(Sylvie Capdeboscq, Jimmy Azogué, Polichinelle i el Cocordil, de Théâtre Pas Sage, a La Puntual)

Barcelona ha rebut aquest darrer cap de setmana una visita important: la del senyor Polichinelle, un dels personatges més cabdals del teatre de titelles popular d’Europa. La seva eminència està sustentada per l’important paper que ha tingut en la història del teatre a França, i de retruc, per la influència exercida a altres personatge cosins germans seus, com poden ser el Punch anglès, el Petrushka rus o el mateix Don Cristóbal Polichinela d’Espanya.


Ha arribat de la mà de la companyia Théâtre Pas Sage, convidat pels dos directors de La Puntual, un dels llocs d’obligada visita a Barcelona y a la resta del país per a tots aquests paladins del disbarat, la incorrecció i l’excés que són els titelles populars tradicionals. I si parlem de Polichinelle, hem de parlar inevitablement d’excés i de desmesura. Així mateix el defineix la companyia francesa, quan diu d’ell: ‘un titella insaciable, que té set, moltíssima set. Només un barril de vi podria solucionar-ho, però sense haver-lo de pagar!’. Paraules que resumeixen a la perfecció la psicologia d’un que, passada la Revolució Francesa i en ple auge de la nova classe burgesa, va ser arraconat per Guignol, més pulcre i presentable. Polichinelle va quedar associat al Vell Règim aristocràtic: massa estrident, exagerat i incorrecte, descarat petòman, proveït d’una insaciabilitat gastronòmica y sexual extremes.

Com és lògic, el Polichinelle que ens han portat Sylvie Capdeboscq i Jimmy Azogué, els dos titellaires de Théâtre Pas Sage, ha passat pels convenients filtres de la correcció contemporània, ja que solen actuar per a públic infantil, escolar i familiar, i ja sabem com les gasten els actuals censors del món de l’espectacle per a nens.


I tanmateix, s’ha de dir que els dos titellaires fan honors al nom de la companyia, ja que malgrat aquests filtres inexorables, Polichinelle segueix sent Polichinelle. I és d’agrair que hi hagi artistes amb ganes de posar a l’escenari aquests vells arquetips de la cultura europea, d’una actualitat perenne. Algú ha definit aquest personatge com un riu d’aquests subterranis que surt de tant en tant a la superfície, es mostra i s’esplaia, per tornar a desaparèixer una temporada. Són pocs els qui tenen a Polichinelle com a personatge. Com abans hem dit, Guignol el va substituir. Però el seu nas i la seva fam d’excés són massa grans com per mantenir-se amagats sota les aparences.

Capdeboscq i Azogué fan un treball excel·lent posant ironia i un humor ingenu a les grolleries i els excessos del personatge, per fer-lo així més digerible als pares de famílies i als mestres que acompanyen els grups escolars. Els nens no ho necessiten: entenen el joc que els proposa Polichinelle a la primera, ja que si per una banda ells perceben els titelles com éssers vius, per l’altra saben perfectament que són uns ninots de fusta que fan allò pel qual han estat fets: jugar a fet i amagar i donar-se cops de bastó.

S’entén també que en ser un personatge que va perdre durant el segle XIX la seva preeminència als escenaris de titelles, necessiti ser reinventat cada vegada que algú sent la seva crida i condescendeix servir-lo com a manipulador. Els del Théâtre Pas Sage s’emmirallen en el Punch anglès, amb qui Polichinelle comparteix tants trets en comú. D’altres ho fan amb el Pulcinella napolità, com és el cas de la companyia La Pendue amb el seu espectacle Polidégaine. Tot val a aquest personatge mentre es mantinguin les seves constants vitals bàsiques: transgressió, habilitat, disbarat, gresca, gust per la farsa i energia desenfrenada.

El públic de La Puntual, de cultura francòfona aquell dia en acudir a les sessions anunciades en llengua francesa, va respondre a les trapelleries de Polichinelle amb una entrega i una complicitat absolutes. Les garrotades van complir amb la seva funció i les riallades de grans i petits van ser l’eco de la sornegueria del personatge.

Bons gags, juguesques de persecució i bastonada, llengüeta que s’entén força per a la veu del protagonista, i un humor fresc i desenfadat.

Sylvie Capdeboscq i Jimmy Azogué, els dos titellaires de Théâtre Pas Sage, van sortir a saludar davant d’un públic que no volia sortir de la sala, atrapat com estava pel colorit i l’alegria transgressora de Polichinelle.