Una imatge diabòlica pertanyent al folklore llatí-americà de la nit de Halloween. Foto: La voz de Bolivia.
Els espectacles de titelles més tradicionals i regits per uns criteris maniqueus, sovint, a l’hora de representar situacions escèniques on els personatges “bons” es veuen amenaçats per personatges “dolents”, utilitzen com a recurs fer aparèixer la figura del Dimoni; com tothom sap un dolent de primera categoria.
Bruixes i monstres de tota condició i pelatge, també són personatges amb garantia d’aconseguir desestabilitzar i encongir l’ànim dels personatges “bons”. I si la monstruositat impressiona prou, també l’ànim dels personatges que es tenen per molt valents.
El personatge de La Mort, tant en els espectacles tradicionals com en els que no ho són tant, sol ser un recurs del tot eficaç per associar-lo a misteris, mal averanys i maldats susceptibles de provocar canguelo en els personatges “bons”. I si la dama de la dalla es prou convincent, més d’una esgarrifança entre els personatges fatxendes capaços de qualsevol malifeta…
En un futur esperem que no massa llunyà, -quan del mal ja no en quedi cap rastre destructiu- és probable que a l’hora de servir-se d’un personatge que faci molta por!, els castellets i escenaris s’omplin amb la presència de temibles Coronavirus…, amb el seu cap esfèric farcit de protuberàncies en forma de bolet o trompeta.
A un personatge titella La Mort i a un personatge titella Coronavirus, pot semblar que per origen els separa un període de temps enorme, però si considerem que a l’escenari la seva utilitat dramatúrgica pot ser la mateixa, aquesta separació es relativitza del tot.
Que la dimensió de temps, -deixant a banda la simplificació pràctica i comptable del calendari- és del tot relativa ens ho fan percebre, entre d’altres, Albert Einstein, des de la física. J. B. Priestley, des del teatre, amb les seves obres on l’acció futura (acte tercer) es desenvolupa a l’escenari abans que l’acció present (acte segon). Homer, des del poema èpic de La Iliada, amb l’endeví Calcante que coneix tot el passat, present i futur. Salvador Dalí, des de la pintura, amb el famós quadre La persistència de la memòria, també conegut com Els rellotges tous. El cine i els audiovisuals, juguen sovint amb el temps, servint-se del flashback per retornar al passat i del flasforward per avançar cap el futur…
Entre aquest meu article, i un altre article escrit l’any 1971 pel dramaturg, crític i assagista teatral Xavier Fàbregas, i publicat –en forma de crítica- a la revista Serra d’Or, en realitat no existeix –per més que sembli tot el contrari- un pas de temps mesurable en la compartimentació simplista d’anys, quinquennis i decennis.
El “temps existent” entre l’article de Xavier Fàbregas i el meu article es difumina entre els factors de la casualitat i la causalitat, ja que ambdós vam ser espectadors d’un mateix espectacle. I ambdós ocupem els respectius articles parlant d’aquell espectacle: Calaix de sastre, de la companyia de titelles La Claca.
El factor determinant però, el que veritablement dilueix el temps entre un article i l’altre, entre els anys 1971 i 2020, cal adjudicar-lo a ells: a Teresa Calafell i Joan Baixas, fundadors de La Claca a finals dels anys seixanta del segle XX.
Les produccions de La Claca ratllen la trentena d’espectacles, entre d’altres: A tot arreu se’n fan de bolets quan plou, Peixos Abismals, Les aventures d’Hèrcules a l’Atlàntida, o Mori el Merma, amb titelles pintats per Joan Miró, estrenat al Gran Teatre del Liceu i representat per tot el món. Per a més informació sobre Mori el Merma poden cercar a putxinelli.cat el meu article: Titelles-ninots amb el toc de Joan Miró.
En el que podem considerar com el llibre d’estil o línia editorial de putxinelli.cat, queda constància que una de les temàtiques habituals en els seus continguts és aquella que contempla aspectes històrics, tradicionals i documentals. I que també pot posar l’atenció en distints aspectes plàstics, culturals o bibliogràfics que presentin paral·lelismes, semblances, proximitats i analogies amb el món dels titelles, les marionetes i les ombres.
Es en aquesta línia històrico-documental on solen incidir la majoria dels meus articles. Aquest n’és un més, amb una particularitat: la meva escriptura comparteix espai amb tres fragments extrets d’aquell article de Xavier Fàbregas de l’any 1971.
Tres fragments d’una crítica que, -sense treure-hi o afegir-hi una sola coma- venen a demostrar-nos com els ingredients estilístics, estètics i dramatúrgics de la companyia La Claca no han perdut vigència i des dels seus inicis han viatjat transversalment per damunt del temps.
Cada nova proposta escènica de La Claca ha estat una aportació titellaire i plàstica original, creativa, innovadora, arriscada. Proposta que sumada a les anteriors i posteriors, fa entenedor -per a les noves generacions- que aquesta companyia pugui ser considerada –en el context de la llarga i variada història del teatre català- com una de les millors companyies de titelles d’Europa.
Com espectador que vaig ser de Calaix de sastre, encara puc recordar, 49 anys després, l’escena Pintura, on d’entrada, a l’inici, s’hi veien dos titelles de cap ovoide totalment de color blanc, impersonals, similars a dos ous.
En el transcurs de l’escena però, passaven per una original i sorprenent transformació operada allà mateix, en directe, damunt l’escenari, a vista de públic.
A Pintura, Joan Baixas i Teresa Calafell, interaccionaven amb els dos caps ovoides perllongant -amb els seus braços i mans- l’anatomia dels dos titelles i fent possible que damunt la superfície blanca, es pintessin -l’un a l’altre- celles, ulls, nas, boca. És a dir, incorporaven als minimalistes i fins aquell moment impersonals caps ovoides: una fesomia humana que els vivificava. Aquesta humanització, l’executaven servint-se d’uns pinzells sucats en pintura blava.
L’acció, en principi estètica i agradosa pel públic, harmoniosa i comunicativa pels personatges, anava adquirint un gir poètic més cru, ric en significats crítics a mesura que els dos rostres entraven en conflicte, s’agredien amb creixent violència i les faccions humanes recent creades s’esborronaven i desapareixien empastifades per la pintura que ambdós s’escampaven sense cap pietat, pinzellades feridores de blau sobre blanc, fins aconseguir anular en el contrincant tota semblança amb una cara de persona.
Amb el títol de: Putxinel·lis Claca o el triomf de la fantasia, encapçalava Xavier Fàbregas aquella crítica tan “allunyada i propera en el temps”.
De la crítica, fragment 1 : “Les tècniques més diverses són utilitzades per aconseguir aquesta meta: titelles de guant, de tija, ninots de totes mides, objectes insòlits, barrejats amb la presència dels actors que hi dialoguen: de manera que si assistim a la cosificació de l’intèrpret, de l’home –en tant que “objecte” utilitzat i manejat per pressions externes-, aquest efecte es combina amb una progressiva i simultània humanització dels objectes: els mànecs dels paraigües acaben per convertir-se en éssers moguts per passions, les botes en reclutes disciplinats o rebels, les mans en cos i vehicle dels sentiments més abrandats”
De la crítica, fragment 2: “neix un doll d’ironia, un joc que uneix la bellesa visual a la paradoxa intel·lectiva. Això és possible gràcies a un domini perfecte de les diverses tècniques; res no ha estat lliurat a la improvisació en aquest espectacle que resulta, des del punt de vista formal, d’una gran complexitat.”
De la crítica, fragment 3: “Calaix de sastre acredita Joan Baixas i Teresa Calafell com dos artistes extraordinaris; sense cap reserva. Calaix de sastre és un dels espectacles més intel·ligents, més atrevits, més divertits que hom pot veure a casa nostra. I no solament a casa nostra, sinó a casa de molts veïns.”
Fent bona la relativitat del temps, fa uns dies aquest article que parla de passat i present com un tot, de l’atemporalitat artística dels titelles de Calaix de sastre, va viatjat -via correu electrònic i amb una velocitat futurible però quasi instantània- des del meu ordinador fins a l’ordinador de putxinelli.cat.
Ara, en aquest mateix moment, vostè l’està llegint en el suport de la seva pantalla particular. I potser algú…, a l’any 3000, –mitjançant un suport que ara desconeixem i no podem ni imaginar- podrà gaudir d’aquesta mateixa lectura.
