(Imatge de ‘Variations’, de De Filippo Marionette)
S’ha inaugurat aquest divendres dia 30 d’abril de 2021 la 32a edició de la Fira de Titelles de Lleida amb un èxit sonat de públic i un entusiasme manifest per part dels participants, lògic després de l’any de pandèmia sofert. D’alguna manera, ha estat una festa de retrobada entre artistes i espectadors, i entre titellaires i gent del teatre. Les cares d’alegria dels dos directors de la Fira, l’Elisabet Vallvé i l’Oriol Ferre, així com de tot l’equip organitzatiu, que les mascaretes no podien tapar, van ser la millor expressió d’aquest estat d’ànim que, malgrat les restriccions i la prudència amb la que tothom s’ha comportat, no pot evitar mostrar l’exultant felicitat que sentien.
Durant el primer dia de la Fira s’han concentrat, des de les 9h del matí fins a les 20h, les anomenades 13es Jornades Tècniques, un espai de reflexió, debat i presentacions entorn al sector dels titelles i per fomentar la col·laboració entre els professionals. Sessions intenses de trobades que ha comptat amb Margarida Troquet com a conductora, rellevant figura del món del teatre a Lleida. S’ha parlat de censura, del valor de la marca, i de l’acompanyament professional en les arts escèniques.
També hi ha hagut l’acostumat Speed Meeting, nom que designa les trobades ràpides entre programadors i companyies per presentar projectes i intercanviar informacions. S’ha de tenir en compte que són molts els directors de festivals presents a la Fira, així com programadors de tot Espanya i d’Europa. Els resultats d’aquestes trobades sembla ser que van ser molt satisfactoris.
Presentació de l’Estudi sobre el Sector del Teatre de Titelles, Visual i d’Objectes (TTVO)
José Luís Melendo i Toni Rumbau han presentat l’Estudi sobre el TTVO que van començar fa dos anys i que està coordinat i finançat per UNIMA Federació Espanya. Un Estudi que es pot veure en detall a la pàgina https://titeredata.eu/. L’estudi complet es pot descarregar aquí.
José Luís Melendo va fer un resum ajuntant de fet els resultats de dos estudis: el realitzat a través de tres qüestionaris a tot el sector, i el realitzat aquest últim any per saber quines han estat les conseqüències de la pandèmia del COVID-19 al sector. Un feina que s’ha pogut fer gràcies a disposar de les eines utilitzades per les primeres enquestes de l’Estudi.
Toni Rumbau, pel seu compte, va valorar algunes de les conclusions que es desprenen de les més de vint entrevistes realitzades a personalitats rellevants del sector (veure aquí). Un resum d’aquestes valoracions es pot descarregar aquí.
Variations, de Di Filippo Marionette
Va trencar el gel dels espectacles la nova creació de la companyia Di Filippo Marionette, ben coneguda per l’èxit aconseguit pel seu espectacle Penjant d’un fil, que s’ha pogut veure a bona part dels festivals europeus. Di Filippo, companyia composada per Rhoda López (Austràlia) y Remo de Filippo (Itàlia), ha obtingut la residència de la Fira d’aquest any i amb l’estrena de la seva nova proposta, Variations, es van presentar en una de les sales del gran edifici de La Llotja.
El treball de Di Filippo va encantar al públic que omplia la sala. Dos són els factors principals del seu èxit: primer, l’exquisidesa de la proposta, capaç de mostrar com es va composant una marioneta de fil, convertint en senzill el que de fet és molt complicat; crec que mai havia vist un espectacle en el que totes les parts i tots els fils d’una marioneta es van ajuntant i composant a la vista del públic, quasi per art de màgia, ja que en cap moment hi va haver la mínima demora ni cap entrebanc, com si els fils es lliguessin sols al cos del titella i a les puntes del control; i segon, l’empàtica presència dels dos actors marionetistes, que tenen la virtut de connectar amb els espectadors des del primer moment, gràcies en part a la gràcia de l’actriu i ballarina Rhoda López, que vesteix de teatralitat la impecable tècnica del fil que domina Remo.
L’espectacle, que busca basar-se en la senzillesa, mostra el ric ventall de la relació d’una marioneta de fil amb els seus dos manipuladors en aquest cas, amb gags innocents capaços de connectar amb un públic de molt diverses edats. A la vegada, la marioneta es converteix a ulls dels espectadors en la figura intermediària i mediadora que uneix als dos titellaires, una matriu de connexió que es fa extensiva al públic, establint els preciosos lligams que uneixen el conjunt.
De nou hem pogut veure aquesta especial màgia del fil quan és tractat amb la distància i el respecte que exigeix, i alhora amb àgil diligència i vivacitat, la qual va brillar en Variations. Per altra part, la verticalitat que mostra el fil crea aquesta òptica de múltiples dimensions tan pròpia de la marioneta, en la que temps i espai es creuen, i donen al desdoblament amb el titella una qualitat subtil que exigeix una atenció especial per no trencar-se. Tant Remo com Rhoda broden aquesta mescla de delicadesa i distància, característica de bona part de la que podríem anomenar ‘escola de marionetes de la línia Pepe Otal’.
L’espectacle, que com tots els muntatges de fil necessita els seus kilòmetres de rodatge, va néixer amb molt bon peu, i el públic ho va demostrar amb entusiastes aplaudiments. Crec que la nova creació de De Filippo arriba per consolidar amb força la trajectòria d’aquesta jove companyia, després del fulgurant èxit de la seva primera obra Penjant d’un fil . Una merescuda recompensa d’aquests dos esforçats artistes que s’apliquen amb tant de rigor i exigència a la difícil disciplina de la marioneta de fil.
The Mountain, de Agrupación Sr. Serrano
Vaig veure aquesta obra no fa gaire al Teatre Lliure de Gràcia, un muntatge de la companyia Agrupación Sr. Serrano (veure aquí), i ja llavors em va impactar la riquesa del seu plantejament, capaç de creuar tants llenguatges diferents entre sí i d’exposar la complexitat d’aquesta temàtica de tanta actualitat: la manipulació de la veritat i la mentida dels esdeveniments en els nous mitjans de comunicació. És veritat tot allò que veiem i se’ns diu que és veritat?
L’obra va començar just després dels últims parlaments de presentació de la Fira, quan les paraules plenes de bones intencions de la Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya ressonaven encara a la sala. Els actors van entrar en matèria ja des del primer moment, i els dubtes sobre els missatges mediàtics van començar a créixer i a ser exposats a l’escenari alhora que un insòlit mestre de cerimònies es feia amo de la situació: Vladimir Putin, la imatge del qual es superposava amb ferotge inquietud sobre la de la jove presentadora.
Però les superposicions no eren només visuals, sinó que també afectaven les tres línies narratives que s’anaven creuant al llarg de l’obra, establint les seves correspondències i desvetllant els denominadors comuns que compartien, tot mostrant els secrets ocults de la manipulació mediàtica i política.
The Mountain és una obra que pertany al tipus de teatre que busca reflectir el món actual. Però en comptes d’utilitzar un o dos miralls, com sol ser habitual, els del Sr. Serrano n’utilitzen de molt diversos amb el truc de les càmeres que emeten en viu des de l’escenari, les quals funcionen com miralls deformats i multiplicats uns vegades, i com bisturís visuals i conceptuals unes altres. Això fa que l’espectacle es converteixi en una curiosa experiència de coneixement que no defuig la complexitat del món, sinó que la busca sense embuts.
S’ha de felicitar als directors de la Fira d’haver escollit aquest espectacle per inaugurar l’actual edició: en comptes de buscar un divertiment espectacular, ho ha fet amb una obra que s’encara amb valentia a alguns dels problemes més importants del moment. La crisi que estem vivint així ho demanava i el públic hi va estar d’acord, en atorgar forts aplaudiments i elogiosos comentaris reflexius sobre l’obra, en sortir de la sala.
