(Exposició Luna Morena Títeres, de Guadalajara, Mèxic)
Del 23 al 28 de juliol de 2019, s’ha celebrat la quinzena edició del Festival Internacional des Arts de la Marionnette à Saguenay, l’anomenat FIAMS, de celebració bianual, un esdeveniment arrelat al Quebec ara fa 30 anys. Era la primera vegada que hi anava i tenia una gran curiositat per visitar-lo.
El menú d’aquest ampli banquet d’espectacles estava compost per un programa que acollia propostes de 14 països diferents, a més de les activitats paral·leles i altres actes complementaris adreçats als professionals acreditats, també de caràcter internacional: directors de Festivals, dels EE.UU, Brasil, Israel, França, Holanda, etc.. a més lògicament dels artistes convidats i dels espectadors canadencs.
El FIAMS es celebra a la regió quebequesa de Saguenay, amb actuacions perifèriques a diferents petites poblacions, la qual cosa fa que sigui tot un esdeveniment a la regió, amb una gran participació dels aborígens que acullen alegres als forasters, omplint places i teatres a cada actuació programada.
Vam iniciar la marató d’espectacles a la sala gran del Centre Culturel du Mont Jacob, (un espai fantàstic i molt funcional) amb l’espectacle inaugural Ganou-Gàla, una coproducció internacional de les companyies Théâtre Motus (Quebec), Théâtre Spirale (Suissa), La Liga-Teatro Elástico (Mèxic) i Troupe Sô (Mali). L’ambient que es respirava a la platea abans del tret de sortida d’aquesta nova edició, feia preveure que tot el festival seria un èxit. L’espectacle, combinat amb artistes en escena de diferents continents, donava a primer cop d’ull un color especial a la producció, gràcies en part a l’atmosfera creada pel músic de Mali en directe que es complementava a la perfecció amb el ritme de l’espectacle i amb l’escenografia, alhora senzilla i funcional, formada per una gran roda on s’hi projecten ombres a través de bonics titelles fets de fil de ferro que es van combinant amb titelles de taula, màscares… Un espectacle en el que les diferents disciplines hi conviuen de forma homogènia.
Com si es tractés d’una cerimònia, un dels protagonistes interpreta la veu en off que es combina amb el text i les cançons tribals acompanyades pel músic africà que durant tot l’espectacle crea els efectes sonors de l’obra amb una gran varietat d’instruments africans. L’espectacle proposa un retorn als orígens encarnat al cos dels protagonistes de les diferents cultures, i, sota el meu humil parer, explica a la perfecció el que és avui el teatre de titelles, una comunió de múltiples influències culturals capaç d’arrelar-se a qualsevol indret del planeta i posar-se en contacte amb els fonaments tradicionals de cada lloc.
La primera jornada finalitzà amb els brindis entre el públic i els professionals, en un ambient de convivència i felicitat.
El dimecres, ens llevàrem d’hora per anar a veure al valencià David Espinosa al Centre Culturel du Mont Jacob (sala petita), programat al FIAMS amb la seva peça de més projecció fins ara: Mi gran obra. David es guanyà el públic només amb la introducció prèvia a l’inici de la representació: qui no el coneix, ja preveu que veurà quelcom d’especial i diferent.
I així va ser. Un cop va distribuir ell mateix el públic a la sala, ben proveïts els que estan a la tercera fila d’uns binocles, s’inicià el visionat del meravellós món en miniatura d’Espinosa, unes escenes que es van creant sota la batuta de la selecció musical que esdevé clau durant el transcurs de l’espectacle. David s’ha fet un lloc a l’escena internacional amb el seu estil propi i original, que a ningú deixa indiferent.
Crítica, tendresa i humor es donen la mà a Mi gran obra, una d’aquestes produccions que a un li agrada veure tants cops com sigui possible: són tants els personatges (diminuts) en escena, que sempre descobreixes nous detalls, res hi apareix perquè sí, tots i cada un dels petits personatges tenen protagonisme en un moment donat de l’espectacle, i segurament no m’erro si confirmo que aquest deu ser un dels muntatges de teatre de titelles (ninots) amb més personatges a l’escenari.
Seguidament ens desplaçàrem a un turó de la vila de Chicoutimi, a l’espai La Pulpière, on abans de veure els resultat d’un workshop amb l’artista israeliana Yael Rassoly amb qui una desena de titellaires havien treballat durant una setmana, vam poder visitar l’exposició Géants! 48 ans de marionettes du Théâtre Sans Fils de la històrica companyia Théâtre Sans Fils, amb prop de 50 anys de trajectòria.
L’exposició està composada per una seixantena de titelles i estris utilitzats en les seves obres Hobbit i The Lord of the Rings. La mostra esdevé un interessant passeig pel seu món fantàstic i permet conèixer l’abast de les seves produccions presentades a més de 25 països diferents i visionades per una 3 milions d’espectadors.
En un entorn en plena natura i a les ruïnes d’una antiga edificació a mig construir, ens esperaven 7 petites històries, treballades durant el workshop amb Yael Rassoly, set escenes d’humor absurd i plenes de força visual que s’entrellacen fins a l’escena final, com si finalitzés amb una foto de família. Un recorregut que va arrancar els somriures a molts dels assistents.
A continuació arribà el moment de desplaçar-nos amb el tradicional bus escolar (organitzat pel Festival per arribar als diferents espais d’actuació) al Studio du Pavillon des Arts de l’Uqac, per veure l’espectacle Mokatek et l’étoile disparue, una coproducció entre les companyies de Quebec i Ontario, Ondinnok i Vox Théâtre.
Se’ns convidà a omplir una haima, ben distribuïts al seu perímetre per veure un espectacle adreçat als més menuts. El protagonista se’ls posà de seguida a la butxaca en interpretar un nen que cada nit explica als estels el seu dia a dia amb una tendresa que ens atrapa des de l’inici fins al final de l’espectacle, un viatge als avantpassats quebequesos envoltats per la força de la natura de la zona, impressionant com hem pogut comprovar. L’originalitat de la posada en escena atrapa als menuts espectadors, amb els canvis constants de les escenes repartides a tots els racons de la vella tenda que esdevé escenari i escenografia alhora.
Seguidament, ens desplacem a la sala gran del mateix edifici, per entrar al Petit Théâtre de l’Uqac i veure la producció Monstres de la coneguda companyia Duda Paiva.
Va ser un gran plaer veure aquest nou espectacle seu. La novetat d’anar adreçat al públic familiar ens neguitejava, ja que sabíem que el seu creador no hi actuava, i sent com som uns grans seguidors d’ell, ens feia patir que la seva absència deslluís el resultat final de la posada en escena.
Per fortuna, ni en un sol moment vam trobar a faltar a Duda: els tres joves titellaires/ballarins i la seva absoluta entrega física foren una meravella que es guanyà les nenes i nens així com també als seus pares. La història parla de la por, de les pors que tots tenim, uns a la foscor, un altres als insectes, els més enllà a fer el ridícul, aquells a ser protagonistes…
La marca de Duda segueix ben vigent, amb uns titelles de mida real, elaborats amb escuma i amb tanta delicadesa que semblen fets de pell fina. Uns personatges que es capbussen en un món fantàstic per riure’s i vèncer totes aquestes pors. Un treball molt físic i proveït d’una coordinació fantàstica entre els tres titellaires. El públic que omplia la sala amb una capacitat d’entre 500 i 600 places, va aixecar-se en acabar l’obra per ovacionar als joves intèrprets.
El dijous en despertàrem per anar a visitar l’ENAM, l’École Nationale d’Aprendissage par la Marionnette, un centre amb més de 25 anys de trajectòria. Aquest centre, està creat per desenvolupar tasques d’aprenentatge creatiu de caràcter terapèutic especialment dirigides als seus interns, discapacitats físics i mentals. Els participants hi acudeixen tres dies a la setmana i fan l’aprenentatge d’un procés creatiu, text, dissenys, vestuaris, imatge, construcció, interpretació fins a desenvolupar i portar a terme espectacles de titelles, objectes i ombres. Vam tenir la sort de veure la mostra de dos espectacles creats per alumnes-pacients i el més gratificant va ser poder escoltar als participants de l’ENAM sobre tot allò que els ha aportat el fet de treballar conjuntament.
Un centre que cal considerar com un espai que trenca barreres, i que treballa per a la inclusió laboral i social prenent l’art titellaire com a leitmotiv.
Seguidament, arribaren els espectacles que veuríem al carrer a Chicoutimi: el primer seria a càrrec de la cia quebequesa Théâtre À Bout Portant i la seva producció Sortie de Secours. La jove companyia (però amb una llarga trajectòria) va entrar a la plaça a bord d’una ambulància i la sirena, amb alguns espectadors desconcertats en no saber si es tractava d’una emergència real…. En veure els seus ocupants, ràpidament entenguérem que s’iniciava un nou espectacle.
Dos infermers amb força mala traça intenten tractar i fer reviure a diferents ferits, encarnats per uns titelles manipulats pels dos infermers poca soltes que amb molt d’humor entren i surten constantment de l’ambulància, centre escenogràfic de la peça. Estressats per fer bé la seva feina, es troben amb mil i un entrebancs (humor a dojo), que fila la seva divertida trama. Petits i grans van envoltar els artistes des d’una distància prudencial mentre a poc a poc s’anaven introduint en l’acció que els arrenca rialles i cares de sorpresa constantment. Un bon espectacle que entretingué la plaça plena.
Al finalitzar, entrem a gaudir amb la inauguració de l’exposició Pinocchio(s) al Centre des Arts et de la Culture de Chicoutimi a càrrec de la companyia francesa S’Apelle Reviens.
Una sorprenent i impactant mostra fotogràfica, on es trenca la barrera entre el titella i la vida humana, amb l’elaboració d’unes fotografies fetes a nenes i nens vestits i decorats com si fossin titelles sense vida i ànima, esperant ser agafats per les mans d’algun titellaire.
Fotografies realitzades a nenes i nens de Saguenay, fruit del treball de recerca de l’artista francesa Alice Laloy amb aquest tipus de fotografies el 2014. L’exposició compta amb una quarantena de peces, tant les del principi com les més actuals (fetes a Saguenay). Igualment presenta un vídeo impressionant on podíem veure la preparació i execució de les peces exposades. Una meravella d’exposició.
Acte seguit i amb especial il·lusió sortim de nou a la plaça, per veure l’interpretació de l’estimat Eugenio Navarro, que presentava al públic quebequès “Rutinas”, un dels seus espectacles de titella de guant tradicional. L’espai que acollia la seva actuació s’omplí a pocs minuts de l’inici, i mentre els més tardaners cercaven un bon racó per veure l’espectacle, ja anàvem sentint l’Eugenio “escalfant” la llengüeta tant característica de l’espectacle.
L’humor en la posada en escena a través de personatges com el fantasma, el toro, el nounat, o l’enamorada, parodia la violència dels humans en la nostra societat. Menuts i grans riem sense complexos, amb un Eugenio brillant que executa amb molta professionalitat la seva gran feina. En acabar, l’allau de pares i mares amb els seus fills i filles que acudiren a felicitar-lo i descobrir de pas els trucs dels titelles de guant, va demostrar l’èxit incontestable del reconegut titellaire català-canari.
Finalitzàrem la jornada retornant amb el bus escolar a la Salle Pierrette per veure la companyia murciana Onírica Mecánica i la seva estrena al Canadà de Alícia y las ciudades invisibles, espectacle que va ser guardonat a la 29a Fira de Titelles de Lleida amb el Premi Drac d’Or al millor espectacle innovador.
Aquesta és una producció valenta, que adapta amb llenguatge visual i modern un clàssic que sota el nostre parer ha de ser visionat per un públic juvenil i adult conjuntament. Un llenguatge visual de rabiosa contemporaneïtat desplega la clàssica història coneguda per tothom, utilitzant efectes sonors que agafen gran protagonisme durant tot l’espectacle. Sorprèn també el treball dels seus intèrprets que no dubten a baixar al bell mig de la platea en algunes escenes. Un espectacle valent que innova amb un clàssic de tots els temps i amb una enorme fidelitat al text original.
Ens agradaria parlar ara de l’exposició instal·lada al hall del Teatre Du Mont Jacob, a càrrec de la cia mexicana Luna Morena Títeres. Un molt agradable passeig per contemplar els titelles i estris de moltes de les seves produccions els darrers 18 anys. Estils variats i originals mostren la gran creativitat de la companyia i durant la visita a l’exposició, veiem en els ulls de grans i petits com s’enamoren de cada un dels titelles. Després del festí visual, t’entren ganes de veure a tots aquests personatges cobrar vida dalt dels escenaris.
Tant dimarts com dijous, vam poder veure l’espectacle itinerant batejat amb el nom de L’Autre, compost per un titella de mida humana, que passeja com un espectador més entre el públic pels teatres, carrers, bars… Està manipulat a 6 mans per membres de la companyia La Tortue Noire, i es guanya les rialles dels espectadors interactuant amb ells. L’objectiu de la companyia és normalitzar la presència del titella entre persones reals, fent accions com introduir-se en una conversa, sumar-se a una cua, prendre un cafè…
Una proposta interessant i original que es complementa a la perfecció amb altres actes i espectacles convencionals.
A l’aire lliure també vam gaudit i ballar dos cops amb l’espectacle Amité a càrrec de la cia Compagnie Nama de Mali.
Dos enormes titelles (4m aprox.), dansen músiques i ritmes africans. Un homenatge a la vida i a la cultura africana, una invitació a ballar plegats amb esperit alegre, tot cercant la cohesió i la pau entre cultures. Una manipulació força senzilla, però no per això menys curiosa i bonica d’observar. Un espectacle de carrer per a tots els públics que fa de la seva senzillesa el seu fet diferencial. Maco!
Cal destacar l’acte en el que els professionals internacionals vàrem poder signar i expressar els nostres millors desitjos al llibre d’honor de Saguenay, acte que es fa fer en presència de l’associació AVIAMA (International Association of Puppet Friendly Cities), amb la participació d’alguns dels seus representants, com Idoy Otegui, de Tolosa, Anne-Françoise Cabanis, de Charleville-Mézières, Louise Lapoint de Montreal, o els propis ambaixadors del FIAMS. L’AVIAMA és una entitat/associació molt interessant que agermana ciutats d’arreu del món on el teatre de titelles hi té una cabdal rellevància, amb l’ànim de potenciar aquesta expressió artística. Una associació a la que, des del nostre Centre de Titelles, aspirem a ser-hi ben aviat, afegint Lleida com a associada.
Vam veure a continuació la companyia de Costa Rica La Bicicleta amb la seva producció per als més menuts Nana. Un espectacle de petit/mitjà format amb música i efectes sonors en viu. Malgrat la bona presentació de l’espectacle, no em va acabar d’encaixar la història: un recent nascut plora al bressol mentre la mare intenta saber què li passa. Té son? Té gana? Vol jugar? La mare, amb amor i cura, prova de fer-lo dormir i, mentrestant, es va descobrint als calaixos dels mobles de l’habitació, petits mons fantàstics i imaginaris…
El darrer espectacle que vam poder veure, va ser el de la companyia Quebequesa Les Sages Fous, que presentava la seva darrera producció Le Cirque Orphelin. Quina meravella per acomiadar-nos del Festival, un espectacle amb números de circ i sense text, com mai l’havíem vist abans. Dues titellaires protagonitzen l’obra en clau d’humor mentre van descobrint uns personatges fantàstics, els artistes d’aquest singular i únic circ.
L’humor i la tendresa van captivar el públic que omplia la sala plena, situada en un bar nocturn, molt ben adaptada amb una grada per a un centenar llarg d’espectadors que van gaudir tant com nosaltres mateixos la producció.
En definitiva, un gran Festival, organitzat amb una enorme professionalitat i en el que sobresurt l’amor palpable envers les arts de la marioneta. Els desitgem una llarga vida!
Text i fotografies d’Oriol Ferre
