(imatge de ‘Alicia y las Ciutades Invisibles’, de Onítica Mecánica)
La Fira de Titelles de Lleida ha arrencat aquests dies amb una gran afluència de públic, com ens indiquen les sales d’exhibició sempre plenes de gom a gom. Des de les pàgines de Putxinel·li i Titeresante, hem seguit alguns dels seus espectacles amb la intenció de mostrar les propostes més interessants que s’han pogut veure, una visió àmplia però no exhaustiva de tot el que s’ha vist a la Fira.
Aclarir abans d’entrar en matèria que la Fira inclou, a més a més dels espectacles, un gran nombre d’activitats complementàries, totes elles plenes d’interès, sent potser les principals les que fan referència als aspectes professionals: trobades entre programadors internacionals i companyies locals, intercanvis de programacions i d’experiències, encontres espontanis i transversals.
Molt interessant és també el curs sobre teatre d’ombres impartit per Fabrizio Montecchi, el reputat especialista europeu en aquesta matèria, una experiència de la que en farem menció a través del testimoni d’Elena Mesa, de la Micro-Troupe, participant al taller i de qui publicarem el corresponent reportatge.
També la dramaturga Sara Serrano, present a la Fira aquest any, escriurà sobre alguns dels espectacles a Titeresante.
‘Roig Pèl-boig’, de Mimaia Teatre
Hi havia molta expectació per veure aquest tercer treball de Mimaia Teatre, després de la bona acollida rebuda per les seves dues primeres produccions: ‘Arbequina’ i ‘Adiós Bienvenida’. I s’ha de dir que les dues titellaires de Mimaia, Dora Cantero i Mina Trapp, amb la tècnica d’Ivo García Suñé, han aconseguit aixecar una obra d’un gran interès, no sols per la seva factura, amb una impactant escenografia i una complexa i refinada dramatúrgia, sinó també per la mateixa idea subjacent a l’obra.
És possible escriure el conte de la nostra pròpia vida? Estem atrapats pel destí i pels condicionants històrics i socials, o disposem de la llibertat de triar els camins que de veritat desitgem? Aquests són alguns dels interrogants que ens planteja ‘Roig Pèl-boig’, una temàtica d’urgent actualitat, en una època en la que les nostres pròpies vides ens arriben escrites per guionistes i interessos aliens. És per això que les creadores de Mimaia ens situen de ple el tema, perquè no hi hagi confusió possible: una mena de torre plena de calaixos que vindrien a representar els contes de les vides ja escrits que tenim a disposició. Un menú força extens però delimitat d’opcions, amb calaixos que s’obren sols per induir-nos a seguir el seu pla. I davant d’aquesta torre dominant, el personatge de l’Autora, amb la seva màquina d’escriure, fràgil i obstinada a escriure un conte més, potser amb l’esperança de que els seus guions siguin acceptats per la màquina reguladora de la gran Torre de les vides ja escrites.
Compte però l’Autora amb el personatge de la Música, que apareix i desapareix per afegir a la realitat les pinzellades del so amb algunes cançons. Potser el catalitzador poètic que acompanya la realitat i li obre les portes aparentment tancades de la llibertat.
Una història que parteix d’un nen esclavitzat en una mina de carbó, un dels destins més foscos que et pot tocar en la loteria de la vida. Com és lògic, qui viu en la foscor, tendeix a anar a la llum, i que viu esclau, busca la llibertat. Aquesta és la direcció del conte que l’Autora segueix per natural inclinació, mentre ens va mostrant el món del carbó i de la seva extracció, fins que de sobte l’obra fa un gir radical i salta a l’escenari la tesi base que l’anima: com ha de continuar el conte? L’ha de seguir escrivint l’Autora? La resposta és: només si es tracta de la teva pròpia vida. És a dir, no s’ha d’escriure cap conte perquè siguin viscuts pels demés, sinó que cadascú s’ha d’escriure el seu propi conte, l’única via de llibertat que existeix.
És aquí on ‘Roig Pèl-boig’ s’obre de sobte en una petita explosió de llibertat enmig del públic. Una proposta de radicalitat vital que assenyala l’única perspectiva alliberadora possible, la que passa per la pulsió creadora quan ets tu i només tu qui l’empeny, l’idea i la signa. Potser els resultats segueixin sent tràgics, però s’han obert les portes del possible, malgrat el seu pas sigui encara molt estret.
Per explicar tot això, les de Mimaia Teatre creen una estructura dramatúrgica complexa que no defuig els salts en el temps i en l’espai, el joc de personatges secundaris que dibuixen les diferents situacions, i un ritme trepidant que va sempre de dins a fora i de fora a dins, és a dir, de la foscor a la llum i de la llum a la foscor, ja sigui a través de l’energia que dóna el carbó com dels interiors foscos de la mina als exteriors nocturns amb lluna. Dins i fora dels calaixos on s’empaqueten els destins dels contes escrits de les nostres vides, i on s’obren les finestres de la pulsió creadora, a través de la imatge de l’Autora que lluita amb les paraules i les imatges.
‘Roig Pèl-boig’ és una obra fresca i arriscada, que s’allunya dels camins trillats i que busca noves expressions per a nous continguts. Una excitant alenada d’aire fresc que tot enfocant les negrors del passat ens obre les portes del futur.
‘Història d’una llavor’, de La Maquiné
Dóna gust veure com el món dels titelles al nostre país s’enlaira cada dia més vers unes altures de domini de la tècnica i de la forma del tot impensables fa unes dècades. És el cas d’aquesta jove companyia de Granada, La Maquiné, creada l’any 2008 per Joaquín Casanova i Elisa Ramos, amb l’espectacle de titelles i teatre visual ‘Seed life’ o ‘Història d’una llavor’, una companyia que des de la seva fundació no ha cessat de viatjar pel món i de rebre premis en els millors festivals del gènere.
Amb la figura central de l’aviadora interpretada per Lola Martín, l’obra és una celebració de la vida i dels cicles de la natura a través de les quatre estacions. Però potser sigui el gos el verdader protagonista, un preciós titella que de seguida conquereix el cor dels espectadors. La visió de la natura que s’imposa és l’animista, amb personatges que neixen directament del món vegetal, com la marioneta que representa la ‘nena de l’alzina’ que també és la seva llavor. O del món animal, com la papallona o el mussol. Però també els núvols, els vents, el foc i les tempestats apareixen personalitzats en formes i titelles, acomplint així amb aquesta visió d’una natura animada, plena de vida, en la que tot interactua amb tot.
Obra de rerefons ecològic i animalista -una constant en alguns dels espectacles presentats a la Fira, mostra de les noves sensibilitats en curs-, ‘Seed Life’ és una perfecte introducció per als nens més petits al món màgic de la natura, als seus misteris i als seus ensurts. I ho fa a través d’una posada en escena minuciosa i acurada, amb un especial domini de la manipulació i de l’ús de les imatges projectades en el ciclorama de fons que omple l’escena. La sincronització de la imatge virtual i la real és perfecte, amb efectes màgics de figures que apareixen i desapareixen mogudes per dos manipuladors invisibles (Elisa Ramos i Ariel García).
Obra que encaixa en l’arquetip narratiu de les ‘quatre estacions’, Seed Life és també la història dels amors entre una alzina, representada pel seu esperit (la marioneta de la nena) i el petit mussol, amb el catalitzador del gos i de l’aviadora, considerada aquesta com a interfaç poètic amb els humans. L’equilibri entre música, acció i imatge obre el camí a l’empatia dels espectadors envers els diversos personatges. El resultat és un contingut que s’expressa a través de la tendresa i de la pinzellada poètica.
El públic, entregat, va aplaudir amb força el treball dels titellaires.
‘Alicia y las Ciudades Invisibles’, de Onírica Mecánica
Una gran responsabilitat va tenir la companyia de Murcia, ben coneguda pel públic de Lleida (on hi ha presentat les seves últimes creacions), en encarregar-se de l’espectacle inaugural de la Fira. Opció arriscada també pels directors de la mateixa Fira si tenim en compte el caràcter experimental de les produccions d’Onírica Mecánica, amb posades en escena que fugen de les narratives habituals dels espectacles de titelles. I s’ha de dir que Jesús Nieto, el seu director i autor també de l’obra, va sortir victoriós del repte, amb una obra ajustada con anell al dit a l’escenari gran del Teatre de l’Escorxador, una indicació perfecte de per on pot anar un dels camins actuals que s’obre a l’art dels titelles: el del teatre visual que fuig dels continguts narratius i s’endinsa en la relació dels elements materials amb l’espai i el temps.
‘Materials sense memòria’, els anomena Jesús Nieto, els que utilitza en aquest muntatge: majorment plaques de plàstic translúcid dels que s’usen en la construcció, per escenificar aquest ‘mirall’ de doble cara per on Alícia penetra als altres costats de la realitat. Fugir de les ‘narratives habituals’ vol dir en aquest cas fugir de la psicologia, que sempre ens remet a una distorsió simbòlica de la realitat visible. L’objectiu és que el mirall ens obri a aquest espai intermedi on les formes i les proporcions es perden i es confonen, i on el temps es dilata en una experiència trifàsica de passat, present i futur. Un espai obert al pensament i a les matemàtiques, podríem dir.
Els objectes i els materials ‘sense memòria’ són els idonis perquè quan ens hi emmirallem no sortim contaminats per cap psicologia, sinó que l’experiència de percebre el temps ens dugui a una visió alliberadora, a través de la llum, el so i algunes imatges que no excedeixen la seva pròpia materialitat. Una experiència semblant a la de la música contemporània, quan se’ns proposen formes i evolucions visuals i sonores que tenen per objectiu l’autoconsciència del temps i de l’espai que crea. I per això, no hi poden haver referents clars sinó que tot s’ha de construir en present, des de la pròpia materialitat del so i de la imatge.
Es basa Nieto en la seva construcció en els ‘espais sonors’ -així els defineix l’autor- creats per Pedro Guirao, peça fonamental en l’engranatge de l’obra. Creador visual electrònic, Guirao composa una música que s’aixeca en paral·lel a les imatges, treballant en la direcció de qui busca extreure la sonoritat pròpia dels materials, de les superfícies translúcides, de les llums que creuen l’espai, dels rebots als miralls bruts deixats pel terra. Potser hagués estat encara més potent l’efecte d’aquesta ‘construcció visual-sonora’ si s’hagués situat al públic al mig de l’espai sonor, convenientment envoltat pels altaveus, cosa impossible en un teatre a la italiana.
L’efecte buscat per Nieto i els quatre intèrprets, Alicia Bernal, Brígida Molina, Estela Santos i Enrique de la Cañina, va ser impecablement assolit per la companyia. Els actors van complir a la perfecció amb la seva funció d’oficiants: els encarregats de conduir el públic en aquest ritus de creuar els miralls translúcids i entrar en unes noves dimensions de l’espai-temps. Per això aquests moviments a vegades hieràtics i a vegades anodins, com si també ells haguessin perdut la memòria. Ara bé, per recordar-nos la direcció a seguir -creuar el mirall-, la figura d’Alícia és l’única que ens remet a un contingut clar, el del personatge de Lewis Caroll. En la proposta d’Onírica Mecánica, però, tots érem Alícia, els intèrprets i els espectadors, ja que tots estàvem convidats a viure l’experiència iniciàtica de percebre el temps.
Els aplaudiments del públic i els comentaris recollits a la sortida ens indiquen que la companyia de Múrcia es va sortir amb la seva, un repte molt difícil d’acomplir en la nit especial de la inauguració. Admirable al cent per cent!
