Durant el mes de novembre d’aquest any 2018, s’ha presentat al Teatre del Raval de Barcelona la companyia El Gecko con Botas amb el seu nou espectacle ‘A pescar!’, un sofisticat treball dirigit a una àmplia franja d’edat a partir dels 3 anys. Una obra que continua i explora els elements teatrals que entraven en joc en el seu anterior muntatge, ‘Contes que les ombres conten’: el gran domini interpretatiu de l’actor d’origen argentí Damián Bojorque junt amb la mestria plàstica en el treball de les ombres de Clementina Kura-kura (veure aquí).

Damián Bojorque en el seu rol de clown.

Un coneixement del llenguatge de les ombres que prové d’una profunda experiència d’aprenentatge que tant Clementina com Damián van viure a Indonèsia, on van assistir diversos anys a la Universitat per estudiar l’especialitat del Wayang Kulit, el teatre d’ombres tradicional de la zona.

En aquest muntatge, la companyia incorpora un tercer element, la presència d’una narradora-músic amb els seus diversos efectes sonors, encarnada per Susanna Bologna, actriu italiana i artista del so, que acompanya alhora des de dins i des de fora l’acció.


Tres registres, per tant, que ofereixen un refinat joc dramatúrgic compost de diversos plans: el davant de la gran pantalla que ocupa bona part del fons de l’escenari, zona en la que actua Damián Bojorque en qualitat d’actor solista de l’espectacle, especialment a la primera part; el darrere de la pantalla que produeix les ombres que veu el públic (també espai per a l’actor que veiem com a silueta); i l’espai del músic-narrador a un costat de l’escenari. Un esquema que indirectament beu de les grans tradicions titellaires d’Orient, que compten molt sovint amb aquesta presència dels músics i del vocalitzador a un costat de l’escenari, per establir una separació entre so i acció que no fa més que reforçar el caràcter de distància i de desdoblament interior que sempre té el teatre de titelles.

I en correspondència amb aquests tres registres, s’ha de dir que l’obra es sustenta magníficament en la feina dels tres artistes que ocupen cadascun d’ells. La presència i el domini del clown que Damián Bojorque demostra tenir centren la primera part de l’obra, la que té lloc davant de la pantalla: un pescador que quasi bé sense paraules -les pròpies d’un clown clàssic que es fa entendre a tot el món- atrapa a grans i petits des del primer moment. El seu diàleg amb la música que s’encarrega dels efectes sonors a un costat estableix una relació que anticipa ja les dualitats que més endavant veurem quan intervinguin les ombres.

De seguida entra el tercer registre, el de les ombres. Aquí l’espectacle fa un salt qualitatiu i s’eleva en un joc d’emmirallaments que es manté fins al final: allò que veiem en directe en clau de pallassada, veiem també en la pantalla en clau visual i poètica. Un joc que demana una gran precisió i moltes hores d’assaig.

Clementina Kura-kura, Damián Bojorque i Susanna Bologna.

Després, l’acció es trasllada tota a la pantalla i el públic entra en el món meravellós de les ombres, en el que interactuen les siluetes retallades, les projeccions diverses d’efectes lumínics, i la figura de l’actor que ara apareix real però en ombres. Del llenguatge del clown passem a la poesia que permet el teatre d’ombres, amb totes les llicències i el coneixement dels personatges que abans l’actor a fora ens ha fet palès. I és aquí on brilla la qualitat plàstica i ombrista de la companyia, dirigida per Clementina Kura-kura, que sap combinar delicadesa, ofici, sofisticat coneixement tècnic i el pragmatisme propi de l’experimentació i les hores de feina.

Molt bonica i encertada és la seqüència de la típica cadena alimentària per la que el gran sempre es menja al petit, a la qual superposa la figureta del cuc que s’havia escapat de l’ham del pescador, cuquet convertit en el verdader protagonista de l’obra.


Finalment l’obra mostra el seu missatge ecològic sobre l’horror dels plàstics i altres deixalles llançades al mar, amb el que tanca d’una manera rodona l’espectacle. Un missatge molt ben integrat en la història, que mai perd la seva frescor de doble divertiment clownesc i poètic.

Hi ha ambició i un gran rigor en la feina d’aquesta jove companyia que ja es troba, però, en una maduresa sòlida i efectiva. Una companyia internacional que ha nascut a l’Extrem Orient i que porta al seu ADN la visió cosmopolita de l’artista contemporani, pel qual els referents i els escenaris es busquen arreu del món. Sens dubte un valor en alça en el nostre panorama titellaire magníficament obert al futur.