(Fotografia de Rebecca Simpson)
No hi ha dubte que La Mercè constitueix una de les festes més entranyables de Barcelona, tant per l’assistència massiva de públic com per la qualitat i l’interès dels espectacles que es programen. El sector dels titelles hi sol estar molt ben representat, gràcies a la sensibilitat envers el nostre art de la directora de la Festa Major, Marta Almirall, assídua als festivals de titelles més importants d’Europa i una ‘connaisseuse’ del tema.
En aquesta ocasió, destacarem quatre moments als quals la redacció de Putxinel·li va poder assistir: les funcions de Dom Roberto del mestre José Gil, l’espectacle Vida, de Javier Aranda, que va triomfar un cop més entre el públic de Barcelona, les passejades dels gegants pel centre de la ciutat i el 13è aniversari de La Puntual.
Dom Roberto, amb José Gil
Les actuacions de José Gil han estat una magnífica oportunitat pel públic de Barcelona de conèixer aquesta tradició titellaire de Portugal, que cal associar a les diverses tradicions europees dels putxinel·lis. Una forma que prové del segles XVIII tot i que no es comencen a tenir dades del Dom Roberto dins el XIX.
José Gil amb Dom Roberto.
José Gil és el director de la companyia S.A.Marionetas i autor de nombrosos espectacles fet amb moltes tècniques diverses. Una mostra de la seva feina es va poder veure a l’exposició que el Museu da Marioneta va dedicar a la companyia l’estiu de 2015 (veure reportatge a Titeresante aquí).
Respecte al Dom Roberto, s’ha de dir que José Gil li ha dedicat moltes hores de feina, no només com a intèrpret (un dels més reputats mestres actuals del personatge) sinó també com a estudiós, en haver escrit un molt interessant llibre sobre aquesta tradició publicat pel Museu da Marioneta (veure aquí). En aquests moments, José Gil està fent una tesi doctoral dedicada precisament al Teatre de Dom Roberto.
Al Parc de la Ciutadella, durant la Mercè, Gil va actuar cada hora amb un espectacle diferent, de manera que es pot dir que el públic de Barcelona va tenir un tast de tot el repertori avui existent del Dom Roberto. Unes representacions en les que Gil va aplicar al peu de la lletra i amb mestria els principis dramatúrgics essencials del putxinel·li portuguès: ritme trepidant, síntesi de l’argument que va a l’essencial, mínims elements escènics i l’ús de la llengüeta per a la veu de tots els personatges. Igualment, un castellet de mínims composat per un simple paral·lelepípede buit per dalt i sense cap element que li sobresurt.
Sobre el Dom Roberto, podeu llegir els següents articles que Titeresante li ha dedicat clicant aquí.
Vida, de Javier Aranda
D’aquest espectacle, al qual Titeresante i Putxinel·li li han dedicat ja nombrosos articles (vegeu aquí), només direm que va ser rebut amb un gran entusiasme pel públic que el va veure al Passeig dels Til·lers del Parc de la Ciutradella.
Un encert haver programat aquesta obra que està resultant ser un dels èxits més sonats dels últims anys a Espanya en el camp del teatre de titelles per a solistes. A La Ciutadella, van coincidir les diverses sessions amb una lluna plena magnífica que Aranda va saber incorporar a l’espectacle, cosa que despertà al públic emocionats aplaudiments. En acabar la funció, tots els espectadors es van aixecar per aplaudir l’artista, en una mostra d’entusiasme que poques vegades es veu en una obra a l’aire lliure.
13è Aniversari de La Puntual
El teatret dels dos titellaires Néstor Navarro i Eugenio Navarro (fill i pare respectivament) va celebrar el dia de la Mercè, el 24 de setembre, el seu 13è aniversari. I ho va fer amb l’espectacle Pipa (veure aquí) i amb una trobada d’amics i alguns titellaires que van acudir a la cita amb ganes d’homenatjar l’espai dels Navarro.
Néstor y Eugenio Navarro.
Una trobada amb foto de família, cava i un pastel de xocolata.
Foto de família.
Felicitats!
Els Gegants omplen la ciutat
A part dels espectacles, l’altre al·licient que ofereix la Mercè als amants dels ninots i de les figures animades, són sens dubte els Gegants i el Correfoc.
Gegants a la Rambla. Foto de Rebecca Simpson.
Impactants els dos i de signe diferent: mentre els Gegants estan dirigits sobretot a la quitxalla i a les famílies, els Dracs i les altres Bèsties Infernals s’adrecen a un públic amb ganes de viure emocions i de córrer sota el foc. Ja en l’anterior article vam parlar del Correfoc. En aquest mostrarem algunes imatges pescades al vol especialment a la Rambla de Barcelona.
Els Gegants del Pi. Foto de Rebecca Simpson.
Molt emotiu va ser el retorn dels Gegants de la Ciutat a casa seva –ja se sap que aquesta parella reial viu tot l’any al Palau de la Virreina– acompanyats d’una banda que va sorprendre al públic per la seva alta qualitat musical, cosa que no sempre succeeix en les desfilades de gegants.
Els Gegants de la Ciutat ballen davant del Palau de la Virreina.
L’entrada a la Virreina es va convertir en una emotiva cerimònia que d’alguna manera posava fi a la Festa Major.
Les nobles portes de fusta d’aquest palau del segle XVIII, després de deixar passar a Jaume I i Violant d’Hongria, nom dels dos gegants –els més antics de Catalunya, tot i que les actuals figures són una reproducció basada en imatges de 1921–, es van tancar de nou un cop haver engolit els gegants i la música que els acompanyava.
