Es presenta aquests dies a Barcelona, des del 10 de gener fins al 10 de febrer de 2019, al Teatre La Vilella, l’obra ‘Un fill del nostre temps’ del dramaturg i escriptor austrohongarès Ödön von Horvath (1901-1938), a càrrec de l’actor, ballarí de flamenc i titellaire Andreu Carandell, que també signa la traducció i la direcció de l’espectacle. Un repte d’interpretació i de despullament teatral que Carandell ha encarat sol en l’escenari, només amb la seva presència, la llum, una gavardina militar, algunes pinzellades sonores i tres bancs per marcar l’espai. I s’ha de dir que la valenta gosadia d’encarar-se amb un text d’una tal potència sense cap artifici fora de la veu i el propi cos, s’ha traduït en un resultat d’impacte que no ha deixat d’atraure més i més públic a la sala del Poble Sec.


Ens trobem davant d’un actor-artista que crea els seus muntatges més per una necessitat interior que per conveniències crematístiques, tot i que també s’ha de guanyar la vida, com és lògic. La seva formació catalana i alemanya l’ha permès trobar-se en una zona de confluència de cultures entre el nord-est i el sud europeus, és a dir, en una intersecció en la que és més fàcil ser sensible als temes que afecten a tot Europa. I crec que aquest text de von Horvath dóna el clau en una temàtica que va ser fonamental en l’època entre les dues guerres mundials europees i la prèvia al III Reich, però que ho segueix sent i i potser encara més en el dia d’avui, quan els europeus tornem a estar assetjats pels binomis individu/nació, llibertat individual/opressió col·lectiva, interès subjectiu de les persones contra l’interès ideològic de les pàtries i dels poders de les elits o de les marques.

La gràcia del personatge és que la seva aventura vital, marcada per aquesta oposició entre el desig i la necessitat personals contra els raptes col·lectius de la història, es torna perceptible  just quan se li acaba el recorregut, abocat a una mort inapel·lable, davant la impossibilitat de sobreviure al drama al qual es veu immers. No cal recórrer als contextos bèl·lics que la història ens ofereix (tot i que la obra així ho fa) per situar-nos en aquesta temàtica, n’hi ha prou amb donar una ullada al nostre entorn i veure com el conflicte que planteja és dins nostre. Dit en altres paraules: durant tot el segle XX i el que portem del XXI, tots som ‘fills del nostre temps’, en el sentit de que tots ens trobem en aquests dilemes entre les pulsions subjectives que sentim dins nostre i els corrents col·lectius que ens les esborren sense cap mirament.


El personatge de l’obra només es percep a sí mateix en les seves últimes hores de vida, quan la mort comença a saludar-lo i no li queda més remei que enfrontar-se cara a cara amb allò que ha fet i ha sigut al llarg de la seva existència. És llavors quan comprèn que allò que realment sempre havia volgut fer, seguir i entregar-se, no eren les crides de la pàtria, ni els enardiments dels companys o dels capitostos, sinó aquelles petites i quasi bé ridícules i imperceptibles sensacions interiors que van aparèixer un dia de cop i volta, arran d’una simple i fugaç mirada d’una taquillera en una atracció de fira, vista llavors com una vel·leïtat o un caprici o una simple guspira de desig, però que quan la parca s’acosta i el no-res i l’absurd de la borratxera col·lectiva es fan evidents, només llavors comprens que aquesta tènue sensació abandonada, aquell fil de desig real,  ha estat el moment més important de la teva vida, allà on palpitava el foc interior i verdader del propi ésser.


Andreu Carandell interpreta el personatge amb elegància i amb el just distanciament que li ofereix la seva experiència de titellaire, imprescindible per no caure en dramatismes exagerats. En realitat, una carrera artística com la seva respon a aquesta necessitat d’afirmar la pròpia subjectivitat i els desitjos més íntims de la persona, com ho podrien demostrar els seus inicis amb Turruquena, magnífica expressió de la dèria viscuda pel flamenc i pels titelles, sense que li tremolés el pols quan va decidir encarar aquesta gosadia. Triar ara aquest text de von Horvath és simplement posar sobre l’escenari un dilema ben conegut per ell, al qual tot artista i, per extensió, qualsevol ciutadà del món contemporani s’hi veu enfrontat: resoldre el conflicte entre les pulsions subjectives que condueixen a la creació, per molt vagues i confoses que siguin, i els corrents col·lectius de la història que es manifesten amb les seves carotes habituals: pàtries, nacions, orgulls identitaris, afirmacions col·lectives, fanatismes religiosos, els quals solen acabar en crim, imposició, ignomínia o en la guerra…

El punt crucial en la vida d’aquest ‘fill del nostre temps’ és quan es troba en el dilema d’obrir-se o no a la mirada de l’altre, és a dir, d’acceptar l’alteritat femenina en aquest cas i el sentiment d’empatia i d’amor, en definitiva, que li desperta. La cuirassa de les grans veritats col·lectives, però, de les que se sent partícip, li impedeixen aquesta obertura, aquesta deferència a l’alteritat.


El recurs al monòleg interior que escull l’autor és perfecte per donar forma a aquest allau de sensacions i de percepcions íntimes, capaç d’acollir  tant les grolleries de la veu col·lectiva que s’imposa des de fora com les subtileses de les sensacions d’autoconsciència  que apareixen en les tremoloses pantalles de l’ànima, quan la mort fa neteja i esborra totes les deixalles d’una vida.

El drama que planteja l’obra és aplicable a tota l’època contemporània que ens ha tocat viure. El conflicte entre la primera persona del singular i la primera del plural és el conflicte bàsic del nostre temps i és Europa l’escenari predilecte, crec, –es miri on es miri, no sembla que n’hi hagi gaires més– on aquest drama és viscut i percebut com essencial. Un conflicte que ens exigeix plantejar com irrenunciables les pulsions de llibertat individual i d’acceptació de l’alteritat. Vejam si Europa aconsegueix resoldre el dilema i oferir al món l’excitació positiva de com fer-ho.

Gosadies com la de l’Andreu Carandell, en llançar-se a la piscina de l’escenari sense cap altre protecció que la paraula i el cos, són i seran cada vegada més imprescindibles per encarar-se a aquestes temàtiques tan importants.