Tres opinions sobre el curs d’Anna Ivanova 'Explica'm una història'

(Anna Ivanova. Foto de Jesús Atienza)

Publiquem en aquest article tres opinions de tres dels participants al curs ‘Explica’m una història’ que Anna Ivanova va realitzar a l’Institut del Teatre dins del marc del IF Barcelona el mes de novembre d’aquest any 2018. Opinions de Jordi Palet, Clementina Kura-Kura i Inmaculada Palomar.

Ho acompanyem amb el reportatge fotogràfic que va fer Jesús Atienza del curs.

Jordi Palet

El que més m’ha sorprès del curs amb l’Anna Ivanova-Brashniskaia és el lloc des d’on mira el teatre. No el mira des de dalt, ni des de lluny, ni des de dins; el mira a través: en lloc de classificar, etiquetar o separar en conceptes, gèneres o tècniques, ella cus imatges, independentment que siguin fetes amb cossos, coses, volums, llums o tecnologia. Per això diu que el teatre visual està més a prop del circ contemporani o la dansa que no del teatre de text.

Jordi Palet. Foto de Jesús Atienza.

També mira el teatre en zig-zag, perquè creu que la creació és un camí d’anada i tornada, al costat dels intèrprets. La jerarquia i la unidireccionalitat és un concepte obsolet. I l’anada i tornada és també al costat del públic, ja que la història passa dins el cap de l’espectador.

M’enduc, a més, un parell o tres de “cites textuals” del seu discurs:

Jordi Palet. Foto de Jesús Atienza.

– El titellaire té dos “mals endèmics”: el sentit comú i el terme mig. Diu que hem de fugir d’això, si no volem caure en el psicologisme i els tòpics. Busquem els límits d’una imatge, d’una durada, d’un mateix.

– El final FA la història.

Pere Bigas. Foto de Jesús Atienza.

– El concepte de “suficient”: cal no donar més informació de la necessària. Si en dones més del compte, prens l’espai de la mirada de l’espectador, caus en la obvietat; si en dones massa poca, no permets que l’espectador trobi EL SEU fil. En canvi, si en dónes la suficient, cadascú podrà fer LA SEVA interpretació. Evidentment, ens movem en terreny subjectiu; no és un “suficient” mesurable, no és una quantitat concreta, més aviat és una qualitat. I, sobretot, és un estat de present de l’actor, sense ficcions, sense personatge, sense comentaris, només estant segur del que dóna.

Foto de Jesús Atienza.

I m’enduc, per acabar, l’experiència del curs en sí mateixa, la intensitat del discurs apassionat de l’Anna (interrompuda de tant en tant pels meus “sorry, I don’t understand”, jeje), amb un grup de persones potent i fi i amb moltes ganes d’aprendre. Em sento afortunat perquè durant el darrer any, tot i anar molt ple de feina, he pogut fer un curs amb el Xavi Bobés (a l’anterior edició de l’IF), un amb el Pablo Messiez (a l’Obrador d’estiu de la Sala Beckett), i ara aquest amb l’Anna Ivanova, que m’han deixat ben estabornit, la qual cosa sempre és d’agraïr.

Jordi Palet
28 de noviembre 2018, Barcelona

Clementina Kura-kura

Vaig anar a parar al curs de rebot: em vaig enterar en el darrer moment i no tenia gaire informació sobre de què aniria ben bé, però el seu títol y el concepte de (teatre) VISUAL, em va fer entendre que m’interessava. I ara, amb perspectiva… veig que no estava equivocada.

Clementina Kura-Kura. Foto de Jesús Atienza.

El primer dia del curs, vaig tenir la sensació que entre la diversitat (en orígens i experiències) dels participants que allà ens trobàvem, la sensació de confusió davant del terme TEATRE VISUAL, era generalitzada. L’Anna Ivanova va aclarir només començar que aquest tipus de teatre a la frontera amb altres formes d’art és encara dificil de classificar i que costa saber com gestionar, i potser per això – entre altres motius – és un teatre encara incòmode. Així que només ens prometia un viatge insegur en el que no ens quedava més que llençar-nos obrint la ment, sense paracaigudes. I això ha estat clau per entendre una mica millor aquesta proposta artística, davant dels exercicis pràctics i comentaris d’anàlisi posteriors que s’anaven proposant.

Clementina Kura-Kura. Foto de Jesús Atienza.

Després del curs em quedo amb dues idees principals del teatre visual: tot, en la seva justa mesura, menys despullar-se que cal sempre. Despullar-se perquè a través de les imatges que proposes, parles de tu, et confesses, et mostres tal i com ets. I tot i així, no és la teva intenció la que compta, sinó que és el públic la peça clau qui dóna el sentit a l’obra representada. I aquest públic, tothom, llegeix imatges de manera inconscient – no ho podem evitar -; però per llegir també cal posar de la nostra part, la interpretació pròpia; així que en el fons, també com a públic cal despullar-se i llegir des d’un mateix. Potser per això trobem tantes reticències entre el públic… I és que, per contradictori que sembli l’associació de les dues paraules TEATRE + VISUAL, evita precisament usar la part visual per ilustrar un text o idea fil per randa, d’aquí l’esforç de comprensió que implica. La part visual serveix per generar emoció, abans que res. I per tant, no apel·la al cap sinó a un altre racó del cos. Però per apel·lar als sentiments cal explicar (mostrar) una història, i aquí és on s’esdevé el difícil equilibri entre suficient o massa informació.

Clementina Kura-kura.

Inmaculada Palomar Barroso

Entrar en el mundo del teatro de objetos, es ir más allá de lo evidente, es una ventana a través de la cual entramos en las metáforas de nosotros mismos. Contiene una dramaturgia fragmentaria. Experimentar con nuestras emociones en soledad es una de sus bases. Otra es tratar de no comprenderlo todo. Su proceso creativo es muy individual e inconfesable y el resultado de ello es: “cómo le explicarías a alguien algo que has visto y que no sabe lo que es”

Inmaculada Palomar Barroso. Foto de Jesús Atienza.

El curso con Anna ha tenido el gran angular de abarcar el teatro visual, de objetos y títeres. Se centró en enseñarnos cómo llevar a la práctica, a la escena, las ideas sobre un tema o espectáculo que tenemos en la cabeza y que no sabemos organizar. A través de numerosos ejercicios prácticos, con objetos, con títeres, con ropas, con nosotros mismos, etc., ejercitar esta comunicación de nuestras ideas al público. En la primera parte del curso utilizó una serie de palabras que contienen emociones y todos las experimentamos mostrándolas a los demás, y en los últimos días trabajamos el cuento de “El Flautista de Hamelin”. De esta historia, cada uno de los participantes tomó una frase o una palabra, y la escenificamos con objetos y títeres siguiendo las enseñanzas de los ejercicios anteriores. Cada uno, individualmente, exploramos la emoción que nuestra elección nos sugería y la escenificamos con una instalación participando activamente en ella, o no. Es decir, algunos participantes intervinieron dentro de su instalación como actores, como manipuladores, o nada. Ahí quedaba su trabajo para la observación de los demás. Se mostraron escenas muy interesantes de las que pudimos opinar, discutir e intervenir incluso y como no, la intervención de Anna que nos daba las claves de su expresión más certera.

María Castillo. Foto de Jesús Atienza.

Para mi ha sido muy interesante y una gran sorpresa, porque Anna Ivanova tiene una manera muy sencilla de enseñarnos a trabajar con nosotros mismos cosas muy difíciles, como es todo este mundo de lo intangible, de toda esa poesía que camina con nosotros y que no sabemos atraparla para poder comunicarla. Para mi han sido unas enseñanzas que me sirven para muchas cosas en la vida, teatro por supuesto y también para convivir mejor con ese mundo interior de nosotros mismos, para poder expresarlo.

Marilena Miratori. Foto de Jesús Atienza.