(Mercè Sancho de la Jordana i Carme Serna, de la companyia Disset Teatre, espectacle ‘Re-Cor’)
Iniciem amb aquest primer article les cròniques sobre la 21ena edició del Festival Internacional de Teatre de Teresetes que s’ha celebrat a Palma de Mallorca del 14 al 19 de maig de 2019, però també a moltes altres localitats de la illa de Mallorca, com Alcúdia, Algaida, Bunyola, Colònia Sant Pere, Colònia Sant Jordi, Costitx, Inca, Llucmajor, Muro, Porreres, Port de Pollença, S’arracó, Sa Pobla, Ses Salines,Sineu i C.I.N.E.
Un Festival que dirigeix amb molt d’encert n’Aina M. Gimeno, amb Beatriu Solivellas encarregada de la Producció, i que també ha organitzat unes importants Jornades Professional, a les quals dedicarem la merescuda atenció en els propers dies. Parlarem en aquest article d’alguns dels espectacles que es van poder veure els dos primers dies del Festival: la sessió inaugural a càrrec del músic francès Laurent Bigot amb el seu espectacle ‘Le Petit Cirque’; ‘Cases’, el projecte d’instal·lació interactiva de l’escenògrafa mallorquina Xesca Salvà; l’obra ‘El Peix d’Or’, un clàssic de la companyia catalano-mallorquina Binixiflat, de Biel Porcel; i ‘Re-Cor’, la nova obra creada per la companyia Disset Teatre, també de Mallorca.
‘Le petit cirque’, de Laurent Bigot.
Aquest va ser l’espectacle escollit per obrir el Festival, un verdader festí de sensacions acústiques i visuals per als espectadors més llaminers i entregats als gustos de la música contemporània, en la que un mai sol oir allò que s’espera escoltar per inèrcia. Espectacle de petit format i que demana proximitat íntima, per poder percebre a través de la vista el món físic i sonor d’un circ en el que les atraccions i els artistes que hi actuen són objectes, joguets mecànics i altres artefactes de butxaca en moviment situats damunt d’una pista i d’uns cables amplificats amb micròfons que detecten so i vibració matèrica.
El mateix Laurent Bigot, compositor i saxofonista, fa de silenciós mestre de cerimònies i de manipulador de les mecàniques que ell posa en marxa, tot a la vista del públic, ja que tan important és l’acústica i la visió del circ com gaudir de la distància que implica veure al músic-intèrpret-titellaire accionar els seus personatges que també són els instruments.
Intimitat i miniatura que ens permet entrar en el particular univers de Bigot, en el que l’inanimat físic agafa vida a través de la mecànica i del magnetisme elèctric, en els quals hi juguen un paper important dues variables: l’esperit de joc de l’autor-intèrpret, i l’atzar en la mateixa consumació dels moviments i els seus sorolls, una aleatorietat que no fa més que augmentar l’aspecte juganer de la proposta, amb la seva deriva irònica.
I és aquesta suma d’elements i de factors perceptius allò que converteix l’espectacle del Petit Cirque en una petita joia d’una elaborada música electroacústica, capaç de centrar la nostra alerta en el mateix fenomen de la percepció, en una juguesca interdisciplinària d’interseccions múltiples que finalment aconsegueix obrir espai nou proveït d’una temporalitat inusual i sorprenent. Uns preciosos minuts de suspensió del sentit ordinari de les coses que ens desplega dimensions ocultes de caire sonor i visual on abans no hi havia res.
LE PETIT CIRQUE de Laurent Bigot _ Extract from L’OISIVERAIE on Vimeo.
Tot un homenatge a la creativitat estricte per als paladars més sibarites i exigents. El públic així ho va copsar, premiant l’artista amb sentits aplaudiments.
‘Cases’, de Xesca Salvà.
Ja hem parlat diverses vegades, des de les pàgines de Putxinel·li i de Titeresante, d’aquesta proposta que es va presentar el novembre de 2017 fruit d’una residència de l’IF Barcelona. Un treball singular que ajunta escenografia, el món de les maquetes i les històries personals, en unes instal·lacions en les que els espectadors es converteixen en voyeurs d’intimitats vistes en directe.
Una proposta en la que el primer pla es combina amb la distància de copsar el món en miniatura i a l’abast de la mà. A Palma, es va poder veure en el Centre Cultural Can Balaguer, aquest meravellós espai que la ciutat s’ha regalat a sí mateixa després d’una acurada restauració.
‘El peix d’or’, de Binixiflat.
Aquest clàssic de la companyia Binixiflat, fundada ja fa més de 30 anys pel titellaire mallorquí Biel Porcel, que viu a cavall entre Arenys de Munt, a Catalunya, i Mallorca, no s’havia presentat mai a l’illa, quan de fet es tracta d’una rondalla d’origen rus que bé podria ser mallorquina, per la seva temàtica marinera. Una tria molt adequada per celebrar aquest retorn d’en Biel a Mallorca, d’on per altra part mai hi ha deixat de tenir-hi un peu.
Instal·lat a l’escenari del Pati de la Misericòrdia, on s’hi ha realitzat una bona colla d’espectacles del Festival, ‘El peix d’or’ és una magnífica mostra de l’art titellaire de Biel Procel, capaç de connectar molt directament amb el públic de nens i pares, i que es caracteritza per una tècnica de titelles de fil i tija curta sobre l’escenari situat davant del manipulador, aquest sempre visible enfrontat al públic. Una tècnica molt útil i àgil que permet crear ràpids canvis d’escena posant i traient els decorats que es situen damunt la taula-escenari.
Senzillesa, agilitat i ús només dels elements indispensables per crear l’espai de cada escena, sense renunciar però als detalls de l’escenografia, funcionals i de bonica factura. Això permet obtenir un ritme perfecte ben marcat per una banda sonora que lliga els canvis d’escenari i construeix l’espai sonor de les escenes relatives al mar: oneig, tempesta, etc.
Una obra al servei de la història, que tracta el tema de la desmesura en l’ambició, en aquest cas de la dona enfront del marit ingenu i bonifaci. La bondat i la bona fe es veuen premiades per la màgia de la natura, mentre que la desmesura es castiga a sí mateixa, per la lògica de la seva reducció a l’absurd.
Biel Porcel va demostrar el domini del seu art, des de la manipulació fins a les veus, de sonoritat potent i diferenciada, resultat d’una gran mestria en l’ofici de titellaire. Una obra que sens dubte tindrà molt bon acollida en el seu aterratge entre el públic de les Illes. Els espectadors així ho van pensar també, a la Misericòrdia, quan el premiaren amb sentits i prolongats aplaudiments.
‘Re-Cor’, de Disset Teatre.
Hi havia expectació per veure aquesta nova proposta de Disset Teatre, estrenada feia sis mesos al mateix Teatre Principal de Palma, de la que el teatre n’era coproductor. Una companyia que fins ara s’havia mogut només per al públic familiar, i que després d’uns anys de canvi d’orientació i de revisió del seu projecte, s’ha llançat a l’arena pública amb aquesta obra de creació orientada a un públic general de teatre, i que em va semblar una de les més reeixides i interessants de les vistes al Festival de Teresetes.
La temàtica proposada és el record, els flashos personals que ens venen o que pesquem en els magatzems de la memòria conscient i inconscient, activats pels avatars de la vida o per les particularitats de cadascú. Un treball de recerca efectuat per les dues actrius protagonistes, Carme Serna i Mercè Sancho de la Jordana, junt amb el director d’escena, Albert Mèlich, el qual ha acabat desembocant en una història de clarobscurs centrada en els interiors secrets d’una família mallorquina.
I tirant d’aquest fil invisible dels records, Disset Teatre ha aconseguit, al meu parer, crear un preciós i aprofundit retrat analític de la crisi de la figura femenina, a Mallorca i arreu, de com ha passat de ser el centre de la vida social i familiar, personalitzat per la figura de la Padrina, és a dir, de l’àvia, la verdadera autoritat del clan familiar, a esdevenir elles, les dues cosines protagonistes, simples dones modernes, desproveïdes dels seus espais de poder i de l’antiga significació matriarcal. Dones que viuen la crisi de la maternitat i que cauen en el buit de viure en uns esquemes encara matriarcals però sense l’edifici que els sustentava. Un buit que desemboca en la fragmentació, el relativisme, la ziga-zaga vital, la inseguretat i les paranoies conseqüents.
Per explicar aquest quadre de buit, inseguretat i fragmentació, els tres creadors de l’obra han optat per fer ells també ús d’un llenguatge fragmentat, suma de tècniques distintes, des del cinema -magnífiques les interpretacions de les actrius i la realització a càrrec de Felipe Rico-, un llenguatge sincopat que barreja l’improvís de la dansa, el joc sonor de les paraules, i el món dels objectes, el qual vertebra el fil dramàtic: les cendres de la padrina, cartes, robes, barrets, sabates, etc. També pinzellades d’una recreació titellaire de la Padrina, la protagonista invisible de la història que al final agafa forma i vida.
Alguns detalls expliciten aquesta temàtica subjacent de la desaparició de la Padrina, no sols per la seva mort, sinó perquè deixa un buit que ningú més pot ocupar. Quan una de les dues cosines diu que ha esborrat tot rostre masculí de la memòria, ens indica clarament que el món en el qual encara es mouen és el del vell matriarcat de les dones fortes plenes d’autoritat, on els homes hi pinten ben poc. Sense rostres masculins i ja sense les dones fortes com la Padrina, què queda? Com organitzar els valors si els que sempre ho han fet no hi són?
Dóna la sensació a vegades que les dues protagonistes s’enamoren fugaçment de sí mateixes, en una mena de ‘narcisisme’ explosiu de qui es veu obligada a sostenir-se en imatges d‘emmirallament i d’auto-observació com les de les nenes que apareixen en els trossos filmats, records propis d’infantesa, i que en el fons no són més que secrets desitjos nostàlgics de reproduir el matriarcat perdut, bona base del qual es troba en les rialles de la quitxalla i el seu zumzeig pels voltants de la casa.
Obra catàrtica d’enfrontar-se al buit del món actual i d’alliberar-se de les velles estructures, sense saber encara quines són les noves que s’han de crear, però amb algunes coses clares: la voluntat ha de sortir del pou on s’amaga amb total llibertat. Quan, ja a París, decideixen tirar les cendres al WC, s’alliberen d’aquella obligació auto-imposada de llançar-les al Sena -com secretament volia la Padrina- en un acte gamberro d’afirmació, però alhora compleixen indirectament la seva comesa, ja que les aigües a París van totes a parar al riu.
Admiració i desig d’identificar-se amb aquesta figura desapareguda i ja impossible de la Padrina, que viu però en elles com un germen d’independència, de força i de rebel·lia.
S’hauria de mencionar aquí el gran treball de les dues actrius, dotades d’una presència elegant i d’un perfecte domini del cos i del moviment, tant en el directe com en el filmat. I la magnífica feina del director, en el filat general de l’obra, sempre difícil quan s’entra en laberints de fragmentació i d’incertesa. També la música, de Julie Reier, compleix molt bé la seva comesa.
Obra alliberadora i d’afirmació femenina que replanteja el treball de Disset Teatre, i que li atorga unes eines de llenguatge magnífiques per enfrontar-se a qualsevol temàtica i a la creació contemporània, que sempre té a veure amb els neguits íntims del món i amb les seves essencialitats que cal descobrir i revelar.
