(Darrere del pessebre situat a la Plaça Sant jaume de Barcelona, obra de Paula Bosch)
Arriba Nadal i toca felicitar els amics, coneguts, lectors desconeguts, i a tota la Humanitat sencera, si volem ser fidels a l’esperit d’aquests dies. Com ho podem fer des de Putxinel·li? A Nàpols ho tenen clar: els amics de Pulcinella, la màscara de la Comèdia de l’Art que representa la ciutat, fan pessebres en els que hi posen tots els pulcinelles que poden. Només cal donar un tomb per la Via San Gregorio Armeno per veure com apareix la coneguda màscara a totes les paradetes de pessebres.
A Barcelona i des de Putxinel·li, serem més pràctics i oportunistes: aprofitarem el pessebre que l’Ajuntament ha posat a la Plaça Sant Jaume, el qual encaixa com anell al dit amb una de les branques del nostre art: el teatre d’objectes. No per res, l’autora del pessebre, Paula Bosch, és escenògrafa de professió.
Citem un dels textos que presenten el pessebre:
‘…y abrí el armario del desván y de allí salieron un montón de cajas de objetos olvidados, y entonces me di cuenta de que eran mis recuerdos dormidos de Navidad. El olor a canelones, las figuritas envueltas, las guirnaldas, los reencuentros… y supe que tú también tenías en tu casa, en tu Ciudad, tus propios objetos olvidados’.
Un text que podria figurar a l’interior d’alguns dels espectacles de teatre d’objectes centrats en la memòria i en els records. La idea és molt bona. Per descomptat que ha rebut escarnis i crítiques per tots quatre cantons, una tradició barcelonina pel que fa als pessebres encarregats per l’Ajuntament, que hem de reconèixer que de tant en tant l’encerta, com va ser el cas del pessebre de l’any 2016, obre de dos artistes relacionats amb el teatre (cosa que sol assegurar un bon resultat), el clown Toti Toronell i l’artista visual Quim Domene: nou esferes fantàstiques relacionades cada una amb una estrofa d’un poema de J.V.Foix.
S’ha criticat l’actual instal·lació de Paula Bosch perquè enlloc es veu cap pessebre, una falsedat perquè, tal com ha dit la seva autora, de pessebre n’hi ha molts i tots diferents, segons es triï entre els múltiples components nadalencs que hi ha dispersos a les caixes.
En tot cas, si alguna crítica mereixés seria, al meu entendre, que hi ha massa Nadal. Com si els habitants dels pisos dels quals es mostren les entranyes, fossin venedors de Santa Llúcia, amb la casa plena de la seva bigarrada mercaderia. En comptes de tantes andròmines nadalenques, s’hi podria haver posat més ’Encants’, és a dir, més munió d’objectes dispars i bigarrats. Però s’entén que, pel context de l’encàrrec, l’autora no tingués més remei que fer-ho així.
Crec que el millor de tot és aquesta invitació a deixar que el públic esculli els elements que més l’atrauen i es munti ell mateix el seu pessebre o la història que li vingui de gust. Per sort, en un cantó d’aquesta ciutat al revés amplificada en els seus detalls interiors, hi ha, ben posades en un armari, dues maletes.
Per a la visió titellaire, són essencials. Representen el viatge, l’aventura, però també el lloc on s’hi poden amagar secrets i records no visibles, el llast, per exemple, de les coses que volem deixar enrere, ben ocultes en un racó. No és això el Nadal? Acabar una època per començar-ne una de nova, diferent i millor.
N’hi ha dues, de maletes. Potser l’una conté el passat i l’altre el futur. La que ens interessa a nosaltres és la segona. Què conté? Només la imaginació ens pot respondre. Invitem des de Putxinel·li a que cadascú l’obri a la seva manera i hi trobi el futur personal que més li plagui. Sobre allò que ens espera a la cantonada del proper cap d’any, en parlarem un altre dia. Mentrestant, Bones Festes i Bon Nadal!
