(Vicky Côté. Foto de Patrick Simard)
Es pot veure aquest dies al Teatre La Puntual de Barcelona aquest petit bombó teatral que és Strict Minimum, de Vicky Côté, creadora i única intèrpret de l’espectacle i directora també de la companyia Théâtre à Bout Portant, del Quebec, al Canadà. Una obra que ja porta uns anys girant pel món (vegeu aquí les paraules que li va dedicar Cesc Martínez en la seva crònica del Festival Maniganses a Titeresante), i que després de les seves actuacions al Festival Mondial de Charleville-Mézières aquest setembre passat, arriba ara a Barcelona per actuar aquest cap de setmana a la Puntual.
Un espai ideal per a aquest espectacle que, com diu el propi títol, és de ‘mínims’: un sol intèrpret i un sol titella (que en un moment donat es duplica), sense cap més escenografia que la caixa negra de l’escenari i sense altra música exterior que la veu -més aviat sorolls i exhalacions que paraules- de l’actriu-titellaire i la d’una caixeta de música a la que de tant en tant se li dona corda.
No hi ha dubte que el gran encert de l’obra és precisament aquesta austeritat radical d’elements posats en escena, amb la imatge de l’actriu situada enmig de la foscor i sobretot enmig del silenci que l’envolta, una situació a la que els espectadors estan poc acostumats. Per regla general, avui el món de l’espectacle quasi bé no es concep sense potents bandes sonores i l’obligat desplegament d’efectes audio-visuals si pot ser de gran impacte. El món dels titelles és un dels pocs que juga a sortir d’aquestes constants, en ser molt poderosa la seva tendència a fugir de les grandiloqüències i anar a l’essencial.
La proposta de Vicky Côté va just en aquesta direcció però d’una manera radical. I el resultat és d’impacte, no per la sonoritat eixordadora sinó, al revés, pel silenci que l’acompanya. A la Puntual, el públic composat per nens força petits a més dels pares, va restar tota l’estona atrapat en aquest silenci, sense que ningú gosés trencar-lo, subjugats per la poderosa màgia de la sonoritat interior de l’espectacle que despertava la seva rèplica també interior de l’espectador.
I enmig d’aquest silenci que quasi bé es mastega, l’acció de l’actriu es centra en la seva presència i l’aparició d’un titella –una mena d’animalet tipus pop o cefalòpode, de l’ordre dels Octopoda, és a dir, de vuit peus, tot i que aquest en tingui nou, en haver de sumar el polze, que surt per un dels costat–. Un titella que agafa personalitat pròpia i que, com sol ser habitual en aquesta mena d’éssers que són els titelles, busca imposar-se sobre la voluntat del cos d’on ha sortit.
D’alguna manera, aquest ésser entre esperat i inesperat ve a representar la mena de forces misterioses que el nostre cos, amb les emocions que se li associen, li agrada tant sorprendre’ns, a vegades gratament, d’altres amb nefasta malastrugança. En aquest sentit, l’obra es pot entendre, en alguns moments, com un malson en el que forces descontrolades lluiten per apoderar-se de la nostra voluntat. Aquest component dramàtic, oportunament suavitzat per una interpretació que sap que té nens al públic, dona pes i profunditat a l’obra i ajuda a mantenir aquest atenció quasi bé sacra dels espectadors que no gosen trencar el silenci de l’escenari.
El públic de La Puntual, conscient d’haver assistit a una representació que s’acostava als antics ritus mistèrics que busquen despertar les veus interiors, va aplaudir fervorós el treball de l’actriu canadenca.
