(Imatge de l’espectacle Go!, de Polina Borisova, fotografia de Pablo Caracuel)
En aquesta tercera crònica del Festival de Teresetes que s’ha celebrat del dimarts 14 al diumenge 19 de maig de 2019, a Palma i també a moltes altres localitats de la illa de Mallorca, parlarem dels següents espectacles: Mr. Train, de la Cia. Trukitrek; Go, de Polina Borisova; Jai, el mariner, de Zipit Company; i El mundo de Dondo, de Julia Sigliano.
També farem referència a alguns dels temes tractats a les dues Jornades Professionals que tingueren lloc els dies 16 i 17 de maig, concretament els referents al bon moment que sembla que hi ha a Mallorca i a les Balears en relació al Teatre de Teresetes, amb el col·loqui que hi va haver amb Pere Fullana i Carme Serna, director i docent de l’ESADIB, Aina Maria Gimeno, directora del Festival de Teresetes, Mònica Pérez, directora adjunta del Teatre Principal de Palma, i Neus Ribas, tècnica d’arts escèniques de l’Institut d’Estudis Balears.
Mr. Train, de la Cia. Trukitrek.
Ja coneixia aquest extraordinari treball de fusió de llenguatges diferents de la companyia Trukitrek, però va ser aquesta segona vegada, a la sala gran del Teatre Sans de Palma, quan realment vaig poder seguir i copsar tots els detalls d’una obra tan complexa i rica d’imatges com és Mr. Train.
La proposta creada pel menorquí Josep Piris i el brasiler Lu Pulici, amb direcció del primer, junt amb els dos tereseters M. Magdalena Mañé i Francisco J. Lozano, consisteix en combinar en l’espai real del temps escènic, cinema d’animació en les seves diverses variants de Stop Motion i dibuixos animats, i manipulació en directe de titelles. Un combinat que de fet es concreta en un creuament de tots els llenguatges emprats, amb la finalitat d’obtenir unes imatges i una narrativa escènica que ajunti cinema i teatre, sense que sigui possible separar els dos llenguatges.
Un treball d’orfebreria que exigeix tractar l’obra segon a segon, i que comporta no poques dificultats tècniques en el fet d’ajuntar els ritmes diferents de cada llenguatge. La gran troballa de l’espectacle és segurament el to i l’estil escollit, que té a veure amb el vell cinema mut -en l’obra, les paraules que surten es llegeixen i el so només busca crear els espais sonors de les escenes, amb el leitmotiv del tren i el seu característic xiulet, que centra l’obra, més els lladrucs del gos- i que es relaciona amb l’humor absurd de les primeres pel·lícules còmiques. Per això, llevat del gos i dels altres animals que surten en l’obra, els personatges humans apareixen titellitzats amb el vell truc del cap i les mans de mida real amb un cos petit de titella.
És a dir, per aconseguir el bon funcionament de l’obra, ha estat imprescindible crear un llenguatge propi organitzant tots aquests elements dispars amb un fil estilístic molt ben tramat i conduït amb una fèrria direcció del temps i de la manipulació. Direcció doble, la de les imatges filmades i les reals.
Un repte que els de Trukitrek han superat amb nota altíssima, en crear un espectacle dotat d’una estètica pròpia i amb un domini impecable de la tècnica, imprescindible també perquè la fusió de cinema i titelles flueixi.
Un humor que la companyia ha sabut tenyir de drama, en parlar de la solitud del guarda vies, de la seva vida castigada, de la desemparança del gos, ‘el nostre millor amic’, de la duresa del món que els abandona i els tanca a les gosseres.
El resultat és una verdadera obra rodona, la podríem qualificar d’obra mestre en el fet d’haver aconseguit allò que és el més difícil: que la intersecció de disciplines diverses creï un llenguatge nou proveït de les seves pròpies característiques. I precisament per això, una obra irrepetible, ja que les lleis de la intersecció generen emergències que són sempre originals i diferents.
El públic, admirat d’uns resultats tan sorprenents i exquisits, així ho va manifestar, mitjançant la força i el volum dels seus aplaudiments.
Go!, de Polina Borisova.
Go! és d’aquests espectacles que cal veure dues vegades per poder-li extreure tot el suc que conté, ja que durant la seva hora de duració, Polina Borisova ens exposa un dels secrets claus per sobreviure en aquest món buit de referències: com l’ús de la imaginació visual ens permet crear vies d’orientació i de sortida.
Primer muntatge en solitari de la jove titellaire russa, un cop acabats els seus estudis a l’escola de Charleville-Mézières, i amb una sòlida formació d’actriu al seu darrere rebuda a Sant Petersburg, Go!, que va comptar amb el compagnonage del Centre Odradek de Toulouse, ens situa en una temàtica profundament titellesca, la mort -base i fonament de tot el teatre de titelles- viscuda per una dona gran a qui se li ha acabat el temps. Només li queden els records, quatre rutines abandonades i el buit d’un pis fosc on no hi ha sortida aparent.
Una situació de partida de tragèdia quotidiana que, no obstant això, el personatge interpretat per Borisova transmuta en un exercici d’afirmació vital, fet a través del joc i de la imaginació, per construir uns espais inventats que li serveixen per ordenar l’inordenable. En certa manera, es construeix una arquitectura imaginària dins la closca del pis buit i tronat, una estructura que obre espais a la ment i que té una funció clarament alliberadora.
Quan no sap què fer amb les velles fotografies, les postals oblidades, o els records enganxats als mil petits objectes, la dona dibuixa amb la seva cinta una caldera on cremar-hi totes aquestes deixalles de la vida. La maleta obsoleta es converteix en una finestra que li permet respirar l’aire que necessita, que té més a veure amb la llibertat que amb l’atmosfera. El gat que pretén alimentar sense que sigui enlloc, apareix de sobte quan la cinta l’assenyala a la paret. Fins i tot crea el telèfon per comunicar-se ni que sigui amb ningú, potser per acomiadar-se del món. I quan ja en té prou i decideix que ha arribat l’hora de marxar i plegar veles, obre la porta imaginària amb una simple transposició de la cinta que la delimita.
Proveït d’una senzillesa impactant, sense paraules i amb unes simples pinzellades sonores que estableixen els espais sonors del record, Go! aconsegueix crear unes bastides invisibles plenes de sentit en el no-res, indicant-nos que la imaginació és l’eina més potent que tenim. Una construcció que el personatge realitza des de la ingenuïtat del teatre visual de titelles sense titelles, en un espai que és una intersecció de la ment de la protagonista amb la seva habitació, un indret ambigu on la voluntat posa finestres i dibuixa portes que s’obren. Aconsegueix Polina convertir l’espai escènic en un cub mental de la voluntat creadora que es redimeix en els últims moments gràcies al lliure arbitri de la imaginació activa i visual, que li obre les portes i finestres de la llibertat.
Un treball d’excepció que diu molt més d’allò que podem copsar en una simple visió. Una obra que sens dubte és la porta que la seva autora s’ha obert, just en el començament de la seva carrera artística, per endinsar-se en els àmbits de la creació visual i de titelles. Admirable!
Jai, el mariner, de Zipit Company.
Feia temps que volia veure aquest treball de la jove companyia catalana Zipit, formada per les titellaires Glòria Arrufat, Paulette San Martín i Ivo Suñé, amb direcció de Dora Cantero. Una obra que combina la marioneta de fil amb els seus manipuladors convertits en actors, una definició del punt de partida molt en l’estil de la directora, a qui li agrada jugar amb els diversos nivells que hi ha entre la ficció i la realitat.
Una base de partida que li permet crear una estructura de joc dramàtic molt àgil i moguda, a l’entorn del tema mariner, amb veles, cels blaus, mars blaves i tires d’onades teatrals mòbils. L’espai es multiplica així en molts possibles escenaris, començant pels que tenen a veure amb els ‘mariners manipuladors’, encarregats de fer navegar el vaixell de l’espectacle, que entren i surten a escena i que es mouen amb total llibertat amunt i avall, d’un costat a l’altre, o baixant a la mateixa platea dels espectadors.
A l’altra banda, hi ha els personatges marionetes i la seva història que avança en paral·lel al dinamisme humà exterior dels manipuladors i les seves juguesques. Una història, la de les marionetes, que té dues tensions principals: la argumental d’en Jai que cerca la seva enamorada, una noia-far que cal alliberar, i la de la lluita dels fils contra els elements -el mar, les tempestats, els esculls humans de les duanes i els peatges-, que obliguen als actors-manipuladors a tenir cura de les marionetes enmig de l’esmentat dinamisme escènic.
Tots aquests motors teatrals són els que donen vida a l’espectacle, atrapant l’espectador que no pot deixar d’atendre els diferents nivells des dels quals se l’interpel·la. Un dinamisme que compte amb els seus moments de suspensió, marcats com no podia ser d’altra manera, per la marioneta de fil, la verticalitat de la qual trenca el moviment diacrònic i imposa l’atur poètic del temps en l’oneig sempre agitat de l’obra.
La mateixa temàtica amorosa de la història de Jai porta a aquests moments de lirisme vertical del fil, que en un escenari a l’aire lliure ha de lluitar per imposar-se, ja que als vents marítims i dramatúrgics de l’obra s’hi sumen els vents reals de l’aire i dels espais oberts, una complexitat que els titellaires de Zipit van saber torejar amb un enorme desplegament d’ofici i d’energia, al pati de la Misericòrdia, ficant-se literalment el públic a la butxaca.
L’ambició reeixida de la proposta dels tres marionetistes i la seva jove directora obre portes, amb aquest espectacle tan ric d’espais i d’idees, a noves aventures d’actors, fils i titelles.
El mundo de Dondo, de Julia Sigliano.
Va sorprendre aquest espectacle solista de l’argentina Julia Sigliano que es va representar al Teatre Xesc Forteza amb el seu castellet i el públic situat a l’escenari del teatre, a fi i efecte de trobar la intimitat que l’obra demana. Va sorprendre per la temàtica, centrada en el procés de gestació i el naixement del nen Dondo, des de que té O anys d’edat -abans i tot- fins als seus dotze o quinze anys. Una obra dirigida als nens més petits però que va subjugar als adults, atrapats per les potents facultats interpretatives de Sigliano.
Ens trobem en efecte davant d’una actriu dotada d’una enorme presència, una facilitat extraordinària de paraula i d’improvisació, amb aquesta capacitat estranya que tenen alguns actors de posar el seu ego darrere del ninot que manipulen, a qui li donen veu i una personalitat definida. És a dir, que saben desdoblar-se en un altre que la representa o la substitueix. Parlo amb coneixement de causa, ja que conec el seu altre treball Asfixia per a públic adult, que vaig veure al Titirijai de Tolosa de l’any 2016 (veure aquí), amb una actuació de gran impacte.
En aquesta obra per a públic familiar presentada al Festival de Teresetes, Sigliano posa tot el seu art al servei d’una idea, la de mostrar la gestació d’un nen i el seu creixement, dins i fora el ventre de la mare. I la gràcia de la proposta és que l’actriu aconsegueix els seus propòsits sense mai caure en cap escabrositat però tampoc sense evitar els detalls que podrien semblar més difícils als nens d’entendre.
Es combina aquí la tècnica exquisida que posseeix la titellaire amb la intel·ligència que neix d’una tradició teatral tan potent com és l’argentina però cultivada per la pràctica en públic populars que l’actriu ha fet amb els seus espectacles en cabarets i espais petits, junt amb el seu company Manu Mansilla, codirector de l’obra i actor titellaire també en la tècnica que els argentins anomenen ‘de títere de boca con varilla’, és a dir, amb ninots de desdoblament a qui l’actor els posa la veu (veure aquí).
Julia Sigliano va impressionar al públic, entregat a la seva gràcia, simpatia i enorme capacitat teatral de donar vida als seus personatges. Una meravella pels nens, però encara més fascinant pels adults, que van veure amb estupor com era possible parlar de coses tan serioses i importants amb la franca i natural espontaneïtat de l’actriu.
Jornades Professionals: el moment teatral de les Teresetes a Mallorca.
Per obrir les Jornades Professionals del Festival de Teresetes, la direcció del mateix va considerar que seria important parlar de la realitat de la creació teatral a l’entorn de les Teresetes a Mallorca amb alguns dels seus protagonistes, no tant les companyies com algunes iniciatives institucionals importants, començant per l’escola de teatre ESADIB, és a dir, l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears, i continuant amb el Teatre Principal de Palma i l’Institut d’Estudis Balears.
Va parlar primer el director de la ESADIB, Pere Fullana, qui ens explicà la voluntat de la seva escola d’obrir una línia d’ensenyament centrada en el teatre visual, d’objectes i de teresetes, tot i que la denominació formal és Teatre d’Objectes. Una voluntat que sempre xoca amb les inèrcies d’aquestes escoles centrades en la formació d’actors de paraula. Tanmateix, davant l’actualitat cada vegada més present dels elements visuals i objectuals en el teatre d’avui en dia, amb l’ús que es fa en moltes de les formes teatrals d’avantguarda dels objectes i de les figures de desdoblament que permeten plantejar temàtiques relacionades amb la crisi de les identitats i altres afins, és obvi que les escoles oficials es veuen en l’obligació d’obrir-se als nous llenguatges que van en aquesta direcció.
El primer intent ha estat oferir unes classe de tres mesos de duració a Carme Serna, reconeguda titellaire i actriu de la companyia Disset Teatre, la qual, present també a la taula al C.C. Can Balaguer, va explicar el seu plantejament a l’hora d’impartir aquestes classes.
Una feina molt acurada de qui coneix perfectament els llenguatges escènics amb objectes, un treball que ha dividit en quatre fases: treball amb 1- objectes neutres, 2- objectes de la natura, 3- objectes temàtics, i 4- objectes mixtes. Una feina molt interessant que la professora explicà amb tant de fervor i detall, que tots ens hi volíem apuntar a l’acte.
La següent persona a parlar va ser Aina Maria Gimeno, directora del Festival Internacional de Teatre de Teresetes, qui s’encarregà de presentar el bon moment del Festival així com introduir a les altres persones de la taula.
Mònica Pérez, directora adjunta del Teatre Principal de Palma, ens oferí els detalls de la seva política de coproduccions, una novetat absoluta en la història d’aquest emblemàtic coliseu. Amb dues sales, una gran de 803 butaques (amb 650 de plena visibilitat) que acull, entre moltes altres produccions, l’única temporada lírica que existeix a les Balears, i una sala petita, una caixa negra de 149 localitats, més oberta al teatre contemporani i a una línia d’innovació i nous llenguatges.
El nou planteig que cerca el Teatre Principal és treballar en xarxa de manera que les seves coproduccions es puguin veure a altres llocs, de les Illes però també de fora. És així com des del 2016 s’han acollit 22 residències artístiques, entre les quals Re-Cor, l’obra de la companyia Disset Teatre que s’ha presentat al Festival (veure aquí)
Neus Ribas, tècnica d’arts escèniques de l’Institut d’Estudis Balears, va exposar la seva política d’ajudes a la projecció exterior de les companyies de teresetes de les Balears, així com les seves línies de subvenció, d’ajuda a la formació, de circuits, etc.
Una realitat que va impressionar molt als assistents, no sols per el que s’estava fent, encara en fase prèvia d’expansió, sinó per la voluntat de voler anar més enllà, mostrant un compromís real en el desenvolupament de la creativitat dels artistes tereseters i de les altres disciplines teatrals a les Illes.
