(Diable de Cesário Cruz Nunes. Museu da Marioneta de Lisboa.)
El passat mes de març es van complir els set primers anys de Putxinel·li i els seus dos portals germans, Titeresante i Puppetring, un projecte que va néixer amb la intenció de disposar d’un medi de comunicació prou ampli i obert per acollir-hi continguts relatius a les actuals pràctiques del teatre de titelles. Una pràctica que cal posar en plural, ja que poques vegades s’ha vist com un gènere, fins fa unes dècades molt concret en la seva accepció, ha trencat tots els seus límits, en una tremenda pulsió per estendre les seves variades possibilitats de ser.
Imatge de ‘La Máquina de la Soledad’, de Microscopía y Oligor.
Si ho mirem amb distància, ho podríem qualificar d’explosió, una mena de Big Bang teatral que ha trencat totes les costures d’un gènere que encara molts veuen com una cosa tradicional dirigit als nens. I és tan gran el cercle expansiu assolit, que es fa difícil a hores d’ara definir-lo com a sector. Des de Putxinel·li, ens agrada veure-ho com un cercle acordió que s’obre a hibridacions diferents segons on s’ubica cada artista. Un cercle amb un centre ocupat per les Grans Tradicions de Titelles i Ombres, que segueixen irradiant les seves fecundes vibracions, i al voltant del qual se situen els diferents practicants: en la seva proximitat els que s’emmirallen en els models tradicionals, altres més allunyats dels mateixos però sense perdre’ls com a referent de partida, i després tots els que busquen encreuar-se amb formes diferents o complementàries, de vegades a moltes llegües de distància.
Imatge de ‘El domador de vents’, de Didier Maes.
Assistir als actuals festivals que tenen lloc a la Península Ibèrica (la primavera és una època excel·lent per als titelles i els seus adlàters i parents) és una bona manera de conèixer aquesta realitat tan rica i polièdrica, en la qual totes les combinacions són possibles: dansa, gest, cos, objectes, titelles, ninots, dobles, maniquins, màquines, robòtica, escultura, ombres, vídeo, grans dimensions, miniatures, figures volants …
Guignol. Museo del TOPIC. Exposició Rutas de Polichinela.
Amb aquesta aposta per la diversitat múltiple de les seves formes, el nou (i vell) teatre de titelles entra de ple en els camps de la contemporaneïtat, paraula per la qual entenem els àmbits oberts a la creativitat del pensament i de les arts, amb la finalitat de trobar encaix a les tremendes acceleracions dels canvis mentals, tecnològics i ambientals al nostre planeta.
Imatge de ‘Alicia y las Ciudades Invisibles’, de la cia. Onírica Mecánica.
I és curiós que tants artistes i creadors contemporanis recorrin als llenguatges tradicionals del titella, de les ombres o de la multiplicació figurativa animada a l’escenari. Potser amb la intenció de trobar llenguatges més propers a la imatge i a una Visió d’aquells continguts que es resisteixen a deixar-se atrapar pels forrellats de la paraula i de la psicologia humana. Continguts que moltes vegades solen ser els més interessants i innovadors. D’aquí el recurs als objectes, que diuen tant sense necessitat de parlar.
El Zorro, de Eudald Ferré i Luca Ronga.
I no obstant això, el que és bonic i insòlit d’aquest nou teatre de titelles ampliat és la seva configuració com un espai on conviuen la tradició i l’avantguarda. Poder assistir a espectacles situats en una línia tradicional, de vegades de formes centenàries o fins i tot mil·lenàries, al costat d’altres que s’escapen cap a les hibridacions, sol ser una de les característiques més atractives del gènere.
Titella de la Família Anglès. Fons del MAE – Museu de les Arts Escèniques, Barcelona.
Els Festivals que s’agrupen en aquests mesos primaverals són i seran ocasions úniques per als amants de la novetat i de la tradició, en aquestes arts de la figuració que tot i remuntant-se a les més arcaiques èpoques de la Humanitat, ens obren sense por i sense embuts cap al futur de les nostres societats.
Venus anatòmica del Museu de la Medicina de Barcelona. Escollida pels Germans Quay. Exposició Metamorfosis, CCCB, Barcelona, 2014.
