Programat en les franges horàries de teatre per a les famílies i les escoles, s’ha presentat al Teatre Tantarantana l’últim espectacle de la companyia d’ombres de Mercè Framis, amb direcció aquesta vegada de Maria Castillo. Una obra de creació d’una complexitat acusada que les seves responsables escèniques han treballat amb una gran varietat de tècniques lumíniques del teatre d’ombres.
És un tema recurrent del teatre per a les famílies parlar sobre el naixement, amb explicacions diverses sobre d’on venen els nens, un tema que lògicament interessa als petits espectadors. Ja sabem que la tradició parlava de cigonyes, de fades o d’esperits fecundants, mentre la modernitat es centre en els aspectes fisiològics amb la sana però sempre vana i una mica trista intenció de posar els punts sobre les is. Ben poques vegades, però, es planteja aquesta temàtica dels orígens de la vida des de perspectives cosmològiques, de manera que es posi com a element central del naixement i de la fecundació, la relació entre la Terra i el Cosmos, és a dir, el món de les estrelles, o dit en altres paraules, entre el Micro y el Macrocosmos.
Això és el que fa l’espectacle de Mercè Framis, tractant aquestes temàtiques sempre delicades i fins i tot feixugues i difícils d’explicar, a través de la poesia i la distància que permet el teatre d’ombres. Per a fer-ho, l’autora trasllada la quotidianitat d’una mainadera amb funcions també de ‘comadrona a distància’, a l’espai del Cosmos, sent l’encarregada de cuidar i acompanyar a les criatures-estrelles en la seva fase prenatal durant els processos de naixement, és a dir, de baixada al món de la matèria orgànica i terrestre per ficar-se dins d’una mare en estat de gestació i encarnar-se en el nadó corresponent.
Una obra, en definitiva, que planteja d’una manera al·legòrica, poètica i com a faula, la mecànica cosmològica de la reencarnació, la qual, com és evident, fora dels tractats esotèrics sobre la matèria, només es pot plantejar des dels llenguatges de la poesia.
Fa gràcia veure com al principi de l’obra, aquesta atenció que la nostra època posa als nadons i als més petits, es posa aquí als nadons encara per néixer -en la seva condició d’estels fugaços abans de caure i encarnar-se-. Una atenció que tanmateix, malgrat testimoniar els trets de la nostra sobreprotecció als infants, ens ajuda a nosaltres i sobretot als més petits, a situar-nos en aquest context cosmològic, plantejant una descomunal ampliació de consciència tan necessària avui en dia: saber que tots venim de les estrelles, que la Terra no és més que un planeta, potser únic, però en tot cas, un més d’entre els milions i milions que hi ha en els milions i milions de sistemes solars que hi ha en els milions i milions de galàxies…
Per disposar d’una consciència planetària és indispensable tenir una visió cosmològica, un salt en la nostra percepció del món que a la llarga, és l’únic que segurament ens podrà salvar de l’autodestrucció vers la qual ens dirigim tan alegres. I, per això, és tan important que hi hagi espectacles com ‘Pols d’Estrelles’, que ofereixen visions distintes a les trivials i tribals del dia a dia.
Respecte al llenguatge emprat, l’altra gran virtut de l’espectacle, cal elogiar la dramatúrgia ordida per la directora Maria Castillo, que ha sabut molt bé dosificar el davant i el darrere, les ombres més fixes del retroprojector amb les mòbils i bellugadisses de les llanternes que permeten jugar amb objectes, textures de transparència, vidres, líquids i el cos humà, o amb els objectes que tenen llum pròpia i generen els seus petits espais lumínics i d’ombres, propiciant aquesta atmosfera màgica capaç de relacionar l’aquí i l’allà, el proper i el distant, el davant i el darrere, les tres i les dues dimensions.
Una feina difícil que l’única intèrpret de l’obra, la mateixa Mercè Framis, s’encarrega de dur a terme, marcant els ritmes i posant les paraules de cada moment, i que demana una perfecta combinació tècnica i coreogràfica de l’actriu amb el tècnic que mou, apaga i encén llums. Un treball d’orfebreria que la temàtica cosmològica encara fa més exigent, que demana un procés intens de rodatge i que Mercè Framis executa amb gran mestria. Una aposta de molt alt voltatge que només es pot fer si es compta amb l’experiència i la saviesa escènica de les dues responsables: tant la titellaire ombrista com la seva directora.
