tracten amb molt d’encert combinant diferents registres: l’acció titellesca de les taques que juguen a amagar-se i a fer de les seves; l’atractiu joc escenogràfic d’una exposició de caixes dins de caixes que s’amaguen en les entranyes de la taula que fa de teatret (amb forma de quadre) on hi ha el taller; i el desplegament d’unes escenografies de gran impacte a les que l’acció de les tres taques va posant color.
Tres són els mons on les tasques es deixen anar: el món vegetal de les flors i els arbres; el mar amb els seus habitants; i la gran urbs. Mons naturals i artificials, que de sobte es van omplint de colors, i que mostren al pintor i als espectadors com els misteris de la creació artística i del pintar es troben sempre al nostre abast si mirem amb altres ulls l’entorn que ens envolta.
Uns preciosos significats que no necessiten paraules sinó la simple acció visual que els dos titellaires-artistes de Boia Teatre van posar en escena, amb una manipulació a la vista suficientment distanciada i de trets continguts, però sense perdre el contacte amb el públic.
Tant Clara Algaba com Borja Nieto van mostrar les seves aptituds dalt de l’escenari, amb una presència agradable i eficient, en el seu paper d’intermediaris entre el pintor i les taques, ocupant aquest espai buit on es cuinen d’amagat les barreges i les interseccions alquímiques de la creació artística i dels misteris naturals de la bellesa que impacten la nostra percepció.
Una obra que bé podríem definir de bonica i inspiradora experiència plàstico-teatral que el públic de l’American Lake va saber apreciar amb càlids aplaudiments.
Pipa el titella meravella, de Néstor Navarro
Va actuar Néstor Navarro, de La Puntual, al pati de l’Escola Salvador Lluch (nom d’un terratinent de Gavà que va cedir els terrenys per construir-hi una escola l’any 1928), un espai banyat tot el matí per un sol de justícia que no va espantar a espectadors i titellaire.
En efecte, va poder desplegar el jove titellaire tot el seu ofici amb el seu elenc de titelles de guant de la tècnica dita catalana, amb el putxinel·li protagonista que ha batejat amb el nom de Pipa. Segueix així aquesta tradició dels titelles catalans per la qual cadascú se sent lliure de crear un personatge fet a mida que el representa i que alhora encarna l’arquetip putxinel·lesc europeu. Uns li han dit Putxinel·li, uns altres Tranquil, Perico, Tit, Malic, Matito, Pitu o Pipa, noms que enriqueixen i actualitzen la tradició del llenguatge dels titelles populars de guant.
En Pipa té tots els trets dels personatges tradicionals però passats per la mirada tranquil·la, afable, pícara i juganera que li sap donar en Néstor, de manera que l’obra flueix amb un ritme dinàmic però tranquil, que és quan es pot atendre la manipulació i alhora no perdre de vista els espectadors.
Es nota la influència que ha rebut Navarro de tots els mestres titellaires que han passat pel seu teatre de La Puntual: el Punch and Judy, Pulcinella, el Polichinelle francès, el Dom Roberto… Però el més interessant és que Néstor, destil·lant les lliçons apreses, ha sabut crear el seu estil propi, adaptant els trets bàsics dels putxinel·lis europeus a la seva manera de ser, serena, tranquil·la i optimista, sense oblidar, per descomptat, alguns dels obligats costats foscos o més aviat trapelles i maliciosos del personatge.
Pipa va enamorar al públic, que li reia amb ganes els gags i els seus enginyosos trucs de manipulació, i va aconseguir que titellaire i espectadors s’oblidessin del rellotge i del sol. Els aplaudiments van ressonar alegres i agraïts per la pista del pati d’escola.
García, de David Laín
David Laín, el veterà titellaire de la companyia L’Estenedor, va voler estar en aquesta edició especial del Festival de Gavà per partida doble amb dues produccions diferents: el matí, amb el seu clàssic Roda el món, i a la tarda, amb García, sempre en el mateix lloc: l’Espai Sr. Cordills, un homenatge al malauradament desaparegut titellaire de La Serpentina Josep M. Pujol.
Aquest cronista va assistir a la segona representació, un espectacle que no coneixia i del qual en David Laín té molta estima. Una obra dedicada al gran poeta granadí Federico García Lorca.
Crec que l’obra aconsegueix amb escreix crear l’atmosfera adequada a l’objectiu de la proposta: posar vida, color, gest i emoció a alguns dels poemes seleccionats pel titellaire que, en una veloç trajectòria, narren la seva vida. Ho fa de dues maneres: amb l’acompanyament del magnífic guitarrista de flamenc Gustavo Escolá, que va posar música a cada poema, i amb una presència del mateix Laín que s’adaptà també a l’estil flamenc de pantalons i camisa negra, situat en una posició alçada darrere d’un petit paravent que li fa de fons del teatret. Una posició que ens remet a un púlpit sense púlpit, és a dir, a un lloc adient al ritual poètic.
Hi ha un cert component de cerimonial en l’actuació de Laín, que constitueix sens dubte el millor apropament possible a l’univers poètic de Lorca. Però gràcies als diferents jocs titellescos amb les mans, petits decorats, ventalls, i altres objectes utilitzats, s’elimina qualsevol mena de sumptuositat afectada, i el ritual poètic pot així desenvolupar-se amb frescor, tons d’humor de diversos calibres, ironies i dobles intencions, i només deixant-se portar pel pathos pròpiament dit en els poemes que així ho demanen, com ‘La canción del gitano apaleado’ o ‘El canto de la guitarra’ que tanca el recital espectacle.
El component visual de cada poema inventat per David Laín és el secret i el gran encert de la proposta, ja que permet escoltar els poemes des de la millor distància possible, la que ens permet gaudir dels significats i la música de les paraules sense estar-hi enganxats. Són el preciós contrapunt que amplien la percepció poètica i la fan digerible sense perdre la seva força. També és la llicència que permet una recitació lliure, fugint dels codis retòrics que se solen utilitzar en les lectures poètiques. En certa manera podríem dir que la distància entre la paraula i la imatge va obrir l’escletxa per on el Duende, no sé si arribat d’Andalusia, dels mateixos barris de Gavà o de la mà esquerre del titellaire, va poder pujar a l’escenari.
Segurament és en la cançó de La Tarara on més s’aconsegueix aquella síntesi alquímica sempre tan buscada entre paraula i imatge. Però totes les composicions visuals tenen la seva gràcia, com el cas del poema ‘Oficinas y Denuncias’, del llibre Poeta en Nueva York, en el que Laín fa emergir el perfil de Nova York d’un diari antic d’amples pàgines, o el ‘Romance de Don Boiso’, representat per un d’aquests decorats que es desenrotllen i s’enrotllen i van explicant la història amb dibuixos.
Contundent resulta l’acompanyament de marxa d’un pas de Setmana Santa en el poema ‘La canción del gitano apaleado’, molt ben interpretat musicalment per Gustavo Escolá, mentre el ‘Son de negros en Cuba’ va conquerir els espectadors.
García va entusiasmar al públic. Alguns espectadors d’ascendència andalusa i algun granadí van acostar-se a David Laín en acabar la funció per felicitar-lo, emocionats d’haver assistit a un espectacle que no s’esperaven en un festival de titelles. Paraules que van aconseguir emocionar també al titellaire.
Galetes de formatge, de Txo Titelles
Va sorprendre i agradar al públic que va omplir l’American Lake l’últim espectacle de la companyia Txo Titelles, titulat Galetes de formatge. Estrenat al TOPIC de Tolosa el novembre de 2020, on va inaugurar el festival Titirijai d’aquest any,, amb direcció d’Esther Cabacés i música de Xabi Labaien, l’obra compta amb dos únics personatges i dos titellaires a escena: Rut Girona i Ignacio Azcargorta ‘Nartxi’, el qual signa també la construcció dels titelles, l’escenografia i els mecanismes.
Una història tendra i dura a la vegada, la d’un senyor ja gran que viu sol amb les seves rutines quotidianes que són petits rituals per vèncer la soledat i viure amb la màxima dignitat. El seu món es distorsiona quan entra en ell un personatge inesperat: un ratolí espavilat que té molta gana. Per sort i desgràcia dels dos , comparteixen un mateix delit: les galetes de formatge!
A partir d’aquí la distorsió esdevé còmica i poètica alhora, per a gran divertiment del públic, que veu com es va teixint, en el temps que dura la representació, una relació inesperada. Fins arribar a un desenllaç en el que s’accepta el joc de l’alteritat mitjançant una simbiosis d’interessos afins i oposats.
Tot això succeeix a través d’una altra simbiosis de tipus teatral: la confluència del manipulador gegant encarnat per Nartxi amb la de la manipuladora xiqueta encarnada per Rut Girona, els quals aconsegueixen una delicada harmonia en els moviments que donen vida al senyor gran, així com al ratolí petit. El resultat és una gestualitat i uns moviments dels dos titelles perfectament combinats i ajustats a les necessitats del guió, deixant que els dos animadors estiguin presents d’una manera invisible, i per això irònica a vegades, creant l’agraït contrapunt que permet que, en l’imaginari de l’espectador, tot allò que passa a l’escenari sigui possible.
Galetes de formatge és d’aquestes obres que conquereixen l’atenció i els sentiments del públic gràcies a una suma de qualitats que van des de la bona producció, a un humor subtil i delicat, una banda sonora senzilla i creïble, i a una mestria titellaire en la factura dels mateixos titelles, els seus moviments i els quatre trucs que ajuden a saltar les resistències del espectadors i a deixar-se fascinar per les marionetes i els personatges que encarnen.
L’univers visual d’aquest gran constructor que és Nartxi queda d’aquesta manera integrat d’una manera el·líptica, purament funcional, en l’obra. Una invisibilitat que tanmateix es fa present des de la subtilesa, el detall, el gag, el petit enginy d’un mecanisme o d’un moviment, un rerefons que és alhora el fonament indispensable que sustenta l’obra.
Els espectadors potser també ho van veure així, donada l’alçada sonora dels seus aplaudiments en acabar la representació.
Cocoué, de Petit Bonhom
Estrenada el 2019, Cocoué és la segona obra creada per la companyia Petit Bonhom, fruit de l’encontre entre el titellaire i gran constructor Martí Doy i el cantautor Fèlix Cucurull l’any 2015. L’espectacle es va poder veure a l’Espai Maragall a l’última sessió del diumenge, cloent d’aquesta manera el Festival de Titelles de Gavà.
Un espectacle preciós i rodó, que posa en escena l’essència del teatre de titelles des de la frescor i l’humil ingenuïtat d’una actuació que fuig de qualsevol sobreactuació, i que es delecta en fer transparent tot l’engranatge de la il·lusió dels titelles.
Fonamental és la presència dels dos titellaires, l’un (Martí Doy) més distanciat però no per això menys entregat al personatge i a les seves vicissituds, l’altre (Fèlix Cucurull) amb una actitud d’alegre obertura que destaca la seva vessant lúdica, els dos proveïts d’una afectuosa delicadesa envers el personatge al qual han donat vida, Cocoué. Molt suggerent és la llum que encén el ninot, símbol de l’ànima o de l’esperit que ens dona vida.
Els dos ‘animadors’ del nou nat ninot no fan més que jugar amb ell tal com ho farien amb un bebè recent nascut que podés, però, caminar als cinc minuts de néixer. I aquesta és segurament la principal gràcia de Cocoué, que el públic veu com algú acabat de néixer que aprèn a bellugar-se pel petit món on ha anat a parar, en mans de dos titellaires un dels quals és músic i cantant, i l’altre un constructor que sap de caixes, fustes, eines i articulacions.
No cal explicar l’argument, el públic el va descobrint a mesura que transcorre el temps poètic de l’escenari. I l’empatia que des del principi mostren els dos titellaires animadors envers Cocoué, es trasllada als espectadors, que es rendeixen a aquesta actitud que sap combinar a la perfecció distància i afabilitat, serenor i entusiasme, música i silenci.
Una obra que en certa manera no deixa de ser un exquisit exercici de ‘teatre dins del teatre’, obrint al públic una finestra que deixa veure com neix, agafa vida, aprèn i madura-sense-madurar un titella, sense amagar als titellaires i permetent que aquests manifestin també la seva ‘bonhomia’ envers l’ofici que practiquen.
Admirable al cent per cent!
