(Cara coberta per un sac de teixit sintètic. Imatge que pot ser considerada màscara, signe teatral, element titella. Foto Artística Andrés Serrano.)
Afortunadament per a l’art i la cultura, són molts els artistes que amb les seves obres innovants i trencadores aixequen polseguera! Amb creacions que generen polèmica, opinió controvertida, escàndol davant la mirada moralista, refús suposadament justificat per actituds censores del “políticament correcte”, etc., etc.
En aquesta categoria iconoclasta i càustica podem incloure les creacions de l’artista-fotògraf nord americà Andrés Serrano. En més d’una ocasió considerades creacions “blasfemes”.
Les fotografies d’Andrés Serrano no deixen ningú indiferent i traslladades a les pantalles de putxinelli.cat resulten especialment interessants donat que en moltes d’elles s’hi poden detectar determinats vincles, certes proximitats formals amb el món estètic dels titelles.
Amb ancestres familiars afro-cubans i hondurenys, Andrés Serrano neix a Nova York l’any 1950. Tècnicament –ben al contrari de la modernitat transgressora de les seves temàtiques- les seves fotografies presenten una realització convencional sense cap mena de manipulació o retoc d’ordinador.
Amb una trajectòria professional que sobrepassa la vintena d’exposicions, entre d’altres ciutats importants la seva obra s’ha exhibit a Nova York i Londres. Les seves creacions han estat publicades en diversos llibres, entre d’altres a: El dedo en la llaga, Big Women, America i Last Words. Una de les seves fotografies va ser portada d’un disc del grup de heavy metal: Metallica.
Andrés Serrano va seguir estudis de pintura i escultura al Brooklyn Museum Art School. Estudis combinats amb moltes visites al Museu Metropolità d’Art de Manhattan. Segons les seves pròpies paraules no es considera un fotògraf, sinó un artista amb una càmera fotogràfica. No vol ser identificat amb una determinada comunicació, per a ell l’art només existeix en la seva expressió conceptual. També, segons manifesta, les seves influències plàstiques més directes són Marcel Duchamp i Pablo Picasso.
Serrano també creu haver estat influenciat pels grans pintors Caravaggio i Hieronymus Bosch. I per les pel·lícules de Luis Buñuel i la música de Bob Dylan. I és a partir dels 28 anys quan decideix dedicar-se a la fotografia.
Per a Serrano no es tracta de “retenir o retratar una imatge mitjançant una fotografia”, sinó de “construir una fotografia utilitzant una única presa.”
Amb la seva esposa Julie Ault i amb Tim Rollins, Serrano va fundar el Group Material, destinat a convertir-se en una plataforma artística de creació alternativa.
Al contrari del que potser pugui semblar per algunes de les seves creacions, Andrés Serrano va rebre una educació cristiana i catòlica. La imatge que apareix a continuació ens mostra –segons el relat cristià- el fill de Déu fet home i sentenciat per la llei de Roma. Veiem un Jesús crucificat, però per comptes de damunt l’habitual creu de fusta, se’l veu clavat damunt d’un avió de guerra. Sembla ser que aquesta crucifixió heterodoxa va ser contemplada amb considerable disgust per les màximes autoritats vaticanes…
Si especulem –res no ens priva de fer-ho- amb que l’avió de guerra fotografiat per Serrano pot ser un símbol, una metàfora d’aquell gran imperi romà i conqueridor de l’època antiga, i que la imatge en conjunt pot ser una crítica al càstig intolerant i massa sever –crucifixió i mort- que Roma va infringir a un predicador pacifista contrari a la seva religió politeista, també podem considerar que qualsevol refús envers la fotografia del crist i l’avió, -provinent de l’ideari cristià i catòlic- és erroni, és curt de percepció ja que l’obra potser no vol transmetre cap mena de burla?
Respecte a la possible intenció escandalosa de les seves obres, Serrano diu: “No estan destinades a significar una cosa o altra en concret, tot el que jo faig és per a tothom. No m’interessa provocar, només m’interessa el meu treball”
Significats i significants a banda, és indubtable que des d’aquí puc apuntar que l’obra d’Andrés Serrano sovint s’apropa a una semiòtica de la titellaritat. Un neologisme que acabo d’inventar-me, aquest de la titellaritat i que potser serà ben rebut i adoptat pel vocabulari titellaire o titellístic. Un altre neologisme: titellistic. I com que segons la dita popular no hi ha dos sense tres, me’n invento un tercer: titellòleg. Salutacions! Els deixo amb una darrera fotografia artística d’Andrés Serrano.
