(Imagen de ‘Marúnica’ de la cia. Roberto G. Alonso. Foto cia.)
El dissabte 12 de juny s’inicià la tanda d’espectacles programats als diferents espais del Festival Internacional de Titelles de Gavà, que aquesta edició ha celebrat el seu 30è aniversari. La sort va voler que el temps acompanyés al Festival, amb un sol esbalaïdor que omplí d’alegria, de llum i de calor els espais a l’aire lliure de la jornada. Parlarem en aquesta crònica dels següents espectacles vistos: Passatges, de Toni Zafra; Tropic, de Teia Moner; El secret de la detectiva Klaus, d’Engruna Teatre; i Marúnica, de la cia Roberto G. Alonso.
Passatges, de Toni Zafra
En una tarima situada en un costat del magnífic pati de l’Escola de l’Eramprunyà, a la part alta de Gavà, no lluny de les seves famoses coves neolítiques de Can Tintorer (de 5.500 anys d’antiguitat), i amb les ressonàncies a l’aire d’aquest ferotge castell situat a pocs kilòmetres del municipi -un indret d’obligatòria visita pels qui s’interessen per les ruïnes inspiradores-, va actuar aquest veterà de les marionetes, un dels nostres més reputats virtuosos del fil.
Toni Zafra va demostrar, en efecte, que el fil no té secrets per a ell, mostrant un domini total de les seves marionetes, que van ser capaces de vèncer la despietada assolellada que queia al pati d’escola. No és retòrica el que dic: el control que Zafra té dels seus titelles és d’aquests que s’exerceix amb una naturalitat en la que la tècnica desapareix, és a dir, els personatges posats en moviment estan units al seu animador per uns lligams tan íntims i orgànics que és com si no hi fossin. Només arriben a aquest estadi els marionetistes que tenen al seu darrere dècades de pràctica i una experiència de públics i escenaris tan diversos, que poques coses els poden sorprendre.
Podríem situar el seu estil entre el lirisme -li agraden les marionetes femenines de moviments poètics i sinuosos, com l’enamorada de la lluna que durant tota la representació es bressola pujada a la lluna que hi ha a l’escenari-, el costumisme local, com és el cas de la meravellosa marioneta de Floquet de Neu, amb uns moviments de goril·la calcats del natural, i el cabaret més clàssic de marionetes, amb personatges circenses com l’aixecador de peses -feina que se li encarrega a un cranc-, o el malabarista xinès, entre altres.
Hem parlat del cranc, un dels números sorpresa i que meravella per la versemblança dels seus moviments, amb pinces que son capaces d’aixecar peses, i que va encantar al públic.
Va acabar el seu recital amb una demostració de com amb quatre fils, un mocador i unes boletes de fusta, és possible armar una marioneta davant mateix del públic. El mocador agafa vida un cop se li han posat els fils i de sobte es converteix en un personatge ple de vitalitat, que un cop nascut, no vol deixar de ser. Tindrà feina el titellaire per posar-lo de nou a la maleteta d’on ha sortit.
El públic, que en cap moment es va moure de la cadira resistint la calor, va aplaudir amb ganes, admirat del refinament de Zafra i del seu domini del fil.
Tropic, de Teia Moner
Va actuar a l’espai Jardí de la Torre Lluc Teia Moner, històrica titellaire de Barcelona, avui resident a Palau-solità i Plegamans, amb l’espectacle Tropic, un desplegament brillant de les habilitats i la destresa de qui coneix en profunditat els llenguatges dels titelles i de la màgia.
Perquè Tropic és això, una reeixida hibridació del conta-contes que s’expressa amb l’ajuda d’objectes i de titelles, i el mag que transforma les coses en allò que no són, i que sap treure dels barrets ocults de la vida les sorpreses i els detalls més inesperats.
Teia Moner ho aconsegueix des d’un estil de naturalitat que és resultat de moltes hores de vol pels escenaris del món, amb una presència tranquil·la i energètica a la vegada, plena de tremp i de vivacitat, que de seguida conquereix la confiança del públic. Fa l’efecte que està a l’escenari per jugar i divertir-se amb els nens i les famílies que l’han vingut a veure, i això fa que totes les resistències de grans i petits desapareguin, per deixar pas a la juguesca equívoca de la màgia, a la complicitat irònica i a l’embadaliment dels contes que ens explica.
Els contes són ‘tropicals’, és a dir, amb uns continguts que fan referència a cultures selvàtiques, on la vitalitat de fauna i flora brilla i dona peu a històries de les que s’expliquen des de sempre, entre les rondalles i la mitologia. Un repertori petit i llaminer que es resumeix així: És meu això (Michel Van Zeveren), El ratolí i el cocodril (Madeleine Lions), Tanca els ulls (Kate Banks i Georg Hallensleben), El colibrí (Anna Llauradó i Lluís Farré), La cuca que no volia volar (Popular de Tailàndia), La llegenda de l’arròs (Popular indi).
Molt important és la rica banda sonora del que Tropic fa gala. Obra d’aquest gran mestre del muntatge musical que és Miquel Espinosa, que signa també la direcció artística de l’espectacle, l’ambientació sonora de cada una de les escenes és magnífica, amb mil detalls i matisos que donen versemblança a l’acció dels contes, i que crea també els moments de suspensió i de crescendo que necessiten els números màgics. Podries imaginar-te que estàs en un cinema però en el que tot el que es veu està fet en directe. La música es converteix així en una mena de catifa voladora des d’on Teia Moner va passant d’una escenografia a l’altra, d’un conte de cocodrils i ratolins, a un de tigres selvàtics o de camps d’arròs de la Xina.
Tropic Teaser from Teia Moner on Vimeo.
Els espectadors, atrapats per la fresca naturalitat de l’actriu titellaire, i per l’atmosfera envoltant de les successives escenes, va aplaudir amb entusiasme en acabar l’espectacle.
El secret de la detectiva Klaus, d’Engruna Teatre
Una ardida i seductora Anna Farriol és l’actriu solista que encarna el paper de la detectiva Klaus, en una producció d’Engruna Teatre. Un espectacle que se serveix del personatge de la detectiva que busca fragments de rondalles perdudes per endinsar-se en el món d’alguns dels contes més coneguts, com ho són La Caputxeta, el Patufet o Hansel i Gretel.
La gràcia de la proposta és que amb aquesta excusa de buscar fragments de contes, es juga a una desconstrucció dels mateixos, convidant als nens i als espectadors a atrevir-se a barrejar línies narratives entre sí. La feina detectivesca precisament porta a això: veure senyals, fragments, indicis, i combinar-los per extreure conclusions, síntesis que tinguin un sentit. En trencar els contes deixant-los sense els seus finals, s’obre la porta a la imaginació, al disbarat, a les sempre oportunes contradiccions, a la creativitat.
I ho fa l’Anna Farriol amb un enorme ofici i amb una presència de sàvia despistada i de Sherlock Holmes de còmic, mentre alhora canta una cançó acompanyant-se d’una guitarreta, o ens va sorprenent amb elements que extreu d’una butxaca, d’una caixeta, amb unes pinces per posar-les en bossetes de plàstic…
El resultat és, com deia al principi, ardit i seductor: esperona la imaginació dels espectadors petits i grans, i ens sedueix l’atmosfera d’intriga i de petites sorpreses que l’obra ens va oferint. Alhora, la gran simpatia de l’actriu llença ponts i complicitats amb el públic, que no es perd detall del laberint de possibles narracions que la detectiva va ordint.
Al final, convida els nens a fer el mateix amb els contes que cadascú té de capçalera, i els pares somriuen contents de veure com de bé s’ho han passat en companyia dels més petits, iniciats per l’actriu d’Engruna Teatre en les tècniques modernes de la desconstrucció. Admirable!
Marúnica, de la cia Roberto G. Alonso
Va ser a la sala de l’Espai Maragall de Gavà on vam poder veure aquesta magnífica producció de la companyia Roberto G. Alonso, la qual, com diu el programa, ‘té un particular llenguatge coreogràfic, caracteritzat per la fusió de la dansa amb la dramatúrgia i per una concepció escènica peculiar, imaginativa i detallista’.
Ideada i dirigida pel mateix Roberto G. Alonso, i interpretada per Borja Fernández, Laura Marsal, Marta Serret i Laia Vancells, Marúnica ens parla del món de la pintora de la Generació del 27 Maruja Mallo (Viveiro, Lugo 1902-Madrid 1995), una personalitat trencadora i heterodoxa que cal situar en els moviments avantguardistes dels anys trenta, i que formà part d’aquesta plèiade artística que conformaren persones com Dalí, Buñuel o Lorca, per assenyalar els més coneguts. Va ser parella dels poetes Alberti, Miguel Hernández i de Breton, i va ser inclosa per aquest en el grup dels surrealistes.
L’obra mostra tot un cúmul de signes extrets tant de les seves pintures com de la seva biografia. Molt interessant m’ha semblat que s’hagi volgut representar el seu món amb tres ballarines i un ballarí, afirmant la presència femenina i la distorsió masculina en un conjunt que cal entendre com el d’una diversitat interior complexa, d’una persona que va afirmar-se des de molt jove en un context bàsicament masculí, el qual però no dubtava en manifestar les seves ambigüitats sexuals.
Val la pena veure l’entrevista que li va fer Joaquín Soler Serrano l’abril de 1980, quan ella tenia ja 78 anys (veure aquí) a TVE, en la que s’expliquen algunes anècdotes que són citades en l’espectacle, com quan als anys trenta li van prohibir entrar en un monestir per assistir a un concert de cant gregorià perquè anava amb faldilla, i al final hi va entrar amb la jaqueta de Lorca i Dalí utilitzades com pantalons.
Captiva la frescor que mostren les ballarines i el ballarí, que no dubten a entrar en registres còmics, festius, grotescos uns cops, tendres i aspres alhora. Igualment es recrea l’esperit de les èpoques i els seus vestuaris, amb els seus costats foscos i els elements imaginaris que surten de l’inconscient. No sóc un expert en dansa, però des de la mirada del neòfit, haig de dir que la feina de la companyia de Roberto G. Alonso m’ha semblat excel·lent, amb una música signada per Jordi Cornudella que acompanya a la perfecció les diferents escenes, amb una rica paleta de sons que creen les atmosferes adequades, amb tots els elements de misteri, excitació, joia, alegria desimbolta i dramatisme que caracteritzen l’obra i la vida de Maruja Mallo.
Marúnica pels amics -deia ella que era única-, l’obra és també una ocasió preciosa per donar a conèixer aquesta pintora tan poc coneguda, una iniciació al seu món, feta des de l’honradesa d’una mirada que no es contenta a exaltar-la sinó que treballa el llenguatge de les arts escèniques en un espectacle que cal definir de teatre visual, que és allò que més s’acosta a les arts plàstiques quan se les vol animar: en ell, dansa, música, plàstica, escenografia, cos i gest, es combinen amb harmoniosa connivència.
Un verdader regal que la direcció del Festival Internacional de Titelles ha volgut oferir al públic de Gavà. Felicitats!
