(Jordà Ferré. Foto de Quim Farrero)
M’ha semblat important, en aquesta sèrie d’entrevistes a personalitats rellevants del Sector dels Titelles, del Teatre Visual i d’Objectes, dins del marc de l’Estudi sobre el Sector que s’està realitzant (veure les entrevistes publicades a Titeresante aquí), entrevistar a algú com en Jordà Ferré, un dels titellaires més originals i excèntrics del país en el sentit metafòric i literal d’aquesta paraula, és a dir, situat fora del centre, en uns marges de les disciplines titellaires que tenen a veure amb les arts del carrer, amb l’escultura que interactua amb el públic, amb l’invenció d’enginys singulars i amb la creació de figures de grans dimensions capaces de moure’s pels carrers de les ciutats. Una paradoxa, ja que tot i estan en aquesta perifèria de l’ofici, alhora es pot dir que està al seu centre, en dedicar bona part de la seva feina a la construcció pura i simplement de titelles, amb la diferència de que en comptes de necessitar un, dos o tres manipuladors, en necessiten cinc, sis, deu o més tècnics i conductors, i estan pensats per a públics de milers de persones.
Ens trobem davant d’una personalitat de la que es pot dir allò que sempre es diu de les grans persones: és un que s’ha fet a sí mateix. Una constant en el món dels titelles, com s’està veient en aquestes entrevistes, on és propi trobar-se amb potents individualitats de les que no s’arronsen per aconseguir allò que volen. Es va iniciar amb qui van ser els seus primers mestres, en Toni i la Laura de La Fira Fantàstica, una històrica companyia que va començar al carrer però que aviat va encarrilar la seva vocació en els titelles per a la televisió i el cinema, dins l’especialitat figurativa dels ‘efectes especials’. Una feina que requereix un profund coneixement tècnic de l’ofici i un entusiasme per a l’estudi dels materials i la creació de sofisticats mecanismes d’animació. Amb l’afegit d’una exigència en l’acabat, en haver de suportar els primers plans de la càmera. Uns començaments que sens dubte van marcar aquesta direcció futura del constructor-inventor titellaire en que s’acabaria convertint Ferré.
Amb ganes de conèixer altres llenguatges escènics, també va treballar al llarg dels anys amb companyies com Zotal Teatre, Mal Pelo, els Colombaioni o Escarlata Zirkus, fins que decideix sortir fora i enrolar-se amb la companyia de Philippe Genty, amb la que treballa de Road Manager en diverses gires internacionals.
Però la seva tendència per l’enginyeria mecànica dels titelles -en una entrevista confessa el seu amor ja de nen pels Invents del Professor Franz de Copenhaguen del TBO, creats entre 1960 i mitjans dels 80 pel dibuixant Ramón Sabaté, uns invents tots ells realitzables-, el va portar a una de les companyies cabdals en aquesta matèria, la Royal de Luxe, pionera a Europa en fer un teatre de carrer amb figures gegants. Allà, Ferré descobreix la seva verdadera vocació. Quan la Royal de Luxe visita Barcelona amb un dels seus grans titelles, ell és l’encarregat de dirigir la logística humana i mecànica del gegantesc ninot.
Més endavant, deixa la Royal de Luxe i s’incorpora a La Machine, amb la que treballa assíduament en col·laboració amb François Delarozière, convertit en un bon amic seu. La seva vocació es va concretant en l’ús dels enginys mecànics en l’escena, fins que el 2002 funda la seva pròpia companyia, Antigua y Barbuda.
Nom curiós, que denota d’una banda una certa aposta pel ‘retro’ i, de l’altra, una afirmació de llibertat hedonista, entre l’estètica llibertària d’una pirateria de reciclatge i el refinament de l’artista ‘bon vivant’ que no renuncia a ser-ho. Unes constants que es poden veure en els seus diversos treballs, dotats sempre d’altes dosis de poesia surrealista i d’un humor alegre i vital.
Conscient de que el seu treball es mou per uns terrenys limítrofs, s’associa amb altres artistes i companyies afins, amb noms com Roger Bernat, els germans Oligor, Simona Levi o Marcel·lí Antúnez, tots ells bons representants de l’escena heterodoxa catalana. Un projecte que naufraga; com diu ell mateix: ‘érem masses egos junts’.
Neix llavors un dels treballs més interessants de Ferré, El Circo de las Penas, realitzat en col·laboració amb Óscar de Paz, una instal·lació-espectacle feta de ‘màquines construïdes amb memòries d’altres mons, màquines que revelen l’existència de l’ànima i la fragilitat de la consciència’. Amb la participació del músic i sonorista Pablo Rega i el dramaturg Josep Pere Peyró, El Circo de las Penas constitueix un muntatge d’una exquisida factura on la mecànica es combina amb la poesia i un surrealisme alhora visual, mecànic i literari. Una obra que pot funcionar com instal·lació però que també es fa davant d’un públic situat en unes grades que la mateixa companyia construeix i munta allà on calgui.
En paral·lel a aquest muntatge l’exquisidesa del qual sembla dirigida més a un públic del segle XXII que a l’actual, Antigua i Barbuda comença a elaborar la seva Arquitectura de Fira, un projecte immens i d’un barroc mecànic que pretén crear tot un parc d’atraccions amb enginys de fabricació pròpia, fet amb materials nobles (ferro i fusta) i sempre deixant que la maquinària sigui visible i interactuï amb el públic. Construeix una nòria els seients de la qual són tasses de wàter per a nens, uns cavallets que giren pel pedaleig d’un espectador muntat en una bicicleta, i tot un seguit d’enginys i d’invents que semblen sortits d’un Professor Frank no tant de Copenhaguen com de la mateixa lluna: la guillotina de botelles de cava, la màquina de servir vi, un zoòtrop voyeurista, la màquina bar B.A.R.R.A. (Bar Automated Rustic Really Authentic), la máquina de pop corn, entre molts altres.
Ha estat tan gran l’èxit d’aquesta Arquitectura de Fira -diverses vegades s’ha instal·lat al Parc de la Ciutadella durant les Festes de la Mercè-, que actualment no para de viatjar per tot el món: Francia, Austràlia, Nova Zelanda, Xile, Mèxic…
Igualment es llença Ferré a crear titelles gegants, com el Cavall mecànic que ha estat en desenes de països d’arreu del món, i que l’han contractat per inaugurar festivals, congressos i grans esdeveniments.
La seva última creació ha estat la Ballarina, una marioneta de grans dimensions que es belluga amb inusitada elegància mecànica.
La complexitat del món mecànic de les seves obres fa que ja no pugui viatjar amb furgonetes. Ara ho fa amb tràilers i containers. Les funcions tan a Catalunya com a la resta d’Espanya surten amb comptagotes. La majoria es fan a l’estranger, per tot Europa, però també a la Xina, Corea, Austràlia, Nova Zelanda, Brasil, Mèxic, Xile…
Una carrera espectacular, la d’en Jordà Ferré i la seva companyia, ben poc coneguda a casa nostra i ens els mitjans del Sector, tot i haver-se convertit en un dels titellaires catalans més internacionals, reconeguts i sol·licitats.
Ens trobem al meu despatx de les Rambles de Barcelona, en un interludi dels seus viatges, ja que en pocs dies se’n va a Mèxic amb els seus containers per instal·lar-hi el complex de la seva Arquitrectura de Fira. Li pregunto:
TR- Com et situes en el Sector del teatre de titelles?
JF- Haig de dir que jo, malgrat estar en una zona com tu dius tan perifèrica dels titelles, vaig començar de ple ficat en aquest món, concretament amb el Toni i la Laura, de la Fira Fantàstica, que treballaven molt per la televisió i amb els efectes especials pel cinema. Ells van ser els meus mentors. Després vaig estar amb Philippe Genty però no de titellaire sinó de road manager. Sí que vaig estar treballant molt de temps amb la Royal de Luxe, dels que vaig aprendre molt.
Jo em considero titellaire encara que no faig espectacles tradicionals de titelles. En realitat amb el que més m’identifico és amb el teatre d’objectes. Per a mi l’objecte és una peça fonamental: poder reciclar-los, utilitzar materials vells, i crear nous objectes. M’interessen els objectes, l’arquitectura, la bellesa dels materials, i la combinació dels diferents elements que entren en joc: la dansa, la música, la figura, l’objecte… Clar que també diuen que jo faig teatre de carrer, que és veritat, però no em deixo encasellar només en això. Prefereixo dir que faig Teatre de Màquina. Anem investigant allò que ens agrada, però el centre és la màquina, l’objecte, el mecanisme.
Què és el Sector dels Titelles?… en realitat, no el veig. És un món molt obert, on hi ha de tot, això és cert, però la veritat és que està abandonat. Però ho està per culpa de la pròpia gent del sector. Jo he treballat molt amb la dansa. Crec que el món dels titelles té tota la riquesa i una potencialitat encara més gran que la que té la dansa, que avui en dia ha sabut obrir-se al teatre visual, al de gest i de moviment, a l’objecte, però el problema és que aquest sector dels que fan titelles no s’ho creu. Manca això que està tan de moda, empoderar-se.
El Sector dels Titelles no s’ho acaba de creure.
JF- Per opinar sobre allò que fa el sector, haig de confessar que la veritat és que tampoc veig tanta cosa, no tinc temps, la meva feina m’obliga a passar-hi moltes hores, però em sembla que el sector, que és molt potent, s’ha d’obrir als altres sectors, a altres llenguatges i a empoderar-se, com deia abans.
En aquests moments, el nou projecte en el que estic embarcat és un titella de fil gegant. Una marioneta. I és evident que, per fer-la, ens hem capbussat en el món de les marionetes, en saber com són, com es fan. Nosaltres sempre treballem els ‘referents’, aquelles influències i models que ens han precedit i que ens estimulen.
Perquè el que sí és veritat és que avui els titelles estan a tot arreu, a les grans produccions d’òpera però també als grans espectacles teatrals de moda, com el King Kong que es fa a Broadway, o el War House a Londres. Et vas nodrint d’aquestes coses. Però com que jo treballo el format gran, no puc aplicar tècniques molt interessants però de mides més petites, com poden ser les ombres, el Bunraku, el guante i tants d’altres…
Però jo sempre dic que he après ficat de ple en el món dels titelles. Vaig començar amb la Fira Fantàstica, amb el Toni i la Laura, que em van aportar molt. Vaig aprendre a modelar, a fer motllos, a treballar en els efectes especials, que llavors era el que majorment fèiem.
A mi m’agrada que el manipulador estigui tant visible com invisible. Les dues coses m’agraden, o que siguin semi-visibles. Fujo dels softwares digitals i prefereixo que tot es mogui segons els principis de la mecànica. I per a mi, tot això s’ha de veure, els mecanismes són també titellaires que m’agrada ensenyar, els engranatges o els motors no els amago, en aquest cas m’agrada molt que es vegin els ‘manipuladors’.
Insisteixo, el titella és avui un recurs que s’utilitza molt en multitud d’espectacles, però tot i així, el sector pròpiament dels titelles no s’ho creu.
TR- Quins serien, llavors, els canvis o reformes que veus importants a fer dins del Sector?
JF- Per començar, hauríem de veure que els titelles no és un llenguatge només per a nens. La seva potència és enorme. I després, el canvi principal, i deixa’m que insisteixi en això, és creure-s’ho. Creure’s que allò que fas és art, que té qualitat, que no està dirigit només al sector de l’infantil. A mi m’ha costat molt, per exemple, convèncer als programadors o ajuntaments de que la Fira que porto, l’Arquitectura de Fira que jo li dic, no és un muntatge de firaire, que normalment han de pagar per instal·lar-se, sinó que és un espectacle composat de peces d’art, d’estructures en moviment, i que per tenir-les, s’ha de pagar. Jo no sóc un firaire sinó que porto un espectacle, on hi ha objectes d’art i una composició d’estructures de moviment. Que això va més enllà de l’ús que en puguin fer els nens. Fer acceptar que són peces d’art, m’ha costat molt. Jo m’ho he cregut i tiro endavant. Porto un tràiler de 16 metres i som 28 persones de gira. M’ho crec. Costa fer-ho entendre a la gent. En aquest sentit, és obvi que el teatre infantil és la creu que arrossega el titellaire i que s’ha de treure de sobre.
Però no només ens ho hem de creure nosaltres, també hem d’ensenyar a les institucions i als programadors. Se’ls ha de contaminar i fer-los participar de les nostres ambicions i projectes artístics. Un bon exemple és aquella exposició que vas fer fa anys, Figures del Desdoblament. Se’ls ha de seduir amb bones propostes, amb operacions complexes que mostrin la riquesa d’un sector, amb risc. Fixa’t que Barcelona tenia un festival impressionant, l’internacional de titelles, i ja no hi és, ha desaparegut. Segurament la raó és perquè es va deixar de creure en ell.
L’important és que qualsevol iniciativa no es quedi només amb els titelles. Que s’obri, que hi entrin propostes com les del Dr. Serrano, els Cabo San Roque, els Oligor, per posar uns exemples, perquè el sector dóna per a tot això i molt més. Però se’ls ha d’ensenyar.
TR- Com veus els circuits? Creus que hi hauria d’haver quotes pel teatre de titelles, visual i d’objectes?
JF- Les quotes són molt importants. Jo poso com exemple la Dansa: han arribat on són a base de lluitar i tenir una quota, un percentatge, i ho han aconseguit perquè tenien productes molt bons. És un molt bon model. La qualitat va ser molt important. I és que sense unes quotes clares i explícites, la feina es fa molt difícil. Si tu t’ho creus, tu entres als circuits. Acceptar que els titelles constitueixen un món amb un ventall molt gran de possibilitats. Que hi ha cap quasi bé tot, com passa amb la dansa. I hem d’anar a la fusió amb altres llenguatges. Ara bé, el públic va a veure coses perquè són bones, no perquè siguin d’un sector o de l’altre.
Les quotes són necessàries, això és segur. Sinó trigarem 100 anys a aconseguir res. Les quotes han de ser en tots els circuits, no en els petits, i s’han d’aplicar a tots els teatres. Per obrir mercat, i canviar aquest tòpic que relaciona titella amb nen, titella amb teatre infantil. Aquest apartat ja està servit en les programacions matinals i especialitzades.
TR- Creus que el Sector és conscient d’aquesta diversitat de formes, estils i llenguatges que avui ofereix el Teatre de Titelles, entès com aquesta gran Caixa de Pandora en què s’ha convertit?
JF- La riquesa del sector, aquesta caixa de pandora de la que parles, es veu en els festivals de titelles. Però em sembla que el sector no n’és del tot conscient. Jo m’he criat amb la Fira, amb la Teresa Calafell i el seu espectacle de mans, amb Zotal, i després amb totes les companyies franceses, i haig de dir que quan vaig començar, ja hi havia aquesta riquesa i varietat de la que parlem. Aquí es feia un teatre d’objectes que estava molt obert.
Però el nostre món és com una muntanya russa. Ara estem en un moment molt dolent. Et donen 3.000 euros per fer una producció. El sector està coix i dolgut per la manca de pressupostos. No ens fem càrrec de que tenim un material a les mans que és una bomba.
Per Espanya jo he girat, una mica per tot arreu, però poc. Per Catalunya, llevat de Barcelona, menys. L’any passat només vaig tenir un bolo a Catalunya, i a un festival de música. El problema és el meu transport, que surt car. Però això no m’afecta, ja que jo tinc un temperament batallador i em busco la vida. Sobretot a l’estranger.
Sobre els Festivals i els Teatres.
TR- Com veus els Festivals?
JF- Als festivals de titelles no hi participo. No em criden, tampoc els busco. Jo sóc un gran desconegut aquí. A Europa em tenen més consideració i estima. Generalment vaig a festivals grans, alguns de titelles. Per exemple, al Festival Metamorfosi, de Bruges, al Summer Festival d’Anvers, a la Île de Nantes, on estar La Machine. Una vegada vaig estar a punt d’anar al Festival de titelles de Porto, però per uns problemes que van sorgir a última hora no hi vaig poder anar. Sí que vaig estar al Neo, a Barcelona, i a València. I també a la Fira de Lleida vaig instal·lar els meus cavallets i algunes altres màquines, quan la Fira començava. Ara bé, a Barcelona ho he presentat tot.
Ara acabem d’estar a Toulouse instal·lats amb tota la nostra obra tres mesos, una exposició preciosa feta al Halle de La Machine, convidats per François Delarozière, una retrospectiva de la nostra feina. I dins d’aquest període, durant tres dies vam poder posar en marxa tots els nostres espectacles i màquines, amb els 28 membres de la companyia.
Per altra pat, a Barcelona el proper mes juliol inaugurarem un espai nou, un centre de treball i de creació, on farem una presentació de tot el nostre treball.
TR- I els teatres?
JF- Algú podria pensar que amb els meus titelles grans no puc actuar a teatres i és veritat en alguns casos. Però tant la Fira com el Circo de las Penas han estat a teatres tot i que el millor són els espais polivalents que podem adaptar a la nostra manera. Per exemple, a Sevilla vam estar tres dies al Casino de la Exposición, el 2017, per on van passar unes 3.500 persones. Tots els teatres, no només els de titelles, haurien d’estar oberts a les produccions de teatre visual i d’objectes.
La Formació i els Museus.
TR- Com veus la Formació dels titellaires?
JF- La formació pot ser pública i privada, és igual, perquè hi ha d’haver de tot. La necessitat de formació és evident i total. Quan vam crear el nostre local de Mataró, fa anys, l’associació que vam fer entre els Oligor, els Corderos i Antigua i Barbuda, allà vam incorporar una història d’aprenentatge, li vam dir Apadrina. I la veritat és que en la meva companyia, sempre he tingut gent en pràctiques. Gent d’Europa que venen en beques de Leonardo o altres. Aquí és impossible o molt difícil. Vaig intentar fer un conveni amb l’Institut del Teatre, i tot surt molt complicat. Si tens algú de practiques, necessita un sou, i si tu no li pots donar, ha de ser a través de beques o ajudes especials. La nostra experiència a Mataró amb Apadrina va anar força bé: convidàvem a companyies que destacaven i tenien un interès a treballar amb nosaltres. En Xesco Quadras va ser un dels acollits, li vam donar assessorament tècnic i al final es va quedar a l’associació amb la seva pròpia companyia.
Jo, com he dit abans, sóc autodidacte i he anat aprenent des de molt jove treballant amb moltes companyies. Primer van ser en Toni i la Laura, de la Fira Fantàstica, després Zotal, Malpelo, Philippe Genty, Royale de Luxe, La Machine… Quan una companyia em seduïa, els proposava de treballar amb ells i així he après el que sé.
També vaig donar una classe optativa a l’Institut del Teatre. Jo no vinc del món acadèmic i sóc un home de pràctica, de taller. Vaig veure que allà els alumnes estan molt protegits pels professors. Jo els vaig suspendre a tots perquè cap havia fet el que demanava. Però em van obligar a aprovar-los. Clar que s’han d’ensenyar moltes coses, però també les han de viure. A l’Institut pesa massa la inèrcia de les jerarquies: director, dramaturg, actor… i al final estan els escenògrafs i la gent de taller. Quan s’han de donar uns diners, es donen al director perquè creï el seu equip, sempre de dalt a baix. No se’ls acut de donar els diners a l’escenògraf perquè ell organitzi el seu equip d’actors, dramaturg, director…
A França, per exemple, a més de les escoles de teatre o el mateix Institut de Charleville, les companyies com la meva que treballen amb màquines i titelles de grans dimensions, tenen la majoria els seus tallers i centres de treball i d’acollida, on s’organitzen cursos i la gent interessada pot aprendre. Són centres com els que té la companyia La Machine a Nantes, a Toulouse o al mateix Calais, on hi ha instal·lat un Drac gegant de cinquanta tones. A Toulouse també hi ha, a més de Le Halle de la Machine, L’Usine i la Granerie on passen coses de circ, de teatre visual…
Per posar un exemple de com es fan les coses a França, només cal fixar-se amb el gegantesc titella del Minotaure que La Machine ha creat a Toulouse i que ha costat molts diners. Això aquí és impensable. Ara, aquest ninot s’ha convertit en una icona de la ciutat i la gent el ve a veure, ja que és un atractiu únic a la regió. Passa el mateix a Nantes, amb els centres de Royale de Luxe i la Île de la Machine, que ha transformat radicalment la ciutat. A Marsella, hi ha la Ciutat de les Arts del Carrer, seu de moltes companyies de totes les tècniques i estils, i on es fan cursos, conferències… No és una qüestió només de calés, sinó de creure-s’ho. Llavors els qui practiquen aquest ofici es fan respectar i els responsables del diners públics es veuen obligats a finançar les propostes.
Aquí tot està molt difícil. Llevat de comptats casos, les companyies no s’ho creuen, i les institucions menys. Aquí la reacció normal és: ‘Tu fes, i jo faré veure que no et veig…’. A França, els directors i programadors es creuen als artistes i els deixen treballar, confien en tu. Aquí la majoria ens prenen pel pito del sereno.
TR- Què penses sobre la necessitat dels Museus de Titelles o que acullin titelles?
JF- És un tema molt important. Per a mi, quan creo un titella d’aquests grans fets amb materials nobles molt ben estudiats i encaixats, considero que estic fent una obra d’art. Però t’ho has de creure. Un exemple preciós de com objectes diversos fets pel teatre o pel cinema d’animació són verdaders objectes d’art, va ser la magnífica exposició que vam poder veure al CCCB fa anys titulada Metamorphosis, primer a Barcelona i després a Madrid. El món dels objectes i del titella era vist des de molt angles diferents, i això és el que haurien de mostrar els museus. En els titelles s’ajunta tot, i per tant hi ha molt a valorar. És una pena el que passa amb les col·leccions del MAE de l’Institut del Teatre: unes reserves precioses ficades en caixes a uns soterranis. El mateix Museu del TOPIC és una meravella. Aquell bonic Pabellón Holliwood que Gonzalo Cañas va portar una vegada a Barcelona, i que ara rau parat a Madrid, on hauria d’estar sinó a un Museu de Titelles? On s’ha de posar tot això?
Clar que no cal que siguin museus específics de titelles. Servirien també altres museus, amb l’espai i les ganes d’obrir-se. Tots els museus s’haurien d’obrir al nostre món. A París, La Machine i jo vam estar al Palais Royale durant tres mesos. Va ser una de les exposicions més freqüentades de l’any, prop de 250.000 persones hi van passar.
Potser més que un museu especialitzat, s’haurien de crear exposicions importants, com la que vas fer a Santa Mònica (Figures del Desdoblament, 2015), o com l’espai que estem ara preparant, un centre on poder treballar amb llibertat i espai, i on hi haurà taller, museu, bar, espai de creació…
Barcelona és una potència, amb gent molt vàlida, i no existeix una visibilitat d’aquesta riquesa. No ens adonem. És una pena, quan hi ha figures tan interessants. Com el Jaume Anglès, aquest titellaire-pintor del que em declaro fan i que una vegada ens va fer un cartell.
Si s’aconseguís treballar aquesta idea, es podria fer molta cosa. Cal però tenir la ment oberta, sortir del món petit dels titelles. Hem de procurar que el mateix sector no capi l’artista.
Comencem per les subvencions. Si les demanes, estàs llest, capat. Ja no en pots sortir. Són una trampa, una limitació. Mai saps les quantitats. I, quan et donaran els calés? Al final ho hauràs de fer tot en sis mesos. No és el meu cas. Jo necessito més temps.
A mi em van voler fer tornar una subvenció perquè no quadraven els números per… 15 cèntims! Al final em van fer el gran favor d’acceptar les meves raons. Jo no tinc una fàbrica que faci cadires. Tampoc tenim una oficina amb gent que només es dedica a omplir papers. Les cies s’ofeguen aquí, i les mateixes institucions t’obliguen a fer trampetes. Ara tinc dues persones que només es dediquen a això i sí que demanarem ajudes, però serà pel nou centre que estem obrint i pel transport dels espectacles.
L’organització del Sector.
TR- Què opines de l’organització del Sector?
JF- Mai he sigut membre d’Unima. La conec però sempre l’he vist lluny. Ara bé, quan més unit i organitzat estigui el sector, millor. Però crec que hauria de ser tot el sector cultural.
L’important és saber perquè ens unim, tenir molt clar els objectius. Hauria de ser una organització molt oberta, que hi entrin tots els extrems del sector, hi hauria d’haver una generositat en l’acceptació d’aquest ampli ventall que són els titelles, els objectes… Si en fóssim capaços, seria fantàstic i necessari. Per exemple, a mi em veuen generalment com un estrany, un extraterrestre: aquest és d’un altre món, va de bolo amb tràiler,… quan en realitat això fa que tingui més problemes. Per exemple, no puc anar a cap festival de titelles.
Com et deia, per organitzar-se, que ho veig necessari, el primer és saber què es vol. El sector dels titelles té molt a fer, a millorar, a ampliar els seus circuits, a lluitar per sortir de l’etiqueta de l’infantil. I obtenir quotes a tot arreu. La unió fa la força. Fer un lobby de poder seria molt important.
Cada titellaire prové de mons molt diferents, l’important és tenir un objectiu clar. No es tracta de repartir un pastís, sinó de compartir uns objectius. I crear una idea de futur, pensant en els que venen. És la nostra obligació. Que hi hagi valors a defensar. És necessària una pedagogia social. El titellaire s’ha d’empoderar, com deia abans, i estar molt a prop dels escenògrafs… Ara bé, si no hi ha circuits, ni quotes, ni subvencions, ni cap interès públic…, llavors, ¿com pots pensar en aquestes coses?
A França tenen un altre nivell. Allà he fet gires amb una companyia de 160 persones sense cap problema. Aquí en canvi, tot són problemes.
Per a una organització del Sector, n’hi hauria prou amb un nucli que ho vegi clar, però s’ha de moure amb el màxim de pragmatisme. Hauríem de lluitar contra aquesta tendència anarco tan nostra dels titellaires. Ens falta cultura associativa, i això que a Catalunya figura que hi ha molt associacionisme. Però la realitat és que prou feina tenim tots per sobreviure.
Fer una Acadèmia de les Arts Titellaires, perquè no? Tot serviria per fer-nos més forts. Però l’important és que t’ho has de creure, que el sector es cregui el que fa.
Barcelona, 10 de gener de 2020.
