(Guillem Albà. Foto de Sílvia Poch)

Aquests dies se celebren dos Dies Mundials: el dels Titelles i el del Teatre. De fet, no deixa de ser la mateixa cosa. Però canvien els matisos i el dels titelles esta relacionat amb l’Unima, l’organització mundial dels titellaires. Acaba de fer-se públic el Manifest que ha escrit Guillem Albà sota l’encàrrec de l’AADPC, l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, conjuntament amb la Federació Grups Amateurs de Teatre i la Xarxa de Teatres d’Ateneus de Catalunya. Un text preciós que hem considerat oportú i important difondre també des de les pàgines de Putxinel·li. Aquí el teniu:

Missatge per el Día Mundial del Teatre

“S’han dit mil coses sobre el teatre. Grans mestres, expertes i experts… han fet totes les reflexions possibles, millor del que jo pugui fer.

No sabia quin sentit tenia que jo escrivís aquest manifest, però de seguida vaig pensar de fer-ho per la meva família. La meva mare, el meu pare i la meva padrina. Una companyia de teatre de titelles que porta 46 anys en aquesta professió, i a qui mai els han demanat de fer una cosa similar. Ni tampoc se’ls reconeix amb premis…però que, en canvi, actuen cada dia. No paren de treballar, però com sempre diuen: no són artistes, sinó treballadors de l’espectacle.

I com ells, tants companys/es de batalles que porten tota la vida fent bolos amunt i avall. Gent que va començar just després de la dictadura, amb uns ideals, amb ganes de lluitar i canviar les coses. Amb llibertat total per buscar, provar i equivocar-se. Un munt de coses que, avui, trobo a faltar. Per ells, el primer eren les ganes d’actuar. On fos: als carrers, a les places, als teatrets ambulants… quan no existien tantes lleis ni tants permisos. També ho trobo a faltar això. No calia etiquetar les coses, es mesclaven tots els estils i tècniques.

Imatge de l’espectacle ‘Pluja’.

La de la meva família, és un tipus de companyia on es crea artesanalment, sense presses, a foc lent, sense que manin els diners per sobre de tot. On l’amistat sempre ha passat per davant de qualsevol altra cosa. Prenent-s’ho com una filosofia de vida. Ajudant-se, sempre, amb qualsevol que necessiti ajuda. Ja sigui amb algú que comença i vol consell, o compartint experiències i vida amb els companys i companyes de professió. Sense gelosies, sense mirar-los com a rivals, sinó com a iguals.

Tantes coses, que estaria tan bé no oblidar, i que cal reivindicar.
Que aquesta feina es tracta de compartir, no de competir.
Que no estem per tonteries. Ni per egos absurds.

Cadascú, des de les seves inquietuds i la seva curiositat, però tots compartint el mateix fet. Fer teatre. Des de la gent professional, fins als grups amateurs de teatre i ateneus on tants professionals han començat. Llocs plens de gent que s’hi passa la vida sencera, combinant-ho amb la seva feina, creant i compartint moments.

Sóc pallasso, i busco el costat bo a les coses. Sé que val la pena viure, i tant! Està ple de coses precioses, coses increïbles que viurem. Però el món… està fatal.

Guillem Albà al Liceu, en ‘Catalunya aixeca el teló’, 2016.

Si començo a fer una llista de totes les desgràcies que passen, no li trobo sentit. Als humans, se’ns està anant de les mans això de viure en comunitat. I si penso en si realment tot això ho podrem canviar… sovint em falta força.

Surto d’un assaig on he passat hores preocupat per uns detalls petitíssims, tocant emocions, capficant-me en coses on (em sembla) que m’hi va la vida …i surto, i escolto les notícies i penso: què estic fent? I de què serveix això que estem fent? A vegades penso quin sentit té fer això que fem, quan en un altre lloc estan matant gent.

Doncs mireu, em consola, pensar que dedicar-me a això, pot ajudar a canviar el món. Sí, per molt utòpic que sembli. Aportar un granet de sorra, per petit que sigui.

Imatge de ‘Pluja’, amb Clara Peya.

Primer de tot per aconseguir parar el temps:

En un dia a dia en què no parem de córrer, en què estem sobreinformats, hiperconnectats i més irritables que mai. On tothom està enganxat al mòbil, tothom menys tu, és clar! On no pares de treballar per fer allò que vols i després no tens temps per fer-ho. On hi ha una pressa constant…

Només aconseguir que la gent vagi al teatre i pari el temps, ja és un acte revolucionari.
Parar-ho tot i seguir fent aquest acte tan antic. Compartir un moment.

En segon lloc, si un cop allà, malgrat que la gent hagi vingut dura i cerebral, aconseguim que surtin del teatre una mica més feliços, amb les emocions més a flor de pell… Si aconseguim que durant aquella estona posin l’emoció per davant… ja valdrà la pena. Serà una petitíssima part per canviar el món, però necessària. Tocant els cors, podrem canviar els caps.

A tot el públic (que ve i que vindrà), que no li falti mai la curiositat de veure coses noves, siguin del gènere que siguin. No només les que veiem anunciades o que hi tenim més fàcil accés. Hi ha teatre per tot arreu: al carrer, a les escoles, en pisos, en teatres…Ple d’espectacles: de productores, de companyies grans, petites… de tots els tipus i per totes les edats. Per petits, per grans i per joves també, sí. Fins i tot pels adolescents! No s’acostuma a pensar en vosaltres, perquè no voteu, però trobareu coses que no us semblaran passades de moda. N’hi ha.

I si no hi heu anat mai, proveu-ho! I potser veieu alguna cosa que no us agrada, i tant! Però trobareu algun estil que us agradarà segur. N’hi ha moltíssims.

Imatge de ‘Marabunta’, foto de Sílvia Poch.

I per acabar:

Que els programadors i programadores arrisquin. Que no tinguin por a portar diferents estils i formats al seus municipis.

Que els polítics entenguin que hi ha moltes maneres de fer teatre, i no només la de les reunions d’altes esferes. Que ells van canviant cada 4 anys, però nosaltres hi som i hi serem sempre.

Que cap gènere és menor. Que és tan lloable el teatre d’entreteniment, com el que vol fer pensar.
Que els espectacles per infants són tan o més importants que el teatre per a adults.
Que pallasso no és un insult.
Que ser titellaire és tan bonic com ser pastisser.
Que el teatre sense text també pot guanyar premis, i que els premis no són tan importants.
Que manin més les ganes de buscar i crear, que els diners pels diners.
Que està ple de gent bona que no treballa. I també de gent bona treballant, però no som els únics ni els millors. Que puguem aprofitar-ho per barrejar-nos i seguir-ne aprenent. Joves i grans.
Que no ens falti mai l’esperança, ni l’alegria. Però tampoc les ganes de millorar i queixar-nos.

Per un teatre accessible per a tothom. Plural i divers. On les dones i les persones racialitzades no siguin excepció, sinó protagonistes, i on els llocs de poder es reparteixin entre més mans, ulls, i caps, i cors.

Que som molt més efímers del que creiem. Que això no sabem quan dura, ni quan s’acabarà.
Aprofitem que estem vius. Deixem-nos de tonteries. Gaudim-ho. Compartim moments preciosos. Cuidem-nos, que és necessari i urgent… i que visqui el teatre!”

 

Guillem Albà.
Dia Mundial del Teatre 2019

Sobre la biografia Guillem Albà, citem el seu text de ‘Qui sóc’:

Guillem Albà

M’agrada actuar. Sóc feliç. Mentres actuo, és l’únic moment on res em fa mal. Ni mal d’esquena ni mal de cap. Això només em passa actuant (o a l’aigua també!). Encara no he actuat dins l’aigua però, no sé què passaria.

Sobretot actuar, però a part… dirigir, escriure, crear espectacles. Pensar idees. Imaginar qualsevol cosa. Sigui per fer riure (la majoria de cops) o per emocionar i buscar un moment poètic i bonic. Un amic em va dir que la paraula que em defineix en aquest món artístic és CURIÓS. Tenir curiositat. No hi havia pensat però a poc a poc he anat veient que potser si. M’agrada provar, provar i provar. Barrejar-me amb gent, crear. Què passa si ens ajuntem i provem de fer alguna cosa junts? I fer-ho.

Foto de Montse Tixé.

Des de petit volia crear espectacles propis. Pensar què volia explicar i com. És el que vaig aprendre de la meva família, dedicada al teatre de titelles. Des de petit vaig veure com assajaven hores i hores, com actuaven i com anàvem en furgoneta a munt i avall. Descobrir llocs, conèixer gent. Ells, no esperaven a que ningú els truqués per fer una producció. Sinó que ho feien a la seva manera. I això he fet, crear espectacles propis… i de tant en tant, combinar-ho amb altres coses que em proposen. D’on també s’aprenen moltes coses, i et fa créixer.

Vaig aprendre de la família (i així ho intento aplicar) a ser molt exigent amb la feina. En fer-ho el millor possible, en entendre aquesta professió com una feina artesanal. Cuinar a foc lent, sense pressa i convençut de cada decisió. No té res a veure en produir i produir. Sinó en fer alguna cosa que et surt de dins. Respectant moltíssim el públic. Sent exigent en cada actuació, donant tota l’energia que tingui. I intentar que arribi al màxim de gent possible. Que els hi agradi encara que no vagin mai al teatre. Que els hi arribi, tinguin l’edat que tinguin i vinguin d’on vinguin.

Viure d’això em fa feliç, i l’únic que intento dirigint o actuant…és que la gent surti feliç, convençuts de que no han perdut al temps. I donant les gràcies per haver vingut a veure’ns. I així anar fent. Anar creant i anar actuant. Vivint un munt d’aventures viatjant, i coneixent un munt de gent 🙂

I així per sobre, això és una mica el que he fet:

Vaig estudiar diferents técniques i estils teatrals, però en la comédia i el clown he tingut mestres com: Carlo Colombaioni, Eric de Bont, Cristophe Marchand,  Leo Bassi o Jango Edwards (amb qui ens vam entendre i em va ajudar a començar en tot això, treballant amb ell molt temps i dirigint-me el meu primer espectacle de creació) .

He treballat en ràdio i televisió. I en el teatre, en diferents companyies i projectes (per exemple amb Titzina Teatro o amb Angel Llàcer).

L’any 2006 vaig fundar la meva companyia, amb la qual hem estrenat 5 espectacles de creació. “Sketchofrenia”, “Flirt”, “Trau”, “Marabunta” i recentment “Pluja”. Hem guanyant diferents premis com són els Premis del Públic a FiraTàrrega, de la Mostra d’Igualada, de la Fira de Titelles de Lleida i de la Mostra de Santa Eugénia. O nominats a espectacle revelació als Premios Max.

Imatge de Rhum.

L’últim espectacle de creació és “PLUJA. Guillem Albà & Clara Peya”. Un treball delicat i despullat, on combinem el teatre visual amb el moviment; els titelles i la màscara amb la música en directe de Clara Peya, tocant el piano de mitja cua. Ho compagino amb la resta dels espectacles, amb els quals estem de gira.

He anat dirigint espectacles de teatre, dansa o circ. Així com també la direcció escènica de grups de música com Love of Lesbian o Txarango.

I he actuat per Espanya, França, Rumania, Portugal, Holanda, Suécia, les Illes Açores o Xina.