(Empar Claramunt i Carme García).
Hi ha companyies i titellaires que, pels seus orígens i per la seva trajectòria, han marcat una època i han deixat una profunda empremta al seu entorn. És el cas del Teatre Buffo, que Empar Claramunt va crear el 1983, i que ha estat una de les columnes vertebrals del teatre de titelles al País Valencià, junt amb altres companyies històriques com són Los Duendes, Bambalina Teatre, Edu Borja, Lluerna Teatre, Teatro La Estrella a València, Diamante y Rubí i Don Patacón a Alacant i Bagatela a Castelló, per citar-ne només uns quants.
Ens trobem davant d’una figura dotada d’una personalitat poderosa i heterodoxa, que sempre ha lluitat per la seva independència i per realitzar la seva vocació artística, definitivament inclinada vers l’art dels titelles el dia que va traspassar el seu exitós Centre G.Leopardi de València, dedicat a l’ensenyament de la llengua italiana.
Quan es prenen decisions d’aquesta mena, deixant enrere projectes d’alt nivell i de reconeguda excel·lència com va ser el seu centre d’italià, freqüentat per persones que han fet carreres importants en el món dels negocis i de la política, vol dir que la sobtada vocació artística pels titelles era una d’aquestes forces del destí que es presenten irresistibles, sense deixar cap altra opció que entregar-s’hi de ple. Així ho va fer l’Empar Claramunt, iniciant un camí que encara continua amb tota la seva energia.
Sens dubte la combinació d’inquietud i de curiositat pròpia del caràcter de l’Empar va ser i segueix sent el motor de la seva carrera, junt a una capacitat de fer coses i organitzar projectes, embolicant als qui esdevindran els seus companys i companyes de viatge.
Per a l’entrevista, ens hem trobat a través dels canals telemàtics d’Internet -COVID19 oblige– en el seu nou espai de El Marionetari (el segon després de la llarga experiència del primer, que estava al carrer Túria) envoltats de taronja, que és el color que regna a la paret de fons que veig a la pantalla. Des de Barcelona i València alhora, iniciem la nostra conversa, que puja i baixa pel calendari seguint aquest tarannà d’una creativitat tan caòtica, energètica i volcànica com és la de la titellaire de Puçol.
Orígens
Empar Claramunt -Jo sempre he sigut una persona molt lligada al teatre. Sóc filòloga, i em vaig especialitzar en la llengua italiana. Perquè? Jo vaig néixer a València, a Puçol més concretament, però sempre dic que va ser per error, la cigonya es va equivocar: jo havia d’haver nascut a Puzzoli a Itàlia. En realitat, estic segura que en una altra vida vaig ser italiana no una vegada sinó moltes. Jo l’italià no el vaig aprendre, simplement el vaig recordar. El tenia dins meu, va sortir per sí mateix. No hi ha cap altra llengua com l’italiana: la seva sonoritat, les seves consonants dobles que per sí soles ja són una exaltació de l’esperit…
Però a mi sempre m’ha agradat el teatre. Quan tenia el centre, a l’any 80, feia dramatitzacions per ensenyar l’italià, i una vegada vaig fer un taller de pupazzi, titelles, per poder-los aplicar en els nostres experiments.
Però abans d’això, Pep Cortés em va demanar que li traduira textos de Dario Fo i va muntar l’obra Qui vol un miraclet? Vaig demanar permís a l’autor, i vaig obtenir els drets per fer-lo en valencià i català. També li vaig traduir “Ací no paga ni deu” i l’Editorial Bromera ho va publicar. Se’n van vendre més de 15.000 exemplars! Va ser un èxit brutal. El text es llegia als Instituts, havíem entrat en el sistema educatiu. Jo encara no actuava, era qui embolicava la troca, sempre m’ha agradat organitzar coses. Clar que un cop vaig pujar a l’escenari, m’hi vaig quedar per sempre… Això es va fer amb actors, amb la companyia La Cassola d’Alcoi, que llavors dirigia Pep Cortés. Encara no havien entrat els titelles. Però no trigarien gaire a fer-ho…
Com deia abans, un dia vaig fer un laboratorio di pupazzi, perquè jo ensenyava italià fent dramatització, i vam fer una experiència amb unes alumnes, érem sis dones, li vam dir al grup Teatre Buffo. El juliol 1983, ens van demanar una obra en valencià “Nyic, nyac o misteri al país del silenci”. Van començar a contractar-nos. Jo no podia deixar les classes, el centre cada dia anava millor, vaig fer de productora i directora. En aquella època, la Caixa d’Estalvis de València, Castelló i Alacant, ara Bankia, cada vegada que obria una sucursal, ens contractava. Els xiquets seien a terra. I clar, eren els primers titelles que veien.
Després vingueren altres històries. Un dia va canviar el govern, i vaig parlar amb el director de Teatres de la Generalitat, Rodolf Sirera que era un artista. Ell va comprendre de seguida que el teatre de titelles s’havia de dignificar. La G.V. va crear un premi per a les companyies, una oportunitat. Van triar Bambalina, Teatre Buffo, el grup de Castelló de teatre de carrer Xarxa Teatre, i un grup de la universitat. Quatre premis. Nosaltres vam fer una recreació d’un conte d’Enric Valor inspirat en Mefisto “El jugador de Petrer”, vam anar a Itàlia i tot. Són ninos de bunraku molt xul.los, amb indumentària valenciana. Un rotllo diferent. Era dignificar el teatre de titelles. Bambalina també va fer un espectacle, i Xarxa Teatre, un de carrer. Només es va deslligar el de la Universitat. Això va ser els anys 1985-86.
Vam saber que a Barcelona es podien presentar propostes i hi vam anar. Allà vam veure nous grups i ells van veure la nostra feina. Això va ser molt important, l’any 87. També es feia un taller d’un mes de duració impartit per Philippe Genty. Demano de participar-hi. I em van acceptar, tot un mes. Jo tinc família a Barcelona i hi vaig molt sovint.
Allà vaig conèixer un món nou. Genty em matxacava, em provocava perquè em dediqués als titelles, hi havia els Estaquis (L’Estaquirot Teatre), la Von Porat (cia. Anima Mundi), el Biel Porcel (Binixiflat), tots vam coincidir. Philippe Genty em va convèncer de deixar l’italià i dedicar-me als titelles. Vaig demanar un any sabàtic, i vaig traspassar el centre. El meu centre tenia molta fama, venia gent molt important, ja que Itàlia llavors estava de moda, era un país molt avançat, en disseny, en restauració, tenia alumnes excepcionals. Ningú entenia que me n’anara del centre, ara que tenia tant de prestigi i que en treia tanta pasta. I em vaig fer pobreta, en un món que tot just començava.
Vaig fer La Princesa Mala sort, era la meva primera proposta estètica, vaig treballar la fusta, desfent palets, mira, aquesta és la Fada, el titella que va sortir a partir de palets, desfent i remuntant-los. També hi havia un Bufó…, en les meves obres han sortit molt bufons… Lògic, no?
Jo no sabia que podia arribar a fer tot això. Des de llavors no he parat.
Jo sóc la primera dona solista del País Valencià (a novembre farà 30 anys), el Biel Porcel em va ajudar, era una història inspirada en un conte que va recollir l’escriptor Italo Calvino, d’una senyora de Palermo, i vaig anar a Palermo a fer-ho en italià, al Palazzio Butera, amb tot un pis ple de mucadú, de rajoletes estampades en mocadorets. Era el festival de Mimmo Cuttichio. “La Macchina dei Sogni”, i vaig fer la funció en italià, sonava tan bé…
L’any 90, amb La princesa Mala Sort vaig fer la traducció de l’italià, els titelles, l’escenografia, actuava,… ho feia tot, vaig començar a ser solista. Com he dit abans, el dia que vaig pujar a l’escenari ja no vaig baixar. Això deu venir de família. El meu oncle tocava l’acordió, va ser campió d’Espanya, i jo cantava de petita.
Potser el meu primer contacte amb els titelles va ser un article que vaig llegir de la Maria Signorelli, vaig veure com utilitzava els titelles per a l’educació, i em va captivar, per això vaig anar a Barcelona. Era teatre d’objectes animats. També vaig anar a Charleville, on vaig fer un curs amb Peter Schumann del Bread and Puppet, a Barcelona un altre de direcció amb el Joan Baixas, i a València, amb la Margareta Nicolescu. Vaig comprendre que les arts escèniques no tenen perquè estar dividides.
En el 93 jo ja vaig fer DZ 3000 un muntatge basat en La Flauta Màgica on es mesclava dansa contemporània i titelles, una producció que va agradar molt.
Treballar per a les escoles i per als mestres sempre ha estat un dels meus objectius. Amb els titelles vaig aplicar tècniques que utilitzava a les escoles.
Ara hi ha un problema. Tots els mestres que van aprendre amb mi s’estan jubilant. Ara molts volen saber, però no se’ls dona l’oportunitat. Jo mai he dit com havien de ser els titelles. Totes les formes són possibles. L’important és que tinguin qualitat.
Com et deia, el 93 vaig ser dels primers a fer titelles amb dansa. I em vaig arruïnar. També, al 95 amb Rebel.lió a la cuina, vaig mesclar clowns i objectes, em vaig obsessionar amb això. A Catalunya sempre m’han deixat espai per mostrar les coses. A Madrid aquesta combinació amb els clowns va tenir molt èxit. “La Princesa Mala sort” va agradar molt a Catalunya, omplíem el Tantarantana Teatre. Anàvem a la Fundació Miró, o a les sessions escolars de Pedagogia de l’Espectacle de Terrassa.
El Marionetari
Sempre vaig pensar que havia de tenir un espai propi, no només per actuar, mostrar les nostres coses i convidar altres companyies, sinó per fer activitats: cursos, trobades, experiments… L’any 1998 vaig crear El Marionetari, i aquí va entrar la meva sòcia, la Carme García. Vam llogar el local, al carrer Túria, en un lloc amb molta vida teatral i cultural: l’Equipo Crònica, la Carmen Calvo, el Sergi Claramunt, el Toni Aparisi, el millor flamenco de València, tot això va desaparèixer.
Molt important va ser en aquella època el circuit del SARC. La Diputació de València va fer una plataforma amb grups i anàvem als pobles. Va ser bo per poder arribar als pobles més petits on no hi anava ningú. Perquè llavors encara no hi havia circuits. Va ser molt bo, ells veien el que fèiem, i nosaltres agafàvem taules, i tots estaven encantats. Valia la pena, la gent estava molt agraïda. També vam començar a anar a les biblioteques.
Fou aleshores que es va crear la Unima País València. Però el més important és que es va crear aquí, al Centre G.Leopardi de València, la Unima Federació Espanya i va acudir la Tempestini, el Cebreiro, el Carbonell, la Conxa de la Casa, jo i altres. Això va ser un punt d’inflexió, perquè des de les diferents autonomies es va començar a demanar finançament i mitjans, per dignificar la professió dels titellaires.
En El Marionetari volíem mostrar les nostres històries i fer activitats, sensibilitzar València de la nostra realitat, van venir molts catalans, moltes companyies de tot el país.
Abans, al 95 va aparèixer la Sala del Teatro La Estrella. Amb el suport de la Unima P.V. vam fer un primer festival. També es va fer una revista, La Múndia.
En 1998, naix El Marionetari . No voliem que fos una sala d’exhibició, sinó un espai on fer cursos, trobades, conferències, experiències,… La primera activitat que es va fer va ser una trobada de “Marioneta i teràpia”. Vam llançar la pilota a veure si alguns psicòlegs s’animaven. El Teatre Buffo sempre ha acollit El Marionetari, que és una associació sense ànim de lucre. Unima P.V. també va col·laborar, en un principi. Vam fer un taller d’escenografia amb la Unima F.E., amb gent de tot Espanya.
Fins el 2007 es van fer activitats, deprés El Marionetari se’ns quedà menut, i al 2008 va venir la crisi, i tots els esforços havien d’anar a la companyia. Vam tancar l’espai del carrer Túria però es feren col·laboracions i programacions amb diferents ajuntaments i fundacions. El projecte va quedar latent.
TR– Li pregunto a la Carme García quina és la seva funció dins del grup.
Carme García -Al principi vaig entrar d’ajudant al taller. Jo sóc mestra i als espectacles, ajudava a portar el so i els llums. Després m’he encarregat d’elaborar la visió i el projecte pedagògic de la companyia, que m’interessa molt.
Ara El Marionetari està de nou a València. Al 2014, vam trobar una nau a la Ciutat de l’Artista Faller, de 300 metres, un espai fantàstic. Comprem el material aquí al costat. En aquesta nau estava l’artista que va fer el Museu de la Vall d’Albaida: Manolo Martín. També va fer el Gulliver, al llit vell del riu.
EC- Ens va costar molt condicionar aquest espai. Ara ja fa tres anys que fem activitats. És una zona artístico-industrial, costa més que la gent s’hi acosti, però a poc a poc va venint. Casi tenim més repercussió en els adults que en els nens, fem sopars, per exemple, vam fer una nit japonesa on l’Edu Borja va mostrar el Kuruma ningyo, un èxit rodó i amb molta gent; una nit grega, on Kiranola Teatre va presentar l’Odissea, vam acabar tots ballant el Sirtaki, i continuem fent pirul·les especials, no una programació continuada, sinó més esporàdica.
Què bo que seria fer una xarxa d’espais de titelles de tot el país!
TR -Creieu que ha canviat molt el panorama en aquests 30 anys que porteu de carrera?
EC -La primer època estava molt clara, havíem de lluitar per la dignificació, ho vam aconseguir, festivals, espais, cursos… L’any 90 s’intuïa la col·laboració creixent que hi ha entre el teatre i els titelles. A nosaltres sempre ens ha agradat molt barrejar-ho tot, perquè ens ho fèiem tot nosaltres. En aquella època es feien coses molt bones i petites.
Ara patim de pantallitis, crec que hi ha massa tècnica, molta llum, molt vídeo, per enlluernar, això ha canviat. Els nens estan menys interessats. Però en canvi, venen els majors.
Penso que és molt important ensenyar als mestres. Avui, els nens no saben ni retallar, ni pintar, tot és pantalleta. Els hem d’ensenyar a aplicar el teatre i els titelles a l’escola.
Han canviat els públics, ara estan tots més apantallats.
CG -Potser els xiquets estan menys interessats, però no els joves. Tot això del teatre d’objectes els interessa molt. Crec que hi ha un major interès, els objecte, el teatre visual, ara hi ha molt més coses en aquesta línia, el teatre està molt més barrejat. Jo crec que s’ha avançar molt.
EC -Ara es porta el teatre musical, això no m’interessa. La gent que va al teatre és molt més crítica.
CG – Crec que el teatre de titelles tal com avui es fa té molt futur, jo he vist l’evolució des de fora, i constato que s’ha avançat molt, heu aconseguit coses increïbles, festivals, sales, grups, propostes diferents, unes millors, altres no tant, i veig molt futur, el fet de que hi ha mescles és molt bo.
Nosaltres sempre hem perseguit aquesta barreja. No s’ha de menysprear cap tècnica, i gaudir, i que sigui bonic i ben fet. Els adults avui són més curiosos.
Tenim un projecte, Visca la Imaginació, basat en l’univers dels contes de Rodari, per a nens, i ho vam fer l’altre dia només per a adults, i tothom estava molt a gust. Després ha vingut el COVID…
Els Circuits
TR -Després de la crisis del 2008, i ara amb el COVID19, com veieu el tema dels circuits, a València i a tot el país?
EC -Aquí hi havia el circuit de la Generalitat i el de la Diputació. S’han mantingut, tot i que van baixar amb la crisi. Fa uns anys que es van recuperar.
Hi ha festivals… A Castelló es fan coses. La feina es manté, però amb moltes baixades de preu. Els programadors busquen el preu més barat. Nosaltres i els companys titellaires amb els anys hem constituït empreses, però ara hi ha la gent que no té estructura i que cobren menys. Són associacions que comencen. És difícil competir en aquest context.
Sí, s’han mantingut els circuits, però han baixat. Fa uns anys, el SARC, el circuit de la Diputació, va fer una gran confusió, en editar un catàleg on tot estava mesclat, tant els professionals como els aficionats. La feina s’ha diluït, s’ha desvirtuat,
Hi ha un altre problema: les programacions de cada Comunitat Autònoma s’han tancat, només contracten a gent del seu lloc: només valencians, només catalans, els circuits s’han tornat endògens.
Aquí, al nostre espai, acollim gent de tot arreu. Però clar, no som una sala d’exhibició. Nosaltres podem pagar poc. Ara passen coses més terribles, per 100 o 200 euros, un es treu una marioneta o un muppet, i el fan parlar durant una hora…
Així es destrueix el mercat, a nivell artístic i econòmic.
Els Teatres
EC -A València sempre hi ha hagut molts teatres, especialitzats en titelles pocs. El Teatre Lluerna, que es va tancar en morir la Rosa Navarro, una llàstima, el Teatre La Estrella amb els seus dos teatres, la Sala Títere d’autòmatas i El Marionetari.
Però que programen teatre per a nens i joves, amb força presència dels titelles, hi ha molts espais, per descomptat el Centre Teatral Escalante, el Teatre de la Caixeta, Teatre L’Horta, la Sala Russafa, o les Sales Alternatives, com la Carme Teatre, la Inestable, la Sala Carolina i la Ultramar. Les Sales Alternatives tenen la seva xarxa de teatres, per la que es mouen moltes companyies de titelles.
Quan vaig anar a Praga, allà tot estava clar i la gent sabia el que es feia a cada lloc. Però aquí es fa de tot. Al Teatre Principal, on sempre s’havia fet teatre de text, del que es feia a Madrid, ara han començat a fer propostes més modernes i han destruït el públic d’abans.
Els Festivals
EC -Potser últimament anem a menys festivals. Nosaltres sempre ens hem dedicat més a l’educació. Però fa dos anys vam anar a les Teresetes de Palma de Mallorca, vam fer al Teatre Principal la nostra Flauta Màgica, i vam omplir amb un públic ple d’alemanys que estava entusiasmat, plorava de l’emoció.
Sempre he pensat que els festivals han de mostrar les propostes més interessants, diferents i innovadores de la nostra professió artística.
CG -Per a nosaltres, el més important és la trobada, l’intercanvi. Com es feia abans al Festival de la Vall d’Albaida, o es fa al Festival de Múrcia encara. Potser a causa de les baixades de pressupost s’han perdut aquests moments de trobada. Això fa professió, és molt important per a nosaltres. També es feia abans al Festival de Barcelona.
La Formació
EC -Crec que el model que hi havia a Barcelona era molt bo, amb l’Institut del Teatre. Mira tota la gent que va sortir d’allà. I ens va donar ocasió als de fora de conèixer coses noves, d’intercanviar. Organitzaven cursos, com el de Philippe Genty, que tanta importància va tenir per a mi.
A les escoles de teatre hi hauria d’haver més atenció a l’objecte. I també hi hauria d’haver una escola més especialitzada, amb una especialització. Com hi havia a l’Institut del Teatre, sorties format. Recordo que El Carbonell deia que si tots passen per l’escola, tots acabaren fent el mateix. Ell defensava que cadascú lluités pel seu compte. A mi m’han servit molt els cursos que he fet. Amb el del Bread and Puppet, amb el Baixas, el Joan Font…
És molt important que la Unima F.E. no deixi de fer cursos de formació. Veig que aquí a València falta formació. Jo sempre dic als joves, formeu-vos! Tot compta. Que siguin cursos oficial, o taller petits i puntuals, tot serveix. El Henryk Jurkowski va fer un curs sobre textos… M’agradaria repassar tot el que he après.
Jo m’he especialitzat a ensenyar als professors. Els mestres són molt importants, porten els xiquets a tenir criteri, i ens hem descuidat de la seva formació.
CG -Les escoles oficials haurien de tenir uns mínims. I hi ha moltes maneres d’entrar en aquest món dels titelles. Des de les Belles Arts, l’Escola d’Arts i Oficis. Aquí hi ha una especialitat de Mestre Faller, un mòdul de dos anys a l’institut, i a la Ciutat de l’Artista Faller fan una falla experimental i una exposició on molts dels ninots són titelles que es mouen.
EC -Nosaltres els tenim al costat. L’altre dia arribava al local i em trobo davant la porta l’Estàtua de la Llibertat! Màgic i meravellós!
L’època de falles va venir la Cia de Mercè Framis a fer un espectacle d’ombres, i vam anar a veure les falles que s’estaven fent als tallers, però no es podien fer fotos, per no desvelar les figures i les temàtiques.
Veure com treballen és fantàstic, aquí aprenem molt de materials. Es fan cursos de 3D, la plaça d’aquí al costat porta el nom del gran mestre faller Regino Mas, el que va fer tantes marionetes a la Herta Frankel, és un honor estar al seu costat.
TR -Les falles són titelles?
No, però sí, què feien els del Bread and Puppet sinó caps gegants com els de les falles, amb una roba a sota? Al principi les falles eren estructures de fusta vestides. Veies que no tenien moviment. Enguany la falla de l’Ajuntament anava a girar tota. Són titelles (?)
TR -Per a mí, les falles es mouen quan es cremen, el foc és el fil que les mou, però en comptes de sostenir la figura, la deixa caure.
EC -És una manera bonica de dir-ho. Sí, per a mi els titelles són escultures en moviment.
Els Museus
EC -Fixa’t que jo vaig suggerir als de Bambalina que fessin el museu. Els vaig dir, teniu la possibilitat de fer-ho a Albaida, teniu el Festival i es feien cursos. En marxar els Policarpo a València, potser es va perdre una mica l’interés.
Un museu ha d’estar viu, un lloc on s’hi puguin fer activitats.
Mira la gent que va a veure el Tirisiti. S’omplen totes les funcions! En Pep Cortés, que s’acaba de morir, va iniciar això. Abans ho feia Diamante y Rubí. Després va ser la companyia de Pep Cortés, La Cassola i l’Ajuntament d’Alcoi els que el van recuperar en una barraca de fusta. Ara segueixen fent el Belem del Tirisiti al Teatre Principal d’Alcoi.
Com el Tirisiti, els museus han de tenir vida i així portaran gent. Hi ha d’haver activitats. On es pugui fer un titella, que els nens surtin d’allà amb un titella a la mà: Crec que ara ja es fan tallers i actuacions al Museu de Titelles Albaida, veure els titelles en moviment és molt important pels xiquets. Aquest és el secret.
Amb l’APTV -Associació Professional de Titellaires Valencians-, els de Lluerna Teatre, l’Edu Borja i el Teatre Buffo vam fer la proposta d’una exposició de peces dels tres grups, per mostrar allà on actuàvem la gran diversitat que hi ha al món dels titelles. Hi havia fil, bunraku, titelles de taula i objectes de diferents materials. Vam dur aquestes exposicions pels pobles i va tenir molt èxit. Era una manera d’oferir un espectacle de cadascú i una exposició conjunta. Quan va faltar la Rosa es va acabar aquest projecte.
Les exposicions temporals als museus són molt importants. D’alguna manera, el nostre projecte eren exposicions temporals d’un museu inexistent. I durant les visites, animàvem les escenes de l’exposició.
L’associació està parada. Els joves ho volien continuar, a veure si se’n surten.
Organitzacions
EC –El Teatre Buffo va estar en la fundació de la Unima País València, junt amb Bambalina, Los Duendes y a proposta de Diamante y Rubí.
Es va crear al 85. La seva importància és molt gran. Estàvem dispersats i junts es poden fer més coses. Costava convèncer els companys. Al final, vam fer l’associació, i arribarem a ser 15 companyies i a fer coses molt xul·les: cursos, festivals, la revista Múndia, la gent se l’estimava.
L’APTV-Associació Professional de Titellaires Valencians-, va sorgir de les ganes de fer una associació professional. La Rosa Navarro amalgamava molt. Érem molt operatius. Fèiem les exposicions, els programes de les gires, anàrem a la Mostra d’Alcoi i a la Fira de Lleida…
Crec que Unima P.V. funciona, ara n’estic allunyada. Es va anar despenjant gent. Actualment sembla que hi ha pocs grups.
El COVID-19
EC -Això passarà. Però aquí està tot parat. Teníem un bolo ara l’agost, i ens l’han traslladat al 2021.
Aquest dies hi ha hagut el Festival de El Cabanyal. Vejam si els va bé.
CG – Jo veig més fosc el retorn. Tothom està espantat. Jo havia d’anar amb els meus alumnes a La Escalante i tot s’ha suspès. Diuen que ja tenen programada la temporada que ve.
S’han de buscat eixides. Tot està molt institucionalitzat, volen programar tot a l’exterior .
Les ajudes a la creació de la Generalitat han eixit. Els que depenen directament dels espectadors, ho tindran més dur. I pels escolars també hi haurà problemes.
EC -Els grups petits sobreviurem. La Mercè Gost, va muntar un espectacle d’ombres en miniatura molt creatiu, amb pantalletes de paper, i es titulava “Sota Mínims”.
Havíem d’anar al Retiro de Madrid, a Mollet, tot s’ha suspès…
