Crònica de la Master Class donada per Fabrizio Montecchi, de Gioco Vita, a la Fira de Titelles de Lleida
En Fabrizio Montecchi, després de les presentacions de rigor, ens explica que amb el poc temps de que disposem tot just podrem obrir una porteta que ens il·lumini sobre totes les possibilitats que ofereix el teatre d’ombres. Els no iniciats en aquesta matèria teatral, el noranta per cent dels assistents, descobrirem que amb llum, ombra i una pantalla es poden aconseguir efectes fascinants que no tenen res a envejar al mapping.
Així començava la master class d’enguany a Lleida dins el marc de les Jornades Tècniques de la Fira de Titelles: “L’ombra i el seu doble”.
Fabrizio Montecchi.
Divendres comencem la sessió directament amb l’exploració de la nostra ombra en l’espai. Gràcies a la presència de la tècnic de la companyia es van creant diferents ambients de llum que ens conviden a moure’ns en aquesta descoberta de la nostra ombra, primer projectada en les parets i després en una gran pantalla translúcida o semitransparent que divideix l’espai per la meitat i a nosaltres en dos grups, i treballem alternativament hipnotitzats per la nostra ombra. Primer ens han seduït amb l’experiència, ara venen les preguntes i els conceptes per anar endreçant el que acabem d’experimentar.
Primera pregunta: què es l’ombra? Falta de llum i necessitat de llum.
Primers conceptes: necessitem un cos en un espai i en un moment concret, exposat a una llum que li genera una zona d’ombra, que nomena ombra pròpia, i l’ombra projectada sobre la pantalla. Tot l’espai que hi ha entre l’ombra pròpia i la projectada és ombra.
Així podem entendre que el teatre d’ombres tradicional funciona amb l’ombra pròpia en contacte amb la pantalla, de manera que ombra pròpia i projectada són la mateixa, i es treballa des de darrera de la pantalla.
Fabrizio Montecchi.
El teatre d’ombres contemporani juga alhora amb l’ombra pròpia i la projectada, davant i darrera de la pantalla. Per això hem de tenir clara la importància de la distància que hi ha entre llum i pantalla, que quan més curta més deforma l’ombra. I esdevé essencial el punt on es col·loqui el llum.
Continuem amb la praxis. Ara treballem amb dos focus situats darrera la pantalla que amb l’ajut de viseres generen un espai d’ombra al mig, de manera que es projecten dues ombres diferents “encaixades”. Després amb dos focus de color vermell i blau, creuats, que fan que un cos projecti dues ombres. L’ombra vermella la produeix el focus blau i està “pintada” de vermell. L’ombra blava la produeix el focus vermell i està “pintada” de blau.
Després d’una pausa, continuem la investigació amb un punt de llum mòbil, que des de darrera la pantalla permet gran varietat en la qualitat de l’ombra, gran velocitat en els canvis de mida i distorsió. És com haver deixat la càmera fixa per la càmera mòbil, genera la il·lusió de l’espai en moviment. Quan passem davant de la pantalla amb aquesta llum mòbil, identifiquem la distorsió típica de la llum d’espelma i s’evidencia la diferència de treballar davant o darrera la pantalla: al davant veiem el cos i l’ombra, al darrera només l’ombra dissociada.
Després de tant de moviment és hora d’aturar-nos a observar la qualitat de la llum, comparant diversos focus, que projecten ombres més o menys definides. Un dels elements és la bombeta al·lògena, quan més curt és el filament més definició. Però també la caixa del focus, si està pintada de negre evita reflexes i si li posem una visera en la part inferior, en cas d’estar a terra també evitaremque la zona inferior de l’ombra sigui més clara pel reflex de la llum al terra. En canvi un focus halogen amb miralls produeix molts reflexes. Tot depèn del tipus d’ombra que busquem, en funció del tipus d’escena a solucionar. Amb el telèfon mòbil, el led aporta una ombra negra definida i freda molt diferent a la de fluorescent, grisa i que sembla l’ombra de l’ombra. I és que en el teatre d’ombres és important la llum per l’ombra que proporciona.
I ara introduïm un altre variable, la pantalla. El moviment de la gran pantalla (de seda barata, tela de folre), una suau ondulació, canvis de pla…, aporten noves qualitats a l’ombra. I la pantalla totalment mòbil, com un tros de licra agafat entre dues persones. Però podria ser un paraigües, un diari o un element de vestuari. Està clar que quaranta anys d’experiència en teatre d’ombres donen per molt.
La darrera experiència és ja amb màscares i perfils grans que transformen el cos parcialment en siluetes. Ens em passat quatre hores encantats en la observació de la nostra ombra, hem descobert “el poder de l’ombra d’encarnar l’energia”,de proposar significats i sobretot la llibertat d’interpretar-los
Dissabte quan arribem a l’aula hi ha tot de siluetes escampades pel terra i en Fabrizio després d’unes orientacions sobre com agafar-les, girar-les i accionar articulacions estirant les anelles amb el polze ens convida a jugar amb elles. La silueta plana elimina els moments d’ombra no expressiva de les tres dimensions. Son siluetes de tija vertical les que utilitza la companyia (les de tija horitzontal del teatre tradicional no permeten projectar l’ombra) que deixen utilitzar tot l’espai entre el focus i la pantalla, aportant molt de dinamisme.
Hi ha siluetes d’ombres negres i siluetes de color, de policarbonat colorat amb pintura de bombeta que resisteix l’escalfor. Siluetes de treball, generalment en cartró, utilitzades durant els assajos per definir la seva forma, manipulació i mida, i siluetes definitives, en policarbonat, més resistents a les funcions, cobertes de paper negre per evitar reflexes.
Les tiges al cap de les siluetes acostumen a ser molt violentes, per això s’utilitza un mecanisme de manipulació que consisteix en un fil estirat per una anella. Com el moviment que s’aconsegueix així és mecànic, també s’incorpora l’articulació del tronc, en el moviment del cap, de manera que la qualitat de moviment esdevé més orgànica. Les tiges als braços aporten més naturalitat al moviment, però necessitem les dues mans per manipular-les.
La mida de les siluetes està en funció de la mida de la pantalla. I es van creant diferents siluetes d’un personatge en funció de les necessitats de les diverses escenes. Quan treballem davant de la pantalla, la silueta adquireix un significat escènic molt diferent si és negra, blanca o pintada. Així com si és manipulada amb la mà, cap, fils…, i un seguit de possibilitats sempre en funció de la solució més adequada a la dramatúrgia.
Acabem la sessió visionant i comentant vídeos d’espectacles de la companyia Gioco Vita, on podem veure la gran quantitat de recursos i llenguatge escènic que han anat creant en la seva dilatada trajectòria. En Fabrizio comenta que hi ha moltes companyies que en algun moment treballen el teatre d’ombres, però poques que s’hi dediquin com ells al llarg de quaranta anys. Potser això explica el fet que, al master, haguem estat un grup reduït, la qual cosa ha estat perfecte per treballar, però preocupant en el sentit que no s’aprofitin més oportunitats com les que ens continua oferint la Fira de Teatre de Titelles de Lleida d’aprendre de grans professionals.
Elena Mesa
De la companyia Micro Troupe
Fotografies de Joan Gispert.
