La gran carpa del circ Raluy. Foto: Pinterest.
Abans l’ou, o abans la gallina? Ara mateix, just en l’inici d’aquest article, podria preguntar-me què va ser abans: els espectacles de titelles i marionetes, o els espectacles de circ? La resposta més provable i encertada seria aquesta: des de fa segles i segles, una i altra disciplina artística han conviscut en el temps i l’espai. En els diferents pobles i en les distintes geografies. I en aquest coincidir: s’han complementat? S’han fet la competència? Han emparentat i són família?
Esbrinar-ho amb perfecta antropologia em duria a una extensió explicativa que necessitaria més pàgines de les previstes i s’allunyaria de les senzilles pretensions perseguides per aquest article: presentar -des de la llibertat que proporciona l’ampli territori de la ficció- un joc de miralls.
AL contrari de les meves col·laboracions habituals a putxinelli.cat, qualificables com articles de caire històric i periodístic inserits en l’univers dels titelles, les marionetes i les ombres, la que ocupa aquest article és una mena de calidoscopi d’imatges que es contemplen davant d’un mirall…
El mirall: vidre polit i metal·litzat. O també superfície polida de metall o altre material que reflecteix les imatges que es situen al seu davant. Mirall per a emmirallar-se.
Uns artistes circenses pertanyents a distintes disciplines del circ clàssic, es miren al mirall. Artistes com: clowns, equilibristes, trapezistes, contorsionistes i domadors.
Què té de particular el mirall? Doncs, que el seu reflex mostra la disciplina circense que s’hi acaba d’emmirallar, però com si aquell o aquella persona artista que l’interpreta, s’hagués transmutat en un titella o una marioneta. Jutgin vostès mateixos…
Senyores i senyors que en aquest moment gaudeixen del lúdic privilegi de ser visitadors de putxinelli.cat, ho acaben de veure!, aquí no hi ha truc!, aquí tot és màgia! El clown Ramper persona palplantat davant del mirall, ha passat pel prodigiós procés instantani i metamòrfic de transformar-se en un Ramper titella
Sembla increïble però és així! No abandonin la pantalla, senyores i senyors! Estan assistint a una apoteòtica desfilada de nobles persones que exerceixen el noble ofici del circ, i que -vés a saber per quin efecte màgic i misteriós- així que es situen davant del mirall, passen a ser nobles titelles o marionetes exercint el mateix noble ofici.
El circ, en constant evolució, ja fa temps que s’ha fet bicèfal. Dit a grosso modo i sense entrar en detalls, tenim l’anomenat Circ Clàssic, el de tota la vida, i l’anomenat Circ Contemporani, d’estètica més actual. Sortosament, entremig d’aquests dos canònics qualificatius, s’hi escolen distints istmes, estils, fusions i variables.
El món dels titelles no és menys dinàmic i progressiu, actualment tot objecte animat que fa acte de presència en un escenari pot ser considerat com un personatge titella, independentment que aquesta presència sigui figurativa o abstracte.
Independentment que es pugui mostrar a l’escenari mitjançant una manipulació i animació manual, artesanal, mecanitzada, informatitzada, robòtica o de qualsevol altra mena. Fins i tot, -com passa ara i aquí- independentment que pugui exhibir-se gràcies a les propietats replicadores de l’efecte mirall.
“Los espejos cóncavos de Don Ramón María del Valle-Inclán en el callejón del Gato”, deformen la realitat per a crear El Esperpento: retrat i metàfora crítica d’una societat –la del temps de Valle-Inclán i també l’actual- sempre millorable, corregible en els seus defectes.
Don Ramón María del Valle-Inclán, té un llarg poema dedicat al circ. Serveixin com a tast, la tria d’aquests versos:
Tarde de ocaso rosada:
la feria. Un circo de lona.
Cobra en la puerta la entrada
una Pepona…
El payaso ante el espejo,
se despinta con cerote,
y se arranca el entrecejo
de pelote.
Trapecios volantes,
vuelos arrogants
almas espectantes,
volver a nacer!…
Valle-Inclán va escriure dues peces de teatre que ell mateix va anomenar “melodramas para marionetas”: La Rosa de Papel i La cabeza del Bautista
El mirall és molt seu, no té manies, i si cal no dubte en proporcionar un gran disgust a una madrastra que tots coneixem…
A la pregunta imperiosa de la madrastra: “Qui és la més bonica?”, el mirall no dubte en respondre: “Blancaneus, en aquest moment la més maca ja no ets tu senyora Madrastra. La guapa, guapa, ara és la Blancaneus”.
I tot seguit, el mirall ens mostra la imatge d’un titella que reprodueix el blanquíssim rostre de la bonica, jovenívola, fresca i innocent bellesa de Blancaneus. Al seu costat, l’actriu encarregada de la seva manipulació. També hi veiem els animalets del bosc.
La madrastra no pot suportar la competència de tant candorosa bellesa! No pot tolerar veure’s desbancada per una noieta! I mentre maleeix el mirall, ja pensa en com venjar-se de la seva fillastra! Ja maquina els efectes letals de la poma Golden enverinada!
De tant en tant, la naturalesa humana té el caprici de jugar a ser mirall, i del ventre d’una mare –transcorreguts els nou mesos de rigor- fa que sorgeixen dues criatures idèntiques, un parell de bessons o bessones. I cadascun, és per a l’altre com un mirall reflex de sí mateix…
Segons una de les diverses versions que ens brinda la mitologia grega, quan el bell Narcís, -a qui el destí imposat pels Déus ha prohibit mirar-se al mirall- un dia contempla la seva pròpia imatge reflectida per la brillant superfície de l’aigua d’un llac, la troba tan bonica i harmoniosa que dubte, no sap si veu el reflex del seu propi rostre o veu el de la seva germana bessona, morta un temps abans.
Atenció, perquè en aquest moment, després del suggestiu i polièdric parèntesi proporcionat per la ingerència del dramaturg de la llarga barba, per la cruel –amb permís de les feministes- Madrastra, pels bessons marionetes, i pel babau Narcís, el mirall reclama, exigeix més circ!
Admirin la perillosa i espectacular disciplina circense de caminar per damunt d’una corda fluixa o d’un cable tensat! Tot és qüestió de saber fer realitat ¡el más difícil todavía!
Cavalls i Circ! L’actualitat circense ens proporciona magnífics espectacles amb la presència d’aquest animal de bellesa extraordinària i íntimament relacionat amb la raça humana des de fa segles.
Indispensable fer menció del Circ Bartabás, també dit Teatre Zíngar o Òpera Eqüestre. El francès Bartabás és el seu creador i director i espectacles com el de Calacas Zíngaro planten la lona arreu del món.
Menció també obligada i molt propera és la del fascinant Circ Baró d’Evel. Creat i dirigit per Camille Decourte i Blai Mateu, amb els equins com a grans protagonistes dels seus espectacles.
“De tal palo, tal astilla”, dita popular indicant un caràcter, o una vocació, o una professió, o un negoci, o una afició amb continuïtat generacional que es manté en el temps passant de pares a fills.
Si l’ordre dels factors no altera el producte, també ens pot valer “de tal astilla, tal palo”. El clown que ve a continuació, és Jaume Mateu, pare del Blai Mateu del Circ Baró d’Evel.
Quan el nen Blai Mateu es mirava al mirall, aquest li retornava la imatge del seu pare. Quan el clown Jaume Mateu es mirava al mirall, aquest li retornava la imatge del seu fill.
A Jaume Mateu, se’l coneix més pel seu nom artístic de Tortell Poltrona!, i al igual que el seu fill Blai, també és un conegut i exitós director de circ.
Visitadors i visitadores de les pantalles de putxinelli.cat, les Festes de Nadal estan al caure! Si les restriccions per fer front a la Covid 19 no ho impedeixen i mentre esperem la miraculosa vacuna, és un bon moment per comprar entrades per a un espectacle de circ! O per a un de titelles! O per a un i altre! El dia de Nadal: circ! El dia de Sant Esteve: titelles! O bé, el dia d’Any Nou: circ! El dia de Reis: titelles!
Senyores i senyors, bon Nadal i feliç any nou! L’espectacle sempre continua! ¡Pasen y vean!
