( Bettina Vielhaber, de la companyia L’Échelle)
Acabarem les cròniques del Festival de Teresetes 2019 amb referències als dos últims espectacles vistos, Les grands mères sont anges, de la Cia. De l’Échelle, de França, i Happy Bones, del Teatro Matito, d’Eslovènia.
Igualment farem menció de les tres últimes taules fetes durant les Jornades Professionals, les referents a Festivals, Música, Institucions, Manuelucho i interdisciplinarietat.
Podeu veure els diferents articles publicats sobre el Festival de Teresetes 2019 clicant aquí.
Les grands mères sont anges, de la Cia. De l’Échelle.
Què passa quan una nena veu que les seves amigues tenen àvia i ella no en té? És el cas de la nena Johanna que, decidida a resoldre aquesta mancança, s’acosta a una casa d’ancians i es fa adoptar per una de les iaies. Una decisió que ajunta la infància amb la vellesa, i que deriva en una història poètica i entranyable en la que la nena és iniciada en els sabers de la vida: aprèn a xiular, cosa que mai havia sabut fer, però sobretot aprèn a saber què és la mort, a distingir-la de la vida, i a acceptar-la.
Tal és la base de la proposta que Bettina Vielhaber ens va oferir al Teatre Sans l’últim dia del Festival, amb text i direcció d’Alain Blanchard, adaptació d’una novel·la d’Ulf Stark. L’espectacle va emocionar al públic per la delicadesa dels personatges i l’exquisida interpretació de Vielhaber, en un doble paper de manipuladora que també és l’àvia que ens explica la història. Es va fer acompanyar per una actriu local, que deia les paraules d’alguns dels personatges amb mallorquí, mentre els altres parlaven en francès, una solució que va funcionar molt bé i va permetre que tothom seguís l’obra.
Ens trobem en un tipus de teatre que busca crear un espai escènic d’intimitat en el que els diferents nivells de realitat es barregen entre si, tant pel que fa a la relació manipuladora-titelles, com entre els mateixos personatges. Quan Bettina obre una maleta, aquesta ens desvela unes interioritats que s’acaben desplegant sobre la taula, la qual es convertirà en l’espai escènic on transcorre l’acció que ha sorgit de la maleta.
Molt important és el record i l’ambientació sonora que se li associa, propi de qui té molt a recordar, amb una ràdio vella que simbolitza allò que arriba del passat però que també és el centre de comunicació entre els vius i els morts, i per on pot parlar la veu interior dels personatges.
L’escenari es va omplint així de petits espais visuals i sonors cadascun dels quals ens introdueix a un capítol de la història. Els episodis d’ombres van encara més enllà i ens traslladen al registre més poètic i oníric.
Flota en l’aire una atmosfera de tristor, de cambra de mobles vells però estimats, de pis on hi viu una persona gran, que tanmateix es transmuta constantment en alegria i joc, en el que tant hi participa la nena com l’àvia.
A la fi, tot s’acaba, i la iaia mor. Una imatge de l’església amb el fèretre exposat, a mode de casa de joguines de les que es feien antigament, es mostra a un costat. La miniaturització de les escenes crea la distància que permet filar tots els elements d’aquesta història amb una acurada estètica de joguet antic, de mobles dels Encants, en el que les persones i els objectes que l’envolten semblen viure i envellir juntes, sota la mirada entre maternal i filosòfica de la manipuladora Bettina, en un paper que barreja la clarividència que dona l’edat i la ingenuïtat fresca de qui només vol jugar en aquesta vida.
Les grands mères sont anges és una d’aquestes obres que apel·len l’espectador a ser percebudes sense els filtres de la raó i del càlcul, per connectar directament amb la seva sensibilitat més subjectiva i primigènia, oferint per això el mirall distanciat d’una acció miniaturitzada que beu del món dels records i de la infància.
El públic, entregat a les íntimes emocions de l’obra, va trencar el silenci final amb tronadors aplaudiments.
Happy Bones, del Teatro Matito.
Va tancar el Festival l’espectacle per a adults que ens tenia preparat Matija Solce, el fabulós músic-titellaire que ens va enlluernar amb el seu Pulcinella i del que ja hem parlat en una crònica anterior (veure aquí). De nou amb aquesta obra va esclatar la sorpresa i l’admiració entre el públic, davant d’un treball tan acurat i rodó.
Happy Bons és el títol, una referència directa als ossos de la mort que agafen vida i per això són tan feliços. Reapareix el tema de la Mort, tractat ara però sense subterfugis, ja que el titellaire arriba amb una maleta que en realitat és una petita caixa de morts, la qual conté allò que ha de contenir tot taüt: ossos. També hi ha un petit osset de peluix. Ara bé, res succeeix fins que el titellaire no es tira un tret al cap. Mor, i llavors és quan l’osset de peluix agafa vida i es posa a parlar.
Ha de morir primer el titellaire perquè allò que hi ha al sarcòfag agafi vida, i els ossos ressuscitin adquirint cadascú la seva pròpia capacitat vital segons li mana la forma, com succeeix també en la natura.
La teoria del teatre de marionetes que sempre parla de l’objecte inanimat que agafa vida en ser manipulat pel titellaire, és a dir, de com el titella encarna la paradoxa de ser un subjecte viu i mort a la vegada (de ser alhora subjecte i objecte, etc), aquí s’explicita als nassos de l’espectador sense necessitat de cap paraula ni de cap teoria: entra pels ulls i per les orelles!
La brutal revelació s’auxilia amb la música d’un violí, l’instrument que sempre acompanya els morts quan decideixen moure’s i parlar. Un violí de ressonàncies centro-europees, magníficament interpretat per Sofia Hogstadius.
El petit panda de peluix parla i parla, es mofa del titellaire caigut podríem dir ‘en acte de servei’ i interpel·la l’espectador amb la intel·ligència de qui és conscient de sí mateix, com si fos un titella que somia que no és un titella, però que pot volar sobre globus imaginaris que fa inflar al públic. El petit panda es converteix així en la consciència viva del teatre, l’únic que realment pensa, fins que s’adona que està manipulat, que tots estem manipulats, i ens incita a alliberar-nos dels nostres fils, tiges i guants. La seva alliberació és el retorn a les mans del manipulador que desperta del seu somni d’estar mort i obre el sarcòfag.
Apareixen llavors els ossos i comença una mena de dansa macabra en la que cada os, en conjunció amb les mans de Matija Solce, expressa les seves habilitats, ben acompanyat pel mateix titellaire mort, que executa tota mena de sorolls per donar-los veu.
La situació s’assembla a la d’aquell titellaire espontani que és capaç de donar vida a qualsevol objecte, que li sap trobar la seva gràcia, però aquí els objectes són tots ossos reals, d’animals i potser algun de persona, fins i tot hi ha una calavera. Aquesta és de plàstic, això sí, segons ens aclareix el titellaire, ben aconsellat per la prudència d’un recel cautelós. Amb la calavera que duem entre les espatlles ja en tenim prou.
Happy Bons és un espectacle que desvela l’essència del teatre de titelles, plantejat com el drama entre la vida i la mort, entre la llibertat i la submissió, entre l’animat i l’inanimat, entre la persona i l’objecte. Un treball únic d’aquest artista singular, músic i titellaire, que és Matija Solce. Imprescindible!
Conclusions i Jornades Professionals.
El Festival de Teresetes d’aquest any 2019 ha funcionat un any més a tot drap amb una excel·lent programació i una alta assistència a tots els espectacles. El temps ha estat condescendent, malgrat algunes expectatives boiroses, Sant Pere ha estat benèvol amb els titellaires i tots els espectacles a l’aire lliure s’han fet sense cap problema.
Important citar les Jornades Professionals, amb trobades realment interessants, com l’exposició de Festivals, que va permetre a Lola Lara, de Teatralia, a Augusto Muñoz, de Colòmbia, a Jiri Turek, de Txèquia, a Luís Vigil, de Pola de Siero, Asturias, i a Víctor Zambujo, del BIME d’Évora, Portugal, exposar les línies de programació de cadascun d’ells.
La Taula de Música, coordinada per Jordi Alomar, va reunir a tres músics relacionats amb el món dels titelles: Laurent Bigot, Mina Trapp i Matija Solce, els tres ja comentats en les diverses cròniques publicades del Festival. Va ser tot un privilegi saber com cadascun d’ells plantejava la seva feina, els tres en línies ben diferents.
Augusto Muñoz, de Colòmbia, ens va parlar del personatge de Manuelucho, l’heroi més conegut del teatre de titelles popular del país, i de com s’estan fent esforços per popularitzar-lo i donar-lo a conèixer en els medis titellaires d’Amèrica i d’Europa. Uns orígens molt interessants a Manizales, sota la influència d’un titellaire espanyol, Juan Casola, actiu entre 1905 i 1910, del que no se sap d’on venia.
Manuelucho era el nom del titellaire que va rebre els titelles de Casola, utilitzant-los entre 1914 i 1944, el qual va donar nom al personatge. El teatret i els titelles van quedar en un caixó de 1944 a 1978, fins que la ciutat de Manizales va recuperar les 120 peces que conté el llegat. L’objectiu d’Augusto Muñoz, compromès en la difusió del personatge, és crear un museu que li estigui dedicat (veure aquí).
També va ser interessant escoltar a dos directors d’importants institucions culturals de Mallorca: Jaume Reus, acabat de ser designat gerent de l’ICIB (Institut d’Indústries Culturals de les Balears), una institució recent creada pel Govern Balear, i Mique Àngel Lladó, Cap del Servei de Cultura de la Conselleria de Cultura. Ens parlà aquest de la Euro-regió formada per les Balears, Catalunya i Occitània, que compte amb un cert pressupost per subvencionar projectes de col·laboració entre les tres regions, molt obert, segons digué, a realitats teatrals com ho poden ser les diverses modalitats del Teatre de Teresetes. Jaume Reus explicà les característiques de l’ICIB, més orientat al món del cinema i dels audiovisuals, però sempre sensible a les iniciatives i als projectes relacionats amb les teresetes. Una persona. Jaume Reus, que durant els anys que fou director del Centre d’Arts Santa Mònica, a Barcelona, ja programà moltes activitats relacionades amb el sector, com l’exposició Figures del Desdoblament o el Festival IF Barcelona.
Una última taula dedicada a la Interdisciplinarietat, moderada per qui subscriu aquestes ratlles, va estar realment molt animada, amb una gran participació de tots els artistes que omplien la sala. A la taula van parlar Bettina Vielhaber, de la cia L’Échelle, Polina Borisova, Carme Serna de la cia. Disset Teatre i Josep Piris i Lu Pulici, de Trukitrek Teatre. Cada un d’ells va exposar com veien i tractaven l’element multidisciplinari en les seves feines, amb exposicions que van ser molt clarificadores. Una qüestió, la Interdisciplinarietat, que no es pot deslligar del gènere del teatre de titelles, d’objectes i visual, en ser quelcom d’inherent al mateix. Motiu que explica les infinites variants que existeixen i com cada creador se les arregla segons criteris personals i poques vegades transferibles.
Finalment, Toni Rumbau, és a dir, jo, vaig presentar el projecte de l’Estudi sobre el Sector dels Titelles que s’està preparant per fer-se a tot el país, conjuntament amb José Luís Melendo i per encàrrec de tota una xarxa de partners, que inclou la majoria dels festivals més importants, teatres i museus, amb el lideratge d’Unima Federació Espanya. Un projecte que va interessar a tothom i que esperem signifiqui un abans i un després en la situació del teatre de titelles arreu del país.
