Ha fet temporada aquests dies passats al Teatre LLiure de Gràcia l’obra ‘La Visita de la Vella Dama’, construïda a partir del text de Friedrich Dürrenmatt amb dramatúrgia i direcció de Jordi Palet Puig. Una iniciativa que ha comptat amb les actuacions estel·lars de Vicky Peña i de Xavier Capdet, la de Jordi Farrés i Pep Farrés, de la companyia Farrés Brothers (productora del projecte junt amb Temporada Alta), així com l’actor i manipulador Ireneu Tranis. També en la música en directa han intervingut Adrià Bonjoch en la guitarra i Pep Coca en el contrabaix. Signen l’escenografia Xavier Erra i Miquel Ruiz, amb els titelles construïts per Eudald Ferré amb la col·laboració d’Arnau Colom i Alfred Casas. Important el vestuari a càrrec de Nídia Tusal.
Ens trobem davant d’una proposta complexa, arriscada i ambiciosa, com és la de plantejar aquest text de Dürrenmatt amb actors i titelles, cosa no gens fàcil, sobretot quan poses a l’escenari actors de la talla de Vicky Peña i de Xavier Capdet, d’una força i d’una presència superlatives. I s’ha de dir que Jordi Palet l’ha encertat de ple tant en la dramatúrgia com en la direcció, en integrar els titelles d’una manera no sols justificable sinó que accentua l’evolució i el desenllaç del drama.
Part fonamental d’aquest encert és la factura dels titelles creats per Eudald Ferré, que ha sabut captar el significat dels personatges que doblen en l’escenari: uns rostres que mostren una decrepitud mortuòria, ben ressaltats pels seus cossos incomplets i deslligats, com maniquís trencats per l’ús i el temps. Un ús, el seu, que de fet se situa entre la màscara i el titella. Ens indica la vida buida d’unes màscares, la dels personatges, incapaces de dissimular la seva decadència extrema, la seva reducció en uns clixés de llocs comuns i de misèria moral, que de tant acceptats, no mereixen cap esforç de simulació. Per això aquesta manipulació poc realista, la pròpia de la figuració funerària dels titelles.
Però allà on la dramatúrgia de l’obra posa el seu eix vertebrador i a l’entorn del qual gira el conjunt de l’acció i dels personatges, és el els titelles dels personatges de l’Alfred Ill (Xavier Capdet) i de la Clara Zachanassian (Vicky Peña).
L’evolució de l’ús que fa en Capdet de la seva màscara/titella és l’evolució que Dürranmatt fa viure al drama de l’obra: protegit darrera de la màscara al principi, quan l’Alfred viu plenament integrat en la gran mascarada que és el joc social de la ciutat on viu; l’emancipació progressiva de la persona que s’amaga darrere la màscara de l’Alfred, a mesura que s’enfronta al seu destí, a la mort que precipita l’arribada de la rica Clara, motiu pel qual tendeix cada vegada més a deixar caure la màscara; i l’emancipació de la persona que s’amaga darrere el titella, quan al final, l’Alfred s’humanitza en acceptar el destí de la mort imminent. Capdet borda aquesta evolució del personatge, que de la decadència personal més patètica, magistralment interpretada al principi per l’actor, va passant a un retorn de la humanitat perduda al llarg d’una vida de trampes i enganyifes. Impactants les escenes finals, amb el poderós rencontre desenganyat però real entre els dos amants de joventut, així com la mort genialment melodramàtica però austera del personatge, per poder-la adaptar a l’entorn grotesc que l’envolta.
Pel que fa a la màscara de la Clara Zachanassian, aquí poca feina va tenir l’Eudald Ferré, ja que és la genialitat de Vicky Peña la que construeix el titella en el seu propi cos i personatge, convertit en un híbrid de persona humana i degeneració mecanitzada, no sols per les ortopèdies que incorpora a causa dels suposats accidents patits, sinó per la presència rígida i capriciosa del personatge, d’una rigidesa quasi bé mortuòria (en íntima consonància amb els altres titelles), que actua com ho podria fer qualsevol putxinel·li dels d’abans: ara em caso, ara l’engego a passeig; ara l’enlairo, ara l’arruïno, etc. Aquest híbrid de persona i titella ens parla de com el personatge de Clara va assumir i encarnar els aspectes grotescos de la vida, sense amagar-los mai, ajuntant veritat i mentida, és a dir, la realitat de la vida que li ha tocat en sort. És aquesta veritat del personatge, una acceptació prematura de la mort en vida, allò que fa caure la màscara de l’Alfred per arribar a una trobada dels dos vells amants, fins i tot romàntica, malgrat el tràgic destí que els espera. Al final, la ‘difunta’ clara, encara viva, s’emporta el cadàver del seu amant, l’única manera de retrobar els dos la llibertat des del respecte mutu de la igualtat de condicions que és l’amor verdader…
La mestria dels dos actors principals de l’obra aconsegueixen integrar en el seu joc escènic el conjunt dels titelles que giren al seu entorn, magníficament interpretats/manipulats pels dos grans actors que són els Farrés Brothers (el Pep i el Jordi Farrés que, per cert, no són germans) i l’Ireneu Tranis. Igualment, la presència dels dos músics, que juguen diferents rols al llarg de la representació, creen l’atmosfera adequada a l’estil de l’obra: marquen distància, acompanyen l’acció i traslladen els personatges en llurs evolucions anímiques.
El desdoblament de les màscares/titelles en l’obra de Dürrenmatt accentua i alhora clarifica el seu contingut, sense obligar a cap sobre-actuació dels diferents rols. Crea distància i permet que els personatges es reflecteixin en les seves veritats i impostacions, un emmirallament que l’acció teatral fa extensiva als espectadors.
Aquesta proposta dels Farrés Brothers obre una camins nous i excitants a la pràctica dels titelles a casa nostra, en integrar-la a realitats escèniques més complexes i ambicioses, i sense por a buscar la complicitat de monstres de l’escenari com ho poden ser la Vicky Peña o en Xavier Capdet, els quals semblaven molt feliços de veure’s confrontats amb el món dualístic dels titelles.
(Fotos Teatre Lliure)
