S’ha estrenat aquest cap de setmana a La Puntual de Barcelona l’espectacle ‘La Bruixa Blava’, creació i interpretació de Glòria Arrufa, a partir d’una versió feta per Lídia Clua d’aquesta llegenda escocesa d’hivern, en la qual s’expliquen en clau mitològica els cicles estacionals de la natura.
Una estrena d’aquesta jove titellaire que actua com a solista amb els seus titelles, a qui els posa també les veus, en un senzill però alhora sofisticat teatret en el que es combinen el teatre d’ombres i un escenari per a titelles de taula, amb la manipuladora visible al darrere.
Ha escollit Arrufat una història, la de la Bruixa Blava, que toca molts registres diferents i d’aquí el seu interès. S’ha de dir que Lídia Clua ha sabut sintetitzar molt bé la trama, amb una bona adaptació per a la seva posada en escena amb titelles. D’una banda és un conte que explica les peripècies d’una nena independent que es troba embolicada en una situació límit i dramàtica. D’altra banda, ens situem en un nivell mític de personatges que tenen a veure amb entitats fundacionals, les que a través de les eines del Temps, creen els ritmes i les condicions climàtiques del món i les seves diverses geografies i latituds. Dos nivells que queden ben delimitats pel món dels titelles i pel de les ombres.
Entremig dels dos, hi ha aquest espai màgic on la Bruixa ha traslladat a la noia presonera, en el qual habiten personatges mitològics, com l’ocellet que parla, la mateixa Bruixa Blava capaç de volar i fer volar els demés, o el Druida, el mag intemporal que viu a les altes muntanyes i que coneix els secrets de la natura.
Amb músiques molt ben triades i veus ben vocalitzades, els nens queden atrapats des del primer instant per la història. Es nota la llarga experiència que té Arrufat en la manipulació de titelles, ja que ha tocat tots els gèneres: el tranquil domini que mostra en moure els seus titelles és un dels punts claus de l’obra, que combina perfectament amb els diversos canvis de decorat.
Un relat, el de la Bruixa Blava, que conté moments divertits i poètics, i d’altres de durs i arquetípics, com quan el Druida li indica a la noia que ha de matar a la Bruixa, cosa que en realitat no és més que un relleu generacional, ja que la noia acaba heretant els poders de la Bruixa, mentre aquesta retorna al orígens per reunir-se amb les seves germanes.
Glòria Arrufat.
És molt d’agrair veure representar els contes tradicionals amb els seus rerefons arquetípics intactes, sense les adulteracions amb les que els complexes de correcció cultural d’avui en dia tendeixen a endolcir-ho tot. I més quan es fa amb una posada en escena ben feta i delicada, acompanyada d’unes veus convincents i ben diferenciades.
El públic va sortir molt content i tots els nens es van acostar a l’escenari per saludar d’a prop a la titellaire i fer-se fotografiar amb els personatges protagonistes de l’obra.
