(Jesús Atienza, Ferran Baile i Toni Rumbau durant la presentació de La Revolta dels Titelles. Foto de Sandra Arnau)
Es va presentar ahir dimarts 17 de desembre de 2019, a les 19h, al Centre Cultural Albareda del Poble Sec de Barcelona, el primer documental elaborat pel programa ‘La Revolta dels Titelles’, una iniciativa començada l’any 2012 per enregistrar els testimonis dels titellaires, d’ahir i d’avui, que han protagonitzat la pràctica i l’evolució de les arts dels titelles a Catalunya.
Un moviment teatral i artístic que, entre els anys 60-70-80, va viure un capgirament de la seva praxis tradicional, cosa que obrí un ventall extraordinari de possibilitats estilístiques i dramatúrgiques, una mena de Revolta de les arts dels titelles amb una explosió de nous practicants provinents de molts camps artístics diversos, mentre alhora reivindicava amb orgull les seves formes tradicionals, com ho pot ser la marioneta de fil -que ha Barcelona ha tingut un desenvolupament extraordinari- o la tècnica de manipulació de guant amb el Titella Català.
La Revolta dels Titelles s’inicià propiciada per Ferran Baile i la Bibliomusicineteca, Toni Rumbau i la revista Putxinel·li, el fotògraf Jesús Atienza, la cineasta Sac-Nicté García i l’escriptor Cesc Martínez. Un projecte autofinançat que ha comptat amb la col·laboració de tot el sector del món dels titelles, que amb ganes i bona voluntat es va sumar a la iniciativa, acudint al petit plató muntat a la Bibliomusicineteca o desplaçant-se l’equip als tallers o locals d’assaig d’algunes de les companyies.
No solament han participat els grups en actiu o professionals ja retirats de l’activitat, sinó també algunes de les figures ja desaparegudes però transcendentals en la història dels titelles a Catalunya i a tot el país, com ho poden ser Herta Frankel, el mestre Harry V.Tozer o el mateix Pepe Otal, els quals han estat present gràcies als qui han continuat el seu llegat artístic (com és el cas de Frankel i Otal) i gràcies al Museu de les Arts Escèniques de la Diputació de Barcelona i a l’exhumació enregistrada de les peces de Tozer i la família Anglès.
El resultat és realment insòlit: 80 hores d’enregistrament en les quals es narra la verdadera història del teatre de titelles a Catalunya, en estar explicada pels seus propis protagonistes. 80 hores que donen per a molts reportatges diferents, ja que són moltes les perspectives des de les quals es pot abordar aquesta temàtica. El primer documental presentat, obra de la bona feina de selecció i muntatge de Sac-Nité García, és un primer pas i un punt de partida que assenta i explica les bases de com s’inicià aquell moviment.
Sac-Nité ha sabut reunir les intervencions més indicades per elaborar, en el seu conjunt, el relat d’allò que es volia explicar: l’emergència els anys 60-70-80 de tot una munió de joves que de sobte es llançaren a les arenes del teatre, siguin les d’escenari i platea, o siguin les més fredes del carrer, per explicar cadascú a la seva manera una visió del món i de la tradició de les arts populars, així com expressar l’eufòria viscuda en aquells anys del final de la Dictadura i començaments de la Democràcia. I, a la vegada, la voluntat de mantenir el llegat de la tradició titellaire, en les seves variants de la marioneta de fil (Frankel, Tozer, Otal) o de la manipulació de guant amb el Titella Català (Anglès, Vergés).
La figura de Jesús Atienza, principal documentalista gràfic dels titelles a Catalunya i bona part d’Espanya, ha estat clau també en el projecte. No sols per la direcció fotogràfica duta a terme en el rodatge i els reportatges elaborats durant les entrevistes, sinó sobretot per la quantitat de material històric propi del que disposa i que ha posat al servei dels diferents propòsits documentals. Poques vegades es disposa d’un banc d’imatges tan ampli i generós. Potser sí en el teatre, però molt poc en el teatre de titelles. Tot aquest patrimoni està a disposició de la Revolta dels Titelles, per poder elaborar futurs nous treballs de documentació.
Cal destacar el paper dinamitzador de Ferran Baile, que ha posat al servei del projecte tota la maquinària de la Bibliomusicineteca, així com la tenacitat d’algú que no coneix la paraula defallir. La seva empenta ha estat essencial per tirar del carro durant tots aquests anys.
Cesc Martínez va intervenir en especial a la primera part de la proposta en l’elaboració dels guions inicials d’una sèrie documental que es va plantejar però que finalment no es va fer.
Respecte a la revista Putxinel·li, en compartir els mateixos objectius de la Revolta, ha servit sobretot de caixa de ressonància del projecte, amb alguns resums força detallats de bona part de les entrevistes.
Com dèiem, les possibilitats són moltes, i d’aquest material en poden sortir bastants documentals més, com a monogràfics dedicats a: el carrer, el fil, el Taller de Marionetes de Pepe Otal, Herta Frankel, el senyor Harry V.Tozer, el teatre d’ombres, la Unima, la itinerància, els Festivals, el Teatre Malic, les dones titellaires, el teatre d’objectes, l’actor i els titelles, el teatre visual, les màquines, els autòmats…, per posar-ne només uns quants.
També manca un monogràfic dedicat al Titella Català, que expliqui els seus orígens, el patrimoni existent, l’estat actual de la seva pràctica i el seu futur, sobretot quan en aquests moments l’historiador Adolfo Ayuso ha trobat unes vetes històriques sobre la qüestió fins ara desconegudes.
Igualment s’ha de dir que el procés d’enregistraments, que s’ha hagut d’aturar per col·lapse laboral de l’equip, podria continuar en qualsevol moment, donat que hi ha encara molts titellaires a qui recollir el seu testimoni.
L’equip de la Revolta dels Titelles, tal com es va explicar en la presentació al Centre Cultural Albareda, pretén arribar a un acord amb l’Institut del Teatre per a què comprin la documentació reunida, cosa que podria d’una banda ajudar a finançar una segona etapa del projecte, i de l’altra, justificaria que tot aquest material, en estar en mans d’una entitat pública, es pogués consultar lliurement via Internet.
En aquests moments existeix una web creada per la Bibliomusicineteca (veure aquí) en la que s’indica el material reunit, les imatges que existeixen, fílmiques i fotogràfiques, i els textos que el projecte ha generat a la Revista Putxinel·li (veure aquí). Una web encara en procés de creació però que permet anar als continguts per persona entrevistada o per la temàtica que es vulgui consultar.
Va ser molt interessant el col·loqui que va seguir a la projecció de la pel·lícula. A més de les felicitacions unànimes rebudes, el públic, amb més de 70 persones la majoria titellaires, va mostrar el seu interès per determinats aspectes del sector dels titelles que han quedat força abandonats en les últimes dècades. Dos foren els temes tocats: el Festival de titelles que organitzava l’Institut del Teatre, tan enyorat i desaparegut no se sap ben bé perquè, que tothom voldria veure de nou a Barcelona, i la necessitat de que el Museu de les Arts Escèniques pugui complir amb la seva feina disposant d’espais d’exhibició permanent i temporal. Una necessitat peremptòria per a un sector que quan plega, es jubila o fineix, deixa al seu darrera un llegat objectual que constitueix un patrimoni artístic de gran importància que s’ha de poder preservar.
Peticions que reclamen la creació d’alguna mena de lobby potent del sector, capaç d’influir i exigir amb força aquestes reivindicacions.
L’èxit de convocatòria de la presentació d’ahir fa pensar als seus responsables que ha valgut la pena l’esforç realitzat i que continuar el projecte és tant un deure com una necessitat sentida per tots els protagonistes de l’esmentada Revolta dels Titelles.
