Vigués, Anglès, Vergés. Tres cognoms que apareixen destacats quan consultem fonts documentals -ja siguin plàstiques o escrites- que facin  referència a una època històrica catalana del teatre de titelles, aquella que inclou els segles XX i XI.

Caricatura-dibuix en homenatge a Ezequiel Vigués “Didó”, celebrant que en acomplir 75 anys continuava desenvolupant la seva activitat artística de titellaire. Foto: Archivo Revista Circo

Vigués, Anglès i Vergés, són coincidents en que la “cua” del seu primer cognom acaba en “és” en el cas de Vigués i Vergés. I acaba en “ès”, -variació ortogràfica i fonètica –en el cas d’Anglès.

El primer del llistat però, el senyor Vigués, -amb accent tancat- més que pel cognom és conegut pels seu alies de:  Didó.

“Bruixot”, d’Ezequiel Vigués “Didó”. Foto: Jesús M.Atienza, MAE Museu de les Arts Escèniques-Institut del Teatre

“Dimoni”, d’Ezequiel Vigués “Didó”. Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques-Institut del Teatre

“Monstre” , d’Ezequiel Vigués “Didó”. Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques-Institut del Teatre

Una característica comuna als tres personatges Vigués “Didó” que acabem de mostrar és la de ser ràpidament identificables malgrat ser irreals i fantasiosos. Són personatges truculents que provenen de  l’imaginari tradicional i com a tals sovintegen, és lògic, en les dramatúrgies, narratives i estètiques  de la cultura popular expressada en qualsevol de les seves branques. De manera que quan el teatre de titelles decideix exhibir-los, el públic, així que treuen el cap, ja sap de quin peu calcen.

Un aparent avantatge… -aquest dels personatges fàcilment identificats pel públic- que obligava Vigués “Didó” a una acurada excel·lència tant en la construcció com en l’exhibició per tal de no defraudar expectatives. Vigués “Didó” va gaudir, al llarg de la seva vida titellaire, d’un prestigi i reconeixement que encara es manté.

A expandir la memòria artística de Vigués hi han contribuït –en certa forma- diverses botigues de joguines didàctiques que al llarg dels anys i en diversos indrets s’anunciaven o s’anuncien sota la marca Didó i amb un logotip en forma de titella de guant.

Aquesta, la del Titella de Guant, va ser l’especialitat artística conreada en tot moment per Vigués “Didó”. Una opció que estableix diferència estilística amb els Anglès, que optaven per desenvolupar la seva creació artística mitjançant l’ús del Titella Català. Ja saben, aquell que s’ofereix a ser manipulat mitjançant un cap i unes espatlles i bust de fusta.

La mateixa diferenciació respecte als Vergés, que també opten per servir-se de les característiques artístiques i de manipulació que presenta el Titella Català. Una modalitat única que no s’utilitza –fins allà on sap el que aquí escriu- en cap altre lloc del món.

“Mort”. Titella dels Anglès. MAE Museu de les Arts Escèniques-Institut del Teatre. Foto: Pep Parer

“Home” . Titella dels Anglès. Foto: Jesús M.Atienza. MAE Museu de les Arts Escèniques-Institut del Teatre.

Aprofitant la circumstància  faig esment però, d’una certa semblança entre la singularitat del Titella Català i el Titella de Lió, -també conegut com Titella Guinyol- , la qual consisteix en que ambdós tenen el cap de fusta. El Titella de Lió però, limita la seva anatomia escultòrica al cap, mai no presenta la continuïtat  d’unes espatlles i un bust

Suposo que han parat atenció en que m’he estat referint als Anglès i Vergés en plural. Imprescindible fer-ho així ja que uns i altres –a banda dels respectius cognoms- també presenten coincidències en el fet  d’haver perpetuat la seva activitat titellaire de pares a fills.

També suposo que han advertit que he fet referència als Anglès en temps passat i als Vergés en temps present. La saga dels Anglès, va deixar d’estar activa en els inicis de la dècada dels any vuitanta del segle XX. Pel que fa a la dels Vergés, la saga continua, a dia d’avui, oferint els seus espectacles.

Centrem ara una atenció especial en Jaume Anglès i Vergara, un integrant de la saga dels Anglès que, -sense abandonar el mon artístic que el precedia però deixant a banda els titelles- va iniciar-se en una altra disciplina, la de les arts plàstiques. Concretament en el dibuix i la pintura. En algunes de les seves creacions s’hi pot rastrejar però, la influencia titellaire que sempre l’ha envoltat i que ha situat el cognom de la família Anglès en un lloc preferencial de la historia del titelles a Catalunya.

Dibuix de Jaume Anglès

I des d’aquest  Jaume Anglès i Vergara, fem un salt enrere, un flash back que se’n diu, per a tancar la panoràmica sobre els Anglès amb una darrera imatge, -d’iconografia titellaire per suposat- la qual ens mostra a Jaumé Anglès i Guzman, pare biològic i titellaire –si les dades cronològiques no em fallen- del Jaume Anglès i Vergara dibuixant i pintor present a la imatge i el paràgraf anterior.

Jaume Anglès i Guzman. Amb  la mà esquerra manipula un dimoni i ambla dreta, el popular “Pericu”. Foto: del llibre “Rutes de Putxinel·li”. Autor Toni Rumbau. Publicat per Arola Editors

El personatge “Pericu” forma part de la galeria de personatges inscrits en la tradició titellaire catalana i com a tal se l’ha vist fent acte de presència en distints escenaris i distints espectacles de distintes companyies. De cap manera podia faltar, doncs, un “Pericu” al castellet dels Anglès.

I per la mateixa raó, al castellet  dels Vergés, saga que contemplem a continuació, també hi fa acte de presencia un “Pericu”. Aquest, lluint la vermella barretina. Més folklore i tradició popular impossible.

El “Pericu” dels Vergés. Foto: Jesús M.Atienza. MAE Museu de les Arts Escèniques-Institut del Teatre

El dimoni també hem de considerar-lo un personatge “pal de paller” en la tradició teatral, rondallística i titellaire catalana, de manera que si en una pantalla anterior els he mostrat un dimoni Vigués, -imatge en color-  i un dimoni Anglès,  -imatge en blanc i negre- a continuació poden veure a la pantalla un dimoni Vergés i així , -si els plau- fer comparacions culturalment enriquidores i en absolut odioses.

“Dimoni”. Titella dels Vergés. Foto: Jesús M. Atienza

Si la saga artística dels Anglès va  estar fructífera, nombrosa i perllongada, la dels Vergés no es  queda pas curta. Vegin com la fotografia següent ho  corrobora…

Tres parelles de titelles ballant al castellet, més un que s’ho mira…, set en total; per a quatre manipuladors ocults: Sebastià Vergés Prats, Antoni Vergés Prats, Sebastià Vergés Cadena i Martí Vergés Cadena. Foto: del llibre “Rutes de Putxinel·li”. Autor Toni Rumbau. Publicat per Arola Editors

Si Vigués i Anglès ja tenen importants pàgines escrites i arxivades en la història titellaire catalana, als Vergés els resten pàgines en blanc, totes aquelles que encara han d’escriure per tal de deixar constància del seu present posat al servei no únicament d’una excel·lent activitat artística, sinó també pedagògica, tal i com ho pot testimoniar aquesta imatge:

Vergès pare i Vergès fill. La instantània els immortalitza impartint una classe magistral sobre les característiques de construcció i manipulació del titella català per al programa ‘La Revolta dels Titelles’. Foto: Jesús M. Atienza.

Un present, -com acabem d’assenyalar- amb plena vigència dels Vergés, però hereu –tot s’ha de dir- d’unes reminiscències força pretèrites que en els inicis del segle XX es remunten fins els Anglès, ja que el fundador de la saga, Sebastià Vergés i Prats va aprendre l’ofici amb Jaume Anglès i Vilaplana. Al llarg d’uns quants anys aquesta col·laboració Anglès-Vergés va dinamitzar i enriquir un art popular que en aquells anys –encara amb poc consum de cinema i a falta d’inventar-se la televisió- gaudia de moltíssims seguidors.

Fins aquí unes llambregades biogràfiques per a informar-los sobre el senyor Vigués i les famílies dels Anglès i Vergés. Uns breus apunts sobre el perfil artístic coincident i alhora diferenciat entre tres importants realitats titellaires amb el cognom acabat en “ès” o en “és”.

Cas que vulguin ampliar coneixements, és fàcil rastrejar bibliografia sobre tots ells. Sense anar més lluny, el MAE , Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre de Barcelona, disposa d’un ampli fons per a consultes.

I en cas que els vingui de gust  brindar per les exitoses trajectòries professionals del Vigués, els Anglès  i els Vergés, els recomano un vi molt adequat, un Titella Negre pertanyent a la coneguda denominació d’origen montsant . El preu és assequible, al voltant dels cinc euros. I a jutjar per com el descriu l’etiqueta petita del darrera de l’ampolla, qualitats no n’hi falten: “Titella neix d’un cupatge de raïms característics de la zona per a obtenir un vi floral, afruitat, rodó en boca i elegant.  Idoni per a…” El rosari de virtuts continua…

“Titella”. Vi negre de la denominació d’origen montsant. Foto: artyplanglobal printers – Guadalupe Cuevas

Per a procedir al ritual del brindis, començarem per omplir la copa aproximadament fins a la meitat. A continuació, és imprescindible alçar-la en vertical amb una sola mà, –potser un japonès l’alçarà servint-se de les dues– a fi i efecte d’evitar possibles pèrdues del líquid recent dipositat a la concavitat de la copa.  L’esmentat enlairament caldrà que l’aturem més o menys a l’alçada del nostre cap. Finalment, cridarem amb certa eufòria la frase:  “salut i força als titellaires!”, tot duent, immediatament, la copa fins els nostres llavis amb un desplaçament pràcticament a considerar com horitzontal.