(Helena de Sola amb un dels Homes Bala)
Dins del XVè Festival Putxinel·lis d’Hivern 2020 de La Puntual de Barcelona, hem pogut veure aquest cap de setmana l’obra Circoland de la companyia La Sola, un espectacle de circ i titelles a càrrec d’una única actriu-animadora, Helena de Sola, creació de la pròpia titellaire, amb escenografia de Ronan Tully i vestuari dels titelles de Paulette San Martín.
Una obra que es pot representar en places i espais més grans, però que ha encaixat en l’escenari de La Puntual con anell al dit, amb l’activa assistència tècnica d’aquesta gran titellaire que s’havia esfumat un temps com el Guadiana dels escenaris, Mireia Nogueres.
Helena de Sola ha demostrat estar en una pleníssima forma amb aquest espectacle solista en el que s’expressa amb una gran seguretat en el seu paper d’actriu que presenta i alhora s’encarrega d’interpretar tots els personatges, amb aconseguides modulacions de la veu, una gestualitat concisa i una reeixida animació dels titelles: de guant, de tija i objectes.
Ja amb l’obra Menut Cabaret (veure aquí) vam veure una part de l’estil de la companyia, llavors amb una manipulació a dos amb Ronan Tully d’acompanyant artístic, sobretot pel que fa a la gràcia en la manipulació d’objectes. En Circoland, Sola ha buscat una intimitat major, una mesura més concisa en el desplegament de personatges, buscant potser la comunicació directa amb el públic i un joc titellesc més accentuat en l’animació. Uns objectius que crec ha aconseguit plenament, gràcies també a una banda sonora clara i ben ajustada.
Potser allò més interessant del Circ que proposa Helena de Sola sigui la manera en què l’imaginari circense es desplega en l’escenari gràcies a la imaginació del públic que l’escenografia estimula, amb la creació d’un espai més de caire oníric que realista. Llevat dels dos homes bala, els Germans Boom, que exerceixen de titelles en la seva vessant tradicional, les demés figures del circ actuen davant del castellet, amb l’animadora a la vista i amb una estreta interrelació amb els espectadors, els quals són cridats a intervenir en algun moment donat. Tot això dóna un gran dinamisme a l’acció i fa que el públic estigui sempre atrapat pels personatges i les seves habilitats.
Quant als titelles, hi ha una varietat molt interessant de formes i tècniques diverses, en una línia de pragmatisme escènic en la que s’imposa l’eficàcia de l‘eclèctic, cosa que obliga als petits espectadors a eixamplar els límits de la seva imaginació, un dels objectiu més lloables dels espectacles per als infants i tots els públics.
En acabar l’obra, i un cop s’aturaren els sentits i llargs aplaudiments, els menuts espectadors van envoltar a la intèrpret amb ganes de veure d’a prop, parlar i tocar els personatges de fusta, com si l’espectacle no s’hagués d’acabar mai.
