(Fotografia Josep Tobella)
Del 20 de març fins el 11 d’abril de 2021, es pot veure a la Sala Fènix de Barcelona, en les sessions familiars de dissabtes i diumenges a les 16h, l’espectacle Retrats presents. Historietes dels nostres avis, a càrrec de la companyia catalana Naku BCN.
Amb guió i direcció de Sonia González i Mariam Delgado, i interpretació a càrrec de Mariam Delgado i Laura Poulain, Retrats presents és un oportú homenatge als qui podrien ser els inquilins d’una residència d’avis, en una situació com l’actual, en la que han estat els protagonistes d’una de les crisis més cruels de l’actual pandèmia del COVID-19. L’obra, tanmateix, només toca de passada el tema pandèmic, fent gala en aquest sentit d’un respectuós pudor que sempre és d’agrair.
En efecte, els personatges són cinc ancians que, obligats a bregar amb les eines tecnològiques que avui permeten fugir de l’aïllament forçós (mòbils, ordinadors, plataformes del tipus Zoom…), fan front cadascú a la seva manera a la solitud i al desig de fer una vida normal en les seves necessitats de comunicació. Humor, enginy i saviesa serien les qualitats humanes d’aquests vells que estan plens de vida, gràcies al bon fer de les dues actrius que els animen i a la mateixa configuració dels titelles, obra de Sonia González i Jonathan Rodríguez, molt aconseguits i expressius.
A destacar les veus dels personatges, unes gravades i altres en directe, fresques i versemblants, i una excel·lent manipulació a la vista. És interessant i encertat l’ús en l’escenografia d’una finestra com únic marc bàsic de l’espai escènic, la que ens obre a la interioritat de la residència però també dels personatges. Finestra real i simbòlica que ens permet entrar i sortir i ficar-nos en espais diversos, físics i mentals, dels avis. D’aquesta manera tan senzilla i despullada, es pot anar a l’essencial de les situacions i dels trets psicològics, només canviant el context sonor de la banda sonora i els mateixos personatges.
L’obra, abans de presentar-se en un teatre, s’ha rodat per residències d’ancians amb un enorme èxit, segons sembla, en aconseguir connectar molt directament amb els inquilins espectadors, els quals hi veuen una oportunitat de mostrar els seus punts de vista i opinions sobre les distintes situacions plantejades. Donat que els ancians ja no tenen res a perdre i estan de tornada en aquestes qüestions del decor i la vergonya, no els costa gens participar, sobretot quan es dirigeixen a un titella, el qual, per regla general, no només dona llicència per dir tot allò que a un li passa pel cap, sinó que és el millor salconduit per a una comunicació espontània i verdadera. D’aquí l’ús que es fa dels titelles quan es tracta amb nens, joves i adults amb problemes de comunicació.
En un teatre i amb públic familiar, amb els seus protocols més rígids pel que fa a llicències i decòrums, s’entén que costi més obtenir la participació dels nens i adults. Tanmateix, a la Sala Fènix, a la sessió que vaig assistir, els espectadors, en nombre reduït per les restriccions pandèmiques, van participar amb ganes a les distintes invitacions de les titellaires, confirmant un cop més l’increïble poder que tenen els titelles.
El missatge de l’obra queda explícit quan al final es convida a alguns espectadors a llegir uns textos que han rebut a l’entrada, escrits aparentment pels mateixos personatges o els seus companys de residència. Deia el meu: ‘Pot ser que em quedi menys temps que algú jove, però sembla tot el contrari. Cada minut és etern per a mi, i amb calma en trec tot el seu profit’.
El públic, encantat, va agrair i premiar la feina de les dues titellaires amb sentits aplaudiments.
