(Imatge de ‘Les petites coses’, de La Mecànica)
Acabarem aquest recorregut pels espectacles del Festival de Teresetes de Mallorca amb les següents obres que vam poder veure l’últim dia, el diumenge 30 de maig de 2021, títols tots ells d’una gran categoria, molt esperats pels espectadors que estaven previnguts de llur qualitat: Alma, de LaBú Teatre (Catalunya); Sabates Noves, de Tian Gombau-L’Home dibuixat (País Valencià); Actualitats, de L’Échelle (França); i Les petites coses, de La Mecànica (Mallorca).
Alma, de LaBú Teatre
Va sorprendre i entusiasmar al públic aquesta proposta de la companyia catalana LaBú, interpretada i dirigida per Anna Rosa, amb música de Marcel Fabregat i Joel Condal. Una obra que encaixa plenament en aquest categoria teatral que envolta i conté el món de les teresetes: el teatre visual i d’objectes.
Què millor per crear un espectacle que vulgui desenvolupar un univers d’imatges, moviment i sensacions, que les quatre estacions de l’any? Tal és el punt de partida i d’arribada de LaBú i aquesta gran actriu, mim i ballarina que és Anna Ros. Obra pensada per a la primera infància, però que va atrapar a tots els espectadors, joves, adults i grans, gràcies al llenguatge emprat, que de fet és una combinació de llenguatges filats per la música i la gestualitat elegant de la seva conductora.
Segurament és aquesta presència elegant de l’actriu allò que obre l’espectacle a una percepció ampla del mateix, sumat a la successió de pinzellades visuals i sonores -colors, llum, música perfectament encaixada a la gestualitat, múltiples objectes, ombres, més les accions diverses-: tot plegat, sense utilitzar cap paraula, convida l’espectador a deixar-se portar per aquest esclat de sensacions relacionades amb les estacions, mentre alhora l’empeny a anar desxifrant els petits significats simbòlics amb les seves ressonàncies metafòriques, de cada element i pas de l’obra.
Cada estació imposa la seva atmosfera particular i així l’espectacle va avançant al llarg de l’any que aquí dura els 40 minuts de rigor, la mateixa durada que tenen les Quatre Estacions de Vivaldi. Molt boniques van ser l’entrada i la sortida simbòliques de l’obra amb l’aparició d’un marc quadrat per on entra i surt l’actriu, com si la geometria del marc, basada en el quatre, fos la porta de la imaginació per on s’esmuny el principi actiu i creador del temps, representat per l’actriu.
ALMA from LaBú Teatre on Vimeo.
Un espectacle que és un successiu esclat de sensacions visuals i mentals, i que els espectadors, nens i grans, van aplaudir amb ganes.
Sabates Noves, de Tian Gombau-L’Home dibuixat
Sabates Noves era un dels títols més esperats del Festival de Teresetes, no sols pel fet d’haver rebut el Premi Max al Millor espectacle per a públic infantil i familiar, sinó també per l’èxit aconseguit pels anteriors muntatges de Tian Gombau, Pedra a Pedra i Secreen Man, tots ells coneguts pel públic de Palma. D’aquí que les entrades de la sala petita del Teatre Principal s’haguessin exhaurit des del primer dia.
Ens trobem davant d’un artista únic i excepcional, si tenim en compte l’insòlit volum de la seva projecció internacional. Només Pedra a Pedra ha fet més de 1.750 representacions a 42 països i 4 continents, ha rebut 8 premis nacionals i 11 d’internacionals, i una nominació dels Premis Max. I pel que sembla, Sabates Noves no li resta a la saga.
Ben sabut és que després d’un èxit sonat, una companyia sempre ho té difícil per mantenir el pavelló alt en les següents obres. Aquest escull l’ha superat amb escreix Tian Gombau amb Sabates Noves, una creació escrita i dirigida per Jordi Palet i Puig. Director i actor han aconseguit quadrar el cercle d’un espectacle que des del menys, arriba al més, partint d’una cosa tan senzilla com elemental i bàsica: dues sabates. No per a res la tradició ha donat sempre un paper tan important als sabaters, responsables de crear la protecció que fa d’interfície entre el nostre cos i la terra.
La genialitat de la visió de Gombau-Palet és haver partit de dues sabates per explicar la infància d’una persona. Ara, tan importants són les sabates com les caixes que les contenen. Una caixa de sabates és un objecte amb tanta força arquetípica com ho poden tenir les sabates. Potser no tant, és clar, però sí en l’imaginari de la vida quotidiana de les classe mitges i populars d’on provenen els nens espectadors de teatre a tot el món. I això és el que han sabut veure i utilitzar els dos creadors de l’espectacle.
A partir d’aquests dos elements i d’una mínima escenografia que ben bé podríem dir, jugant amb el nom de la companyia, apareix dibuixada a l’escenari, Tian Gombau es submergeix en aquest registre narratiu de mínims, que coneix tan bé i tants bons resultats li ha donat: gestualitat continguda, presència tímida però alhora aplomada i tranquil·la, subtils pinzellades de complicitat amb els espectadors, deixant que la força arquetípica i essencial dels objectes i del relat s’expressin per si mateixos. L’acompanya amb delicadesa la música d’Òscar Roig, perfectament ajustada a les necessitats rítmiques i atmosfèriques de l’obra.
L’altre gran encert de Sabates Noves és haver aconseguit que una història basada en tradicions locals -com ho són els detalls populars d’un dia de festa a un poble de Castelló- esdevingui una històries universal, capaç de connectar i emocionar a un públic global, sigui a Europa, a la Xina, a l’Àfrica, a les Amèriques o a les Illes Oceàniques. Sens dubte, l’universalitat i la potent càrrega arquetípica que tenen les sabates abans esmentada, són la clau d’aquesta conversió de lo local a lo global i universal.
Les pinzellades poètiques de la narrativa desplegada per Tian Gombau es van succeint, i quan tenen l’espectador ben atrapat i ficat a la butxaca, arriba el desenllaç amb un esclat emocional d’una gran potència, que no revelarem per òbvies raons teatrals.
El públic, entregat a l’espectacle i al bon fer de l’actor valencià, s’aixecà enardit per aplaudir.
Actualitats, de Compagnie de l’Échelle
Actualitats, la nova obra de L’Échelle, prestigiosa companyia francesa ben coneguda pel públic mallorquí, va meravellar un cop més als espectadors, com ho va fer dos anys abans amb l’espectacle Les grands mères sont anges (veure aquí).
Instal·lada a la sala gran del Teatre Sans de Palma, Bettina Vielhaber i Fred Ladoué van ser els dos intèrprets d’aquesta obra de Dénis Athimon amb teresetes i decorats a càrrec de Les Ateliers Denino i Cia. De l’Échelle.
Ens trobem davant d’un treball d’una excel·lència tan acurada com preciosista, d’un refinament formal d’alta volada que alhora es combina amb un contingut gamberro i desimbolt, que busca crear una atmosfera de teatre artesanal d’èpoques anteriors, dels anys en els que la ràdio regnava com principal mitjà de comunicació. De fet, els dos escenaris on transcorre l’acció de les marionetes són dues caixes de ràdio dels anys trenta, quaranta o cinquanta, convertides en dos teatrins que, en alçar-se els seus telons, ens mostren els interiors de les escenes plantejades.
L’obra es planteja com un joc d’atzar en el que els dos animadors seleccionen el número a executar, històries de cada dia, tristes i alegres, tràgiques i rutinàries. Però l’originalitat de la proposta radica, a més a més dels titelles, d’una factura entre el joguet i la figura surrealista, impecablement construïts amb una bellesa estranya i pertorbant, radica, com deia, en la idea del dos.
En efecte, l’obra ens parla de la dualitat, de la rèplica i l’emmirallament: dos escenaris, dues ràdios, cada personatge està duplicat per a cada una de les escenes en dos episodis complementaris, successius, i també dos actors titellaires, home i dona.
Hi ha una història d’amor al mig, la que encarnen els dos manipuladors, que els veiem com si haguessin decidit fer un repàs dels drames i els absurds de la vida, sense perdre l’humor, tot i que a vegades sí el seny. Efectuen un repàs de l’actualitat de tota una vida, per això aquest mirada vers el passat que tanmateix veiem com un present etern, sempre amb els mateixos absurds, les mateixes injustícies, drames, crims… Tot plegat apareix com el joc de la vida, conduït per l’atzar, procurant que les coses transcorrin amb puntualitat, sense perdre el ritme, amb una coordinació impecable de les entrades i sortides, no sigui que et descomptin el sou, o t’acomiadin…, infortunis i inconvenients que, per desgràcia, acaben succeint per molt que marquis el pas i no perdis el ritme. Com solucionar-ho? Amb un petó de la parella i un ball final per celebrar l’alegria de viure.
De tot això parla aquest delicat espectacle de L’Échelle, on els dos artistes intèrprets que el van estrenar, Bettina Vielhaber i Alain Richet, hi van posat el millor de sí mateixos, la perfecció de l’ofici del tallista i del constructor mecànic que se les empesca totes per construir els enginys més sofisticats alhora que absurds, complexes i inútils però bells i que funcionen a la perfecció; i la sensibilitat de qui coneix en profunditat el llenguatge de les marionetes.
Malauradament, la defunció recent de Richet va aturar totes les representacions de la companyia. La insistència de la direcció del Festival de Teresetes perquè vinguessin de nou a Palma ha permès que l’espectacle es posés una altra vegada en marxa, amb la substitució de Richet per l’actor Fred Ladoué, de la companyia Volpinex, de Montpeller, que vam poder veure a Lleida el 2013 amb el seu espectacle Bang! (veure aquí).
Ladoué i Vielhaber van bordar els seus papers de conductors de l’espectacle, encarregats de manipular les marionetes però també de pitjar tecles, botons, de pujar cortines, posar decorats, accionar la música a temps real, ara l’un, ara l’altre, en una dinàmica enfollida de canvis i baixades de teló.
Els espectadors, admirats i entusiasmats per l’espectacle, van pujar a l’escenari convidats per la companyia, afí de veure de més a prop els detalls preciosos dels titelles i dels infinits mecanismes que regulen els mecanismes de les dues ràdios convertides en teatrins.
Les petites coses, de La Mecànica
L’últim espectacle que ens va oferir el Festival de Teresetes va ser Les petites coses, de la companyia de Mallorca La Mecànica, de Pau Bachero, una proposta on va tenir molta importància el treball col·lectiu de dos mesos d’assaig amb els actors.
L’obra va posar un punt i apart rodó i exultant al Festival, amb un treball que planteja la relació pares i fills des d’una perspectiva tan actual, verídica i lúdica, que tots els espectadors, famílies amb nens petits en general, es van veure reflectits i atrapats per les mateixes emocions que traspuaven els actors.
Ens trobem en realitat davant d’una obra que només es pot qualificar de gran Catarsi en majúscula: la d’uns actors joves que són pares recents i que han viscut aquest pas sobtat i dramàtic entre la joventut i la primera adultesa amb fills, els quals arriben d’improvís com paquets caiguts del cel o de ves a saber on. L’esclavatge que comporta la maternitat, la vitalitat desbordant i invasiva dels fills, la desesperació de veure’ns atrapats per unes obligacions que abans ridiculitzàvem quan les veiem en els altres, tots aquests estats d’ànims que no deixen de ser els passos d’un calvari clàssic de qualsevol família, ¿com es poden tractar en l’escenari sense caure ni en el drama ni en el melodrama ni en cap narcisisme malenconiós?
El col·lectiu de La Mecànica, amb els magnífics actors Aina Zanoguera, Alejandro Navarro, Borja Tous i Carme Serna, va decidir que aquesta història només podia tenir un desenllaç: la catarsi alliberadora de connectar de nou amb la pròpia joventut, de la qual en són encara usufructuaris, a través d’emmirallar-se amb els fills. Posar de nou la mirada en aquests dobles nostres carregats de vida que són els nins i acceptar les seves ànsies infinites de jugar i divertir-se.
Es recorre aquí als titelles des d’un tractament molt funcional, en la línia del treball de Carme Serna, de la cia. Disset Teatre, ben adaptada a la dinàmica del llenguatge gestual i sense paraules triat pels actors i el director. Encertat i de caixó que els titelles representessin els fills dels personatges, amb situacions molt ben resoltes pels quatre intèrprets.
Però no serà fins l’aparició d’un nin real de car i ossos a l’escenari, que la catarsi dels actors s’expandirà de sobte d’una manera irrefrenable per la sala i atraparà pel nas i pels ulls als espectadors, que es veuran davant d’un teatre que parla de la veritat, la dels personatges, actors, actrius i figurants infantils, i la veritat de les seves pròpies vides.
L’entusiasme es va multiplicar per mil quan al primer nen se li ajuntaren deu o quinze més, interpretant tots ells, junt amb els actors, les persecucions, les juguesques i els balls d’aquella última seqüència de l’obra. Impossible descriure l’escena, les paraules només es poden acostar de lluny a la catarsi. Perquè això és el que es va viure al Teatre Xesc Forteza de Palma, l’exultant catarsi alliberadora d’una trobada festiva entre aquests universos tan separats i diferents que són els nins i els adults.
Què més es pot demanar com a punt de clausura d’un festival que havia pretès implicar a grans i a petits, a través del teatre de teresetes, visual i d’objectes?
