Tan carregades semblen estar les maletes de l’any 2020, que dubtàvem en un principi si anomenar-les baguls o fins i tot containers, com si els anys fossin vaixells transatlàntics d’aquests que arriben un cop a l’any a port per deixar les càrregues del futur acumulades al llarg de la seva travessia, després de partir buits dels molls de l’any anterior. Vaixells que viatgen pel temps a l’inrevés, ja que mentre nosaltres cremem el bagatge desembarcat en començar el 2019, ells naveguen omplint les bodegues del futur que treu el nas per l’horitzó en apropar-nos a l’any 2020.
A l’alegria natural d’acabar un any se suma el goig no menys natural de començar una dècada de la qual no en sabem res. Bé, no tothom ho veu així, uns s’entristeixen de deixar el conegut, uns altres s’espanten de començar el que tothom vaticina serà un any desastrós, i encara n’hi ha qui sumen els dos infortunis sense deixar cap bretxa a l’esperança, opcions, les tres, poc aconsellables. La gràcia de celebrar la fi/inici d’any és que, per uns minuts, unes hores o potser uns dies, ens trobem lliures de càrregues a les espatlles: sense el pes del passat, i sense el desassossec del futur. Aquest regal del calendari val la pena aprofitar-lo i seria de rucs no fer-ho.
Els titellaires, en general petits empresaris autònoms dels que van a salt de mata i capegen els temporals com poden, solen celebrar gairebé sempre el fet d’haver arribat sans i estalvis a cap d’any, mentre esperen rebre de la nau recentment fondejada les energies i les provisions necessàries per a embarcar-se en un nou any de vida amb una dècada sencera per davant. No tots ho aconsegueixen. En el passat 2019 i en terres hispàniques, alguns es van quedar pel camí, vençuts pel temps implacable, com Gabi Fariza a València, o Juanma Recover, a Madrid. Les seves impressionants càrregues vitals han quedat dipositades als magatzems de la memòria titellaire, perquè tant els seus cercles pròxims com els titellaires veterans i novells puguin saciar-se de la seva experiència i llegat.
Els baguls, maletes i contenidors de l’any 2020 començaran a descarregar-se aquesta matinada, a partir de l’hora 0, a cada port del món, per ser després distribuïts als contribuents que creuen en el futur i en l’esperança de que alguna cosa nova passi. Sabem molt bé que la novetat sol amagar-se en el vell i que no hi ha res com entrellucar els seus fulgors en els secrets de l’experiència pròpia i aliena. No obstant això, per a mostrar-se, ha de provenir del futur, ja que mai res nou ve d’allò que deixem enrere. Són aquestes piruetes de posar davant el passat per veure’l arribar del futur, allò que anima a tants titellaires a treballar sobre bases segures, ajuntant tradició, modernitat i innovació en un mateix terreny on les línies que creuen els diferents plans, creen l’entramat dinàmic del que és nou.
Per als que ens dediquem a l’art i al teatre, el nou sempre serà una creació, posseït per la brillantor d’allò que emergeix, encara que la seva resplendor sigui breu. Però així funciona l’art de la creació teatral, amb fulgors efímers que se sumen i s’acumulen, i de tant en tant produeixen l’inesperat que rep el clam general. El nostre desig, des de Putxinel·li, és que aquests fulgors resplendents siguin molts i puguem gaudir-los mitjançant el mirall de la reflexió distant, aquesta que permet la visió polièdrica de l’observació. Un desig que fem extensiu a tots els titellaires del món sencer.
Congrés a Bali i Estudi del Sector a Espanya.
Atenció, també el 2020 arriba carregat d’esdeveniments importants. Per descomptat, sinó el principal sí un dels més cabdals, hi ha el Congrés d’UNIMA, del 13 al 19 d’abril a Gianyar, Bali (Indonèsia), amb el Festival Mundial que l’acompanya (veure aquí). Una cita ineludible per a tots els interessats i aficionats a l’art dels titelles que puguin costejar-se el viatge. De les votacions dels congressistes sortirà la nova junta directiva de l’associació per als propers quatre anys. Igualment es dilucidarà a quina ciutat i país s’efectuarà el proper Congrés de 2024 i la reunió de la Junta de 2022 .
A Espanya, no menys important és l’Estudi sobre el Sector dels Titelles, el Teatre Visual i d’Objectes que s’està executant aquests mesos i que ha d’obtenir els seus primers resultats durant el mes de març (veure aquí). Una fita que la professió s’ha imposat com un indispensable exercici d’auto-observació perquè ens parli d’allò que som i cap a on anem. Un veritable repte per a tots els professionals, cridats a respondre els tres qüestionaris que s’estan enviant als apuntats al cens.
