S’està representant al Teatre Biblioteca de Catalunya fins el 4 d’abril la producció de La Perla29 ‘Canto jo i la muntanya balla’, adaptació teatral de la novel·la d’Irene Solà feta a partir d’una dramatúrgia de Clàudia Cedó, amb direcció de Guillem Albà i Joan Arqué, y composició musical de Judit Neddermann.
Una obra que neix de la fascinació que està produint la novel·la d’Irene Solà (Premi Llibres Anagrama de Novel·la de 2019 i que ha merescut rebre un dels tretze European Union Prize for Literature 2020). En ella prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. I segueix dient la promoció de l’obra: Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.
Per aconseguir-ho, el potent equip de direcció de la proposta s’ha servit de quatre actrius i dos actors (Laura Aubert, Diego Lorca, Anna Sahun, Ireneu Tranis, Caterina Tugores i Amaia Miranda), alguns dels quals són també músics. Signen l’escenografia Alfred Casas i Laura Clos ‘Closca’, en la que destaca la intervenció de diversos moments protagonitzats per titelles, més els imponents i misteriosos arbres que creixen en horitzontal.
L’ambició de la proposta consisteix en mostrar, en el preciós escenari central de la Biblioteca, la complexitat del llenguatge i el contingut narratiu de la novel·la d’Irene Solà, en el que es superposen diverses històries humanes pròpies del drama rural més descarnat amb multitud de situacions poètiques protagonitzades per animals, morts, fantasmes, aparicions i altres elements meravellosos.
Per aconseguir-ho, arrenca el muntatge amb la mort per un llamp d’un dels personatges, present com un fantasma al llarg de l’obra, que marca i estableix el caràcter tràgic i funest de la vida dels habitants d’aquella zona d’alta muntanya, marcats per la desgràcia, la ignorància i els prejudicis, però alhora oberts al sobrenatural i als misteris de l’ocult, als quals són tant o més sensibles que al món visible.
Molt aconseguida és aquesta primera escena on el personatge condemnat pels llamps apareix primer com a titella, establint l’espai i el terreny de joc on s’esdevindrà l’acció dramàtica, substituït després per l’actor que tanmateix és mogut pels mateixos animadors que abans donaven vida a la seva versió titella. Un magnífic equilibri de dimensions, moviments i tensions internes i externes, on la figura humana encarna la confluència de la complexitat de registres subjacents a l’obra.
La intensitat dramàtica dels personatges humans vius, d’una excitada densitat pel que fa a l’expressió exacerbada dels seus mals i follies, sobretot en les seqüències inicials, queda compensada per la intensitat poètica de les intervencions no humanes, marcades per la subtil i preciosa música de Judit Neddermann. Són les escenes de bruixeria, la dels morts, i l’aparició dels titelles, una creació d’Alfred Casas i on es veu també la mà de la companyia L’estaquirot Teatre.
L’escena del cabirol, el cérvol recent nascut que just comença a estirar les potes, seguida de la seva versió adulta, és un dels moments màgics més intensos que serveix de contrapunt a l’infern del drama rural dels personatges humans. Més endavant, serà el gos titella el que trencarà de nou la tensió, tot i que en aquest cas ho farà sumant-se al triomf de l’amor i de la naturalitat humana. Un titella, per cert, magníficament animat per l’actriu que li dona veu i moviment.
Però potser el moment més àlgid d’aquesta fluctuació poètica, sigui l’aparició de la morta Palomita, una nena que surt com un fantasma del passat tràgic de la Guerra Civil, interpretada per Amaia Miranda i la seva guitarra, amb una preciosa cançó i una veu que per primera vegada surt d’una gola humana d’una manera natural i sense la tibantor crispada d’aquesta lluita constant amb el destí que fins ara ha marcat els personatges de l’obra.
Meravellosos aquests instants que ens venen a dir que els morts i els animals són els més humans de les criatures que poblen aquestes muntanyes castigades per la guerra, els drames rurals i l’assot dels elements, mentre alhora són exaltades (i condemnades) pels urbans que s’hi acosten, excursionistes, mitòlegs sentimentals o compradors i restauradors de masies i cases rurals. La realitat misteriosa i fins i tot sobrenatural de la mirada oblíqua i complexa, s’imposa a les esbroncades dels ritmes naturals de les passions humanes i a les cridòries dels elements climatològics.
Emociona l’entrega total dels intèrprets per donar vida a aquests registres tan diferents i aconseguir que l’obra flueixi amb vida pròpia sota la batuta invisible d’un ritual que inclou coneixement, poesia, misteri i catarsi. Els espectadors, entregats també al ritus de la representació, que l’espai imponent de la Biblioteca, amb la subtil il·luminació de Sylvia Kuchinov, tant afavoreix, així ho va manifestar al final amb els seus entusiastes aplaudiments.
(Fotografies de Sílvia Poch)
