Tenim el costum de viure el pas dels anys com si pugéssim una escala d’única direcció, la que marca el temps biològic cap al creixement, la maduresa i la decrepitud. I certament, per a la majoria de les persones els anys circulen per aquesta corba, que va del naixement a la mort.
Per a les societats occidentals, des que la Modernitat ens va fer creure en el progrés, els anys pugen sempre per una línia recta que va de menys a més, de pitjor a millor. Per als milionaris i els homes d’empresa, la línia també puja cel amunt darrere de xifres altes i beneficis. Els pessimistes i els escèptics radicals veuen el mateix però en la direcció contrària: de més a menys, de millor a pitjor, del cel a l’infern.
Però la veritat és que el Temps, si és que existeix aquest senyor, s’ho mira tot amb distància, que és tant com dir que s’ho mira amb ironia. Què seria llavors per a ell el pas dels anys?
El Pèndol de Foucault.
Potser seria com el senyor del pèndol: ara el llança cap a un costat, ara cap a l’altre. Hi ha canvis i diferències, perquè mai res és igual a res, però l’eix o la mà de la qual penja el pèndol està sempre en el mateix lloc. És a dir, el temps es mou i produeix canvis, però alhora es manté sempre en el mateix indret.
El senyor del pèndol ens acaba de deixar una maleta on està escrit ‘2018’. La maleta conté tota mena d’esdeveniments, un repertori gairebé infinit. Els ciutadans del món obren la maleta i va sortint allò que els espera en l’esdevenir. Els camins apareixen traçats i hi ha poca desviació. Per això la gent veu al senyor 2018 vestit de negre i amb un aire poc simpàtic, doncs a ningú li agrada que li dictin el que ha de fer. Segons creu tothom, no hi ha més remei que passar per l’adreçador.
La maleta de Don Chavita, foto de Shaday Larios.
Els artistes i els titellaires veuen la maleta d’una altra manera, com una caixa d’eines, i al senyor 2018 com a un transportista o un simple comissionista. Els esdeveniments, els episodis, els desviaments i els embussos són allò que el temps ens dóna per a ser usat. Obeïm les lleis i els senyals de trànsit, però escollim els continguts segons ens convé i ens ve de gust a cadascú.
Els esdeveniments que traiem de la maleta són objectes als quals atorguem el poder de dirigir les nostres vides. Però sabem molt bé els titellaires que la vida dels objectes és la que els projectem nosaltres, encara que després ells vulguin independitzar-se i controlar-nos. Són i no són subjectes, tenen aquesta doble condició ontològica de ser i no ser allò que aparenten ser, com els mateixos titelles. Quan estan quiets i els mirem, són objectes passius que reben el nostre alè de vida i els nostres desitjos. Quan es mouen, són subjectes actius que no obstant això mai deixen de ser els objectes que són.
Rellotge de sol de butxaca, foto de , Wikipedia.
Amb els esdeveniments de l’any passa el mateix: són i no són subjectes, ens manen però sabem també que en el fons són el que volem que siguin. Aquest component doble ens allibera d’una banda, però ens responsabilitza per l’altre. I en el fons, sabem que la maleta de l’any és la que portem nosaltres quan vam decidir deixar l’any vell per entrar al nou.
Des de Putxinel·li, desitgem que els Reis Mags del món ens portin a tots una maleta personal del 2018, ben carregada dels instruments adequats que ens permetin produir els canvis i els esdeveniments que desitgem, i alliberar-nos així de les imposicions que venen de les maletes col·lectives.
Feliç 2018!
