(Jorge Valle, amb Hamlet i el seu oncle, el rei Claudi)
S’ha representat durant dues setmanes, del 27 de novembre al 15 de desembre de 2019 al Versus Teatre de Barcelona, ‘Hamlet’, de William Shakespeare, en una adaptació i direcció de Jaume Policarpo per a actor i titelles, de la companyia Bambalina Teatre Practicable, amb interpretació solista de Jorge Valle. Un repte majúscul del director de la reconeguda companyia valenciana, tot just després d’haver presentat no fa gaire una de les obres més difícil de dur al teatre: La Celestina (veure aquí).
Un repte el de Hamlet per a l’adaptador i un altre no menys majúscul per a l’intèrpret, que ha de fer front en solitari a una de les obres més complexes i alhora conegudes del bard anglès. Reptes dels que hem de dir que l’un i l’altre se n’han sortit no sols amb una nota altíssima, sinó també amb una versió que aconsegueix anar a l’essencial de l’obra, a la seva estructura mínima però alhora màxima, pel que fa a haver sabut treure-li tot el suc conceptual, dramàtic i existencial.
Per a fer-ho, Jorge Valle ha hagut de deixar-se posseir pel que podríem considerar l’ànima o l’espectre de Hamlet, el personatge des del qual es centra tota aquesta tràgica història plena de sang i de morts. Hi ha en aquesta absorció quelcom de màgic i a la vegada de molt poètic, com si el jove actor que és Valle hagués sentit la necessitat de conèixer des de les seves entranyes la veritat del drama d’un clàssic com és Hamlet. Per fer-ho, ha de viure la catarsis d’enfrontar-se ell sol, dins la pell del Príncep de Dinamarca, amb els fantasmes que el segueixen perseguint, no sols el del seu pare que inicia la història, sinó amb els de tots els altres personatges, els quals apareixen com fantotxes penjats en la roda obsessiva del Regne de Dinamarca, atrapat en aquest cercle fatídic que és la família, el llinatge monàrquic al qual pertany, i la venjança de la que és esclau, emmanillat per les paraules del seu pare assassinat.
I és gràcies a aquesta visió de l’obra que Policarpo i Valle aconsegueixen l’impossible de representar Hamlet amb una coherència orgànica absoluta entre l’actor ficat en l’ànima torturada del personatge i els fantotxes que l’envolten i giren al seu entorn, una estructuració que justifica retallar el text i deixar només les accions essencials, ja que en la catarsis d’aquesta lluita de Hamlet amb els seus dimonis i fantasmes, no hi caben ornaments sinó que la veritat del drama s’ha de revelar despullada, crua i vívida, per arribar a les escenes de mort que reclamen la màxima intensitat. I què millor que recórrer als titelles per aventurar-se en aquest viatge al cor d’una de les obres universals del teatre?
La senzilla i despullada escenografia pensada per Policarpo y construïda per Miguel Ángel Camacho (autor també dels titelles) és perfecte en la seva estricta funcionalitat de dibuixar en l’escenari la roda fatídica del drama: pengen del cercle com despulles els personatges que agafen vida quan Hamlet els necessita per viure la seva tragèdia, i alhora, la ferralla que dona voltes permet una il·luminació fantasmagòrica per on ixen els espectres. Sortir del cercle seria l’alliberació de Hamlet, i en efecte és així quan crea els seus monòlegs d’autoconeixement, o quan és amb Ofèlia, però afora del cercle també l’espera el regne de la mort, amb els difunts enterrats al cementiri, i el mateix escenari de l’escabetxada final.
Jorge Valle excel·leix en la seva interpretació, capaç de donar vida a Hamlet i alhora als demés personatges, inclòs el mateix Príncep convertit en un fantotxe més, un desdoblament que és la porta que el permet donar vida als altres comparses espectrals de la història. Podríem citar molts moments memorables de l’obra, sempre girant amb la roda del destí cruel que arrossega les vides de tots: l’aparició de l’espectre del seu pare, les diferents escenes de Poloni, un dels personatges claus y més ben resolt, els diàlegs amb Ofèlia, per descomptat la funció dels actors convidats a actuar a la Cort de la que se’ns mostra despullada la seqüència de la mort del Rei i de com l’assassí es posa la corona robada, o totes les escenes finals del drama.
Hi ha un crescendo manifest en l’exasperació de Hamlet, o del que podríem anomenar el seu ‘espectre’ encarnat en l’actor titellaire, a mesura que la desenfrenada catarsi de la representació va arribant a la seva apoteosi tràgica i s’acosten les morts ineludibles. La joventut de Valle, que ens mostra un Hamlet quasi adolescent, és un suport essencial a aquesta mortificada aflicció que posseeix l’ànima d’un Hamlet furiós i rebel, una desesperació que neix del xoc de la seva intel·ligent clarividència amb la fatalitat d’uns fets que s’esdevenen irrevocables.
Els espectadors assistíem corpresos a aquest radical despullament de la tragèdia, escoltant unes paraules que ens remetien al cor de l’obra de Shakespeare i ens mostraven la seva maquinària interior amb una claredat esgarrifosa. La catarsi de l’actor Jorge Valle, dotat d’un registre vocal amplíssim i lliure d’afectacions, va esdevenir també la del públic, catarsi viscuda però des de la distància que atorga el desdoblament de l’actor amb les marionetes, és a dir, amb el plus d’una observació que alliberava i ens deixava veure, des d’un mirar enretirat, les entranyes doloroses del drama. Un verdader luxe que el tàndem Policarpo-Valle ens va regalar en l’hora i mitja de funció al Versus.
Els espectadors vam aplaudir, amb ganes i enfervorits, llur valenta i insòlita ardidesa.
