(Els artistes del cabaret saluden en acabar la funció. Fotografia de Jesús Atienza)
Els actuals membres de la Casa-Taller de Marionetes de Pepe Otal han agafat el toro per les banyes i, decidits a no quedar-se a casa amb els braços creuats, davant la impossibilitat de presentar les seves sessions a la seva seu del carrer Guàrdia, han buscat un lloc més gran i ventilat d’acollida, capaç d’oferir les garanties adequades a les estrictes condicions que imposa la pandèmia del COVID-19. El lloc no podia ser més idoni: La Lleialtat Santsenca, un espai municipal de gestió comunitària del barri de Sants dedicat al foment de la cultura, el veïnatge i la cooperació. Un espai que ocupa el lloc històric d’una Cooperativa Obrera que duia el bonic nom de La Lleialtat Santsenca, situat al cor del barri, al nº 31 del carrer Olzinelles.
Amb el títol de Cabaret Otalià, resa la publicitat de l’acte:
L’esperit de la Casa-Taller de Marionetas de Pepe Otal i tot l’univers de titellaires que l’habiten, es traslladen a la Lleialtat per presentar un dels seus mítics cabarets per adults de monstres i criatures on els objectes i els titelles cobren vida en la seva versió més canalla.
Una presentació que demostra el bon renom que amb els anys han arribat a assolir els espectacles conjunts presentats pel Taller de Marionetes, convertits en ‘mítiques’ sessions de cabaret caracteritzades pel seu estil desimbolt i provocador, compromès amb les lluites socials i les víctimes de la repressió del sistema, i alhora refinat, sempre ocorrent, a vegades fins i tot amb tocs de virtuosisme escènic (cosa que la manipulació de les marionetes no només permet sinó que exigeix), que fuig de l’intel·lectualisme culturalista i sempre carregat d’altes dosis d’humor de tots els colors: des del negre més negre fins al més innocent i càndid inimaginable.
Normalment solen tenir un títol que indica la temàtica escollida per vertebrar els diferents números i esquetxos. En aquest cas, s’han limitat al de Cabaret Otalià, donant per entès que la marca otaliana és suficientment coneguda com perquè la gent sàpiga per on aniran els trets.
I s’ha de dir que els artistes del Taller, obligats a actuar en un escenari més fred i distanciat, amb l’allunyament i la dispersió del públic que exigeix la situació sanitària, van posar, com se sol dir, tota la carn a la graella: ritmes ben mesurats, planificació àgil i reeixida dels canvis, i un domini tècnic de llum i so impecable, cercant sens dubte un acabat que, fora del seu lloc habitual d’actuació, on el públic està immers en un clima de total complicitat, complís amb els mínims de decòrum per no espantar a un públic desconegut.
Això no vol dir que els intèrprets deixessin de volar amb la llibertat que tenen per costum, amb la gosadia i l’obligat desvergonyiment sense els quals potser hi hauria cabaret però no seria otalià.
El fotògraf Jesús Atienza va assistir a la representació del dia anterior, captant els moments més significatius de la vetllada. Seves són les imatges preses per aquest mestre de la fotografia.
Comença la sessió. Rebel·lió al manicomi
Casi sempre, en els cabarets otalians, hi sol haver un número d’introducció que al llarg de l’espectacle va apareixent com una mena de leitmotiv o Guadiana teatral, generalment boig i estrafolari, encarregat de filar tots els fragments.
En aquesta ocasió, han estat aquestes dues descarades i intrèpides actrius-titellaires, Laura Cortés i Raquel Batet, junt amb el partenaire masculí Dimitri, les encarregades de muntar l’esquetx que bé podríem titular ‘Rebel·lió al Manicomi’ (petit homenatge al Makoki de Pepe Otal i la seva obra ´Rebelión en el frenopático’). Però en comptes de titelles de guant, s’opta aquí per l’acció clownesca i un titella-aparició de la mena que a vegades s’anomena de Bunraku, tot i que en aquest cas s’hauria d’adjectivar ‘d’arran de terra’. Per la gestualitat, el poc ús de la paraula i la simplicitat casi de cinema mut desplegada, l’esquetx recordava l’estil fílmic d’un Karl Valentín, el cineasta de Múnich també conegut com el Chaplin alemany: situacions exagerades i grotesques, que remeten al més primitiu teatre de titelles, a una mímica de brotxa gorda que busca sobretot l’esclat de la riallada.
La gràcia de la follia de la dement visionària era que se li apareixia un titella, alter ego alliberat de la malalta (Laura Cortés), el qual, amb un aspecte d’anciana sàvia i una mica bruixota (manipulat per Raquel Batet), fa la vida impossible al metge també més o menys tocat del bolet, que acaba fregit per la seva màquina de llegir la ment.
L’esquetx es va estirant al llarg del cabaret fent la feina abans esmentada de cosir des del despropòsit els diferents números que es succeeixen. Una il·lació que té la gran virtut de recordar-nos sempre el registre en el que ens movem: un cabaret més a prop del disbarat dadaista que del musical culte i l’humor burgès.
Normalmente o Viceversa
El següent número va anar a càrrec de la cia. Tercio Incluso amb un esquech que en realitat forma part d’una obra titulada Normalmente o Viceversa, una creació de Jonathan Guisado, més conegut com Amokcor, i Giselle Stanzione. Aquesta jove i dotada titellaire malauradament va morir no fa gaire d’un accident de cotxe. L’obra va rebre a la Fira de Titelles de Lleida del 2019 el Premi Drac d’Or al Millor Espectacle Infantil-Familiar per la seva originalitat, coherència i subtilesa. Abandonat durant un temps el projecte, Jonathan l’ha muntat de nou amb la ballarina-titellaire Elena Lalucat.
S’ha de dir que Normalmente o Viceversa va encisar al públic, atrapat per la poesia minuciosa d’una escena en la que les mans de dues persones que prenen cafè, relaxades i indiferents, s’independitzen d’aquestes i estableixen pel seu compte, gràcies a l’artifici d’uns vasets de plàstic, unes relacions íntimes que els seus humans propietaris semblen ben lluny de poder tenir.
Desdoblament i poesia de l’altre costat, podríem sot-titular aquest sensible exercici de manipulació, quan les persones, absortes en el seu quefer habitual, no s’adonen de les veus mudes que es mouen i parlen d’amagat, a través de les mans en aquest cas, establint lligams que el dia a dia ha esborrat o deixat obsolets.
Lalucat i Amokcor borden aquesta actuació de mans, en una pràctica esplèndida de dissociació i desdoblament de l’atenció. El públic així ho va veure també, premiant la seva feina amb forts aplaudiments.
Biruji, provocador i impertinent
Era l’hora de que entrés la primera marioneta o titella de fil, marca de la casa, ja que no s’entenen els cabarets otalians sense els seus esperats números de fil.
Va anar a càrrec del gran manipulador Litus, àlies de Carles Codina, presència recurrent als cabarets del Taller i membre, en aquests moments en atur forçat, de la companyia Marionetàrium, Marionetes d’Herta Frankel. I va aparèixer Litus amb la seva marioneta Biruji, un lapó diminut i sempre pelat de fred, malgrat el sobretot de pell que porta, el qual va fer el seu número amb l’actor-lector de poesia Albert Adrià.
Va ser impossible escoltar la famosa Canción del Pirata, de José de Espronceda, que el poeta Albert volia recitar, aquella que comença amb ‘Con diez cañones por banda/viento en popa a toda vela,/no corta el mar, sinó vuela/un velero bergantín;…’. Birujo arriba i imposa la seva il·lògica titellaire: ni poesia ni romanços, lo que compta és fer la punyeta.
Litus, amb la seva marioneta, trenca el tòpic de que el fil és quasi bé sempre per a seqüències tibades i un pèl vanitoses quan no transcendents. El seu Biruji fa el que li dona la gana i, com no, desperta d’immediat la simpatia del públic, a qui no li costa gaire compartir l’esperit gamberro de la marioneta.
Amb la veu estrafeta de la llengüeta, amb una tonalitat que podríem denominar de ‘carreter bevedor de cazalla’, Litus i el seu Biruji va captivar el públic i doblegar l’esforçat recitador, marxant finalment de l’escenari entre els aplaudiments del respectable.
María Desparpajo
María desparpajo, coneguda també com Desparpajo Clown, és una artista de circ, de clown, de titelles i de teatre de carrer versàtil i proveïda d’una energia torrencial. En aquest cabaret a la Lleialtat Santsenca, va presentar un número musical de desdoblament, amb una marioneta de les que a Argentina s’anomenen ‘Títere de Boca’, és a dir, que obra i tanca la boca d’una manera força exagerada però molt útil per crear la il·lusió de que està parlant o cantant.
Un número en el que l’actriu es desdobla en dos personatges: un home i una dona. Veiem la cama d’ell amb el seu pantaló, i la sensual d’ella coberta amb una mitja. En aquest cas, la intervenció va ser de caràcter mímic en seguir un tema musical de cabaret de so enregistrat, amb la doble veu femenina i masculina que s’anaven tornant.
L’actuació de María Desparpajo va entusiasmar al públic, poc acostumat a veure aquest tipus de dissociació escènica a càrrec d’un únic actor, actriu en aquest cas.
I és que el misteri de tenir dues personalitats, quan s’aconsegueix distingir-les sense perdre la visió d’un únic cos, segueix sent un enigma dels més poderosos i intrigants. Unes revelacions que el verdader cabaret sempre ha tingut molt en compte.
Mr. Benetton y los Indios, de Títeres desde Abajo
No podien faltar en aquest cabaret otalià la presència dels titelles de guant, representats en aquest cas per una producció de la coneguda companyia Títeres desde Abajo, amb manipulació del titellaire basc Mikel Fernandino i la catalana Andrea Lesko. Una obra creada i dirigida per Raúl García.
Una peça de fort contingut social, com és propi de la companyia, centrada en el conflicte amo/treballador, molt ben perfilada a nivell del ritme i de la dramatúrgia, amb un joc precís i contingut de la gestualitat i un tractament fresc, desimbolt i sense pèls a la llengua en l’exposició verbal de la temàtica, però sempre amb l’humor als llavis, desdramatitzant el conflicte, ja que malgrat la brutalitat dels fets, no deixen de ser petits titelles de guant, els quals per si mateixos mostren sempre les dues cares dels personatges: la màscara i la fusta de la que estan fets. És a dir, una personalitat sustentada sobre un zero com una casa, un tros de fusta morta que s’ha tallat amb un ganivet o una gúbia.
Van complir d’aquesta manera els dos titellaires amb la funció primordial de tota funció de titelles de mostrar sempre aquestes dues cares dels personatges: la màscara que els obliga a fer el que fan, i aquest denominador comú de la fusta i les mans que s’amaga sota l’aparença dels trets de la cara.
El públic potser també ho va veure així, donat les riallades que es van sentir, sumant la comèdia a la tragèdia. Els dos titellaires van rebre el premi d’uns forts i sentits aplaudiments.
Ismo i Jacobo, el Estrellao del Rock
La titellaire de la casa Tamara va fer que les coses anessin pel recte camí: tornar el fil a l’escenari i posar els punts sobre les is, traient un esquelet. En efecte, el cabaret otalià no seria tal sense que en un moment o altre no sortís a actuar un esquelet marioneta. Amb el nom artístic de Ismo, Tamara va interpretar el número musical de Jacobo, el estrellao del Rock. Un esquelet molt ben vestit d’artista de cabaret, que va cantar un tema rock, amb un micròfon a la mà.
De fet, aquest Estrellao del Rock està basat en el personatge de Jack Skellington (Jack Skeleton), protagonista de la película The Nightmare Before Christmas, inspirat en els dibuixos de Tim Burton. Tamara va manipular segons els cànons del Taller de Marionetes: bona i discreta presència de la manipuladora a un segon pla i un bon domini dels fils. El públic es va divertir molt i els aplaudiments van sonar forts.
Jordi Bertran.
S’ha de mencionar aquí al mestre Jordi Bertran, que va actuar el divendres 29 de gener, però no el 30, ocupant el seu lloc la titellaire Tamara. No vaig poder veure, per tant, la seva actuació, tot i que conec bé les seves marionetes, que he vist en diverses ocasions, un exemple de virtuosisme del fil de qui en coneix tots els secrets.
Com a testimoni d’aquesta presència/absència, posem dues fotografies que va fer Jesús Atienza l’esmentat divendres.
Pepito, de Valentina Raposo
Quedava un dels plats forts de la sessió, la sortida d’aquesta gran artista dels escenaris titellaires, reputada constructora i manipuladora de marionetes, Valentina Raposo. Una presència que els últims temps, pel fet d’haver-se de desplaçar sovint per raons de feina al País Basc, ens ha regatejat cruelment. Així ho vaig pensar en veure com Valentina treia al seu Pepito, una preciosa i tètrica marioneta de fil que va construir per al muntatge teatral La Vampira del Raval, una meravella dirigida per Jaume Villanueva l’any 2012.
Quan els espectacles de teatre s’acaben, els personatges es queden a la memòria dels actors i dels espectadors, o impresos en fotografies i llibrets, y sanseacabó. Però quan hi ha titelles i marionetes pel mig, els seus personatges segueixen vius, tot i que dormits, tancats en els seus baguls o a les seves bosses, en el cas de les marionetes de fil. Aquest és el cas de Pepito, un nen protagonista de La Vampira del Raval, que està fart de romandre tot el sant dia dins d’una bossa i té ganes de dir la seva.
Només sortir de la funda, Pepito agafa vida i comença a parlar, amb una veu que a poc a poc es va fent més segura, per acabar conquerint el cor dels espectadors, que no voldrien que mai deixés de parlar. Valentina va mostrar la seva mestria i el seu domini de la veu i de la interpretació, creant aquells silencis i aquells moments màgics en els que el verdader teatre s’imposa a l’escenari i fa tremolar la platea.
Era l’últim número, que va aixecar encara més el nivell otalià del cabaret instal·lat a la Leialtat Santsenca fins a cotes de gran altura.
El Rascayú
La salutació final va acabar amb el número clàssic del Taller, el Rascayú, aquesta meravella musical obra de Bonet de San Pedro y los 7 de Palma.
Van sortir tots els artistes que havien participat al cabaret, cadascú amb el seu titella, mentre ballaven aquesta música festiva d’esquelets.
