Ha tingut lloc aquesta setmana la segona part del IF Barcelona, aquesta Biennal de Titelles i de Teatre Visual que aquest any s’ha desplaçat a Santa Coloma de Gramenet amb la intenció de que aquesta ciutat tan propera de Barcelona sigui una de les seves seus, la més centrada en els aspectes d’exhibició.

En el programa de Santa Coloma han participat tres de les residències impulsades per l’IF Barcelona, concretament, el projecte del col·lectiu BeAnother Lab (veure aquí), que s’ha instal·lat durant tres dies a la Biblioteca Central de Santa Coloma, un dels mòduls del Tríptic de David Espinosa, el dedicat al cinema (veure aquí), que s’ha pogut veure a Can Sisteré, i ‘Cases per escoltar i habitar’ de Xesca Salvà (veure aquí), que han estat a disposició del públic en l’espai bar del Teatre Josep Maria de Sagarra.

Una de les cases de Xesca Salvà.

A l’escenari gran del Teatre J.M. de Sagarra, va actuar el dijous 16 per a escolars i el divendres 17, a les 21h, per a tots els públics, la companyia d’Opera dei Pupi de Palermo Brigliadoro. El dissabte 18, es va presentar el treball realitzat durant el taller ‘Em falten dits’ dirigit per Xavier Bobés. I a la sala de cambra, el diumenge 19 amb dues funcions a les 11:30 i a les 13h, es va presentar per al públic familiar l’espectacle ‘El Traje del Emperador’, de Luís Zornoza, de la companyia de Granada Siesta Teatro. Parlarem en aquest article d’aquestes tres presentacions

L’Opera dei Pupi de la companyia Brigliadoro

Va ser una delícia i una oportunitat única pel públic de Barcelona i de Santa Coloma poder veure la representació de l’obra ‘Duel d’Orlando i Rinaldo per amor de la bella Angèlica’ a càrrec de la companyia de Palermo Brigliadoro, amb la participació dels titellaires o pupari, com se’ls anomena a Sicília, Salvatore Bumbello, Luciano Bumbello i Antonino Guarino.


S’ha de dir que Brigliadoro és la companyia que en aquests moments sol actuar al Museo Internazionale delle Marionette Antonio Pasqualino de Palermo, un lloc on es conserva una impressionant col·lecció de pupi sicilians, amb unes 4.000 peces a les seves reserves. Un museu d’obligada visita pels amants de les tradicions titellaires del Mediterrani, junt amb els altres teatres en actiu d’Opera dei Pupi que hi ha a la ciutat de Palerm. La sort de que la companyia estigués planificant una gira per Catalunya ha permès que se l’hagi pogut veure a diverses poblacions catalanes, així com als festivals Guant de Valls i i a l’IF Barcelona.


Reconegut per la Unesco com Patrimoni Immaterial de la Humanitat l’any 2008, en ser “l’únic exemple de tradició ininterrompuda d’aquest tipus de teatre des dels seus orígens”, l’Opera dei Pupi posa en escena diversos relats èpics i poemes del cicle carolingi, amb Carlomagno i els seus cavallers o palatins com a personatges principals: Orlando, Rinaldo, Angèlica, l’emperador Carlomagno, i els sarraïns Rodamante i Agramante, entre molts altres. Malgrat les seves arrels siguin medievals i es nodreixin dels vells cantars de gesta, l’Opera dei Pupi neix a principis del segle XIX a Nàpols i arriba a Sicília a mitjans del mateix segle. El fet de que la seva presència coincideixi en la zona del sud d’Itàlia sota poder espanyol, fa pensar als estudiosos que aquests titelles constitueixen una reminiscència dels vells teatres de marionetes espanyols coneguts amb el nom de la Máquina Real, adaptats a la moda romàntica de les gestes històriques de l’època cavalleresca.


La versió que ens va oferir la família Bumbello s’ajusta als cànons tradicionals d’aquesta mena de representacions, amb una fidelitat estricta a les diverses rutines i escenes que els són característiques. En realitat, l’obra presentada consistia en una reducció de deu episodis sobre el tema de la disputa entre Rinaldo i Orlando pels amors d’Angèlica, cada un dels quals solia durar dues hores i mitja. Els llargs parlaments dels herois i diferents protagonistes ja no són viables per al públic d’avui en dia, acostumat als ritmes urbans i televisius.


Però malgrat aquesta dràstica reducció d’escenes, situacions i personatges, l’obra presentada pels Bumbello ens va deixar respirar d’una manera profunda el vell estil de les batalles, de les pomposes declamacions, de les crides a la guerra o al concili, de les lluites sanguinàries dels cavallers al camp de batalla, amb cossos tallats pel mig, caps escapçats i muntanyes de cossos que s’apilonen a l’escenari.


Impressionants resulten sempre els crits i les exclamacions mentre dura la baralla, que s’acompanyen amb un taloneig o zapateado ferotge que marca el ritme de la lluita, mentre les espases, els escuts i els cossos folrats de les metàl·liques armadures xoquen entre sí amb el seu corresponent terrabastall. La música d’un manubri situat davant del teatre a la vista del públic, que sol tocar el membre més jove de la família, crea el fons sonor de l’acció i l’eleva als seus màxims d’excitació.

Demostració de batalla amb Savatore Bumbello i el seu fill Luciano Bumbello. Fotografia de Jordi Roig.

Tot això es va poder viure en la nit memorable de pupi al Teatre Sagarra de Santa Coloma, amb una molt bona entrada de públic, que va seguir meravellat l’acció dels paladins de Carlomagno i la disputa dels dos cosins Rinaldo i Orlando, enamorats d’Angèlica, mentre un tercer cosí, el mag Malagigi, amoïnat per la disputa dels dos herois i el perill de que els sarraïns conquereixin París, interromp màgicament la baralla pujat dalt d’un dimoni que té domesticat, en una preciosa escena d’infern amb els seus espantosos i divertits éssers diabòlics.


L’última escena de la batalla final entre els cavallers i els sarraïns invasors, els Bumbello la van representar deixant el teatret al descobert, mostrant així les entranyes de la vella mecànica teatral de fusta, cosa que va entusiasmar al públic.

El públic dins l’escenari.

En acabar l’espectacle, els espectadors van poder pujar a l’escenari i veure d’a prop els meravellosos titelles de fusta tallada alguns dels quals tenien prop de dos-cents anys d’antiguitat. Salvatore Bumbello va mostrar amb molts paciència com es mouen els pupi, com es fan les batalles, com es produeix els cops de taló que marquen el ritme, i altres secrets interna de l’espectacle.


Per uns moments, els Teatre Sagarra es va convertir en un museu viu d’una de les formes teatrals més antigues d’Europa, un luxe meravellós que tots vam poder gaudir com si una part dels tresors més íntims de Sicília s’hagués traslladat per art de màgia a Santa Coloma de Gramenet.

El públic, entusiasta, va premiar als artistes sicilians amb sonats aplaudiments.

‘Em falten dits´, taller conduït per Xavier Bobés

Molt interessant va resultar assistir a la presentació de la feina feta pels participants al taller dirigit per Xavier Bobés ‘Em falten dits’. Com deia el programa del curs, “Durant una setmana intensiva, comptarem les hores i produirem un petit collage de manipulació objectual de les nostres rutines més properes, quotidianes, absurdes, divertides, íntimes. I en el compte enrere, compondrem una dramatúrgia de gestos, imatges i accions per intentar no perdre de vista cap senyal i acabar amb un dit més que menys, encara que sigui invisible.”

Xavier Bobés.

Es pot dir que l’equip de set actors i titellaires reunits al Teatre Sagarra durant cinc dies va complir al peu de la lletra les indicacions apuntades per Bobés en la seva definició del curs. Una presentació que en absolut volia ser un espectacle, però que en oferir-se en un escenari davant d’un públic, ho va ser sense ser-ho, despertant aquesta preciosa ambigüitat d’allò que és i no és, del temps que passa i no passa, del gestos que diuen i no diuen res.

Certament, el gran protagonista de la vetllada va ser el Temps tractat en majúscula i en minúscula, ja que si d’una banda els exercicis filats en l’hora de presentació giraven a l’entorn d’aquest concepte que sempre apareix amb paraules altisonants sense mai deixar-se atrapar, de l’altra banda parlava de les temporalitats banals del dia a dia, de les rutines quotidianes quan aquestes es treuen dels seus contextos habituals i se les observa i descompon com fa el científic amb una lupa o un microscopi.

El temps encarnat en gestualitats de coreografies íntimes i absurdes, o en objectes que marquen una atenció, uns ritmes i uns espais molt determinats: fulls de paper, llapis, cadires, una guitarra, marcs…


També va rebre una atenció considerable el temps subjectiu que es mesura i s’expressa a través de la paraula poètica, del retall de vida, del record puntual, de la síntesi del moment, en un exercici de cascada verbal en el que els set integrants de l’equip de treball es van convertir en un cor de temporalitats íntimes i subjectives, mentre buscaven l’acoblament orgànic de les veus, en competició amb les temporalitats exteriors del públic, alienes al conjunt. Va ser molt interessant aquesta pugna de temporalitats i de conjuncions entre el dins i el fora, l’escenari i el pati de butaques, sobretot durant el col·loqui posterior, quan l’experiència es va poder autoobservar a si mateixa i fer-se explícit el joc dels diferents engranatges temporals.

El número dels marcs que va centrar el final de la presentació va disparar l’interès de la proposta, amb una magnífica coreografia de rutines centrades en el joc amb l’espai que oferien els marcs. El número del marc que es converteix en mirall i mostra com s’hi pot entrar i sortir-ne, i alhora veure com les dues realitats reflectides s’ajuntaven en un nou objecte, em va semblar magistral, en un exercici preciós d’alquímia geomètrica i paradoxal. Igualment la imatge final que ens mostrava com tots correm en la vida ficant-nos dins dels marcs que acoten aleatòriament l’espai, atrapats pel miratge abstracte de les convencions, de les quals sembla que no ens hi podem escapar.

Els espectadors vam sortir amb noves idees al cap i amb l’enveja de no haver estat en l’equip dels participants al taller, potser amb la sensació de que el temps mai es deixa atrapar però sí palpar ni que sigui d’amagat quan un s’entesta en voler-lo observar i sentir-lo passar, per fora i per dins.

‘El Traje del Emperador’, de Siesta Teatro

Luís Zornoza Boy és l’autor i intèrpret d’aquesta exquisida versió del famós conte ‘El vestit nou de l’emperador’ de Hans Christian Andersen, el qual en realitat no és més que la versió que va fer d’un conte encara més antic, el recollit per l’Infante Juan Manuel en el seu llibre El Conde Lucanor, l’any 1335 en temps del rei Alfonso X El Sabio, amb el títol ‘Lo que sucedió a un rey con los burladores que hicieron el paño’. Tot això ens ho explica Zornoza Boy en el programa de mà del seu espectacle, per indicar-nos com d’antigues són aquestes històries en les que el poble i els esperits més lliures se’n riuen dels poderosos. Diu Boy en el programa de mà:

‘En todas las épocas los humanos se han divertido contando historias de poderosos, de los que mandan el ayuno y echan mano de las morcillas… Debemos estar agradecidos a estas autoridades que con sus privilegios, enchufismos y corrupciones han inspirado tantas sonrisas y chascarrillos’.


I d’això va l’espectacle de Siesta Teatro, un escarni de com els nostres governants i polítics, que duen al barret un endoll pelat que busca on endollar-se, es prenen tan seriosament els seus protocols i les seves exhibicions de poder, per acabar fent el ridícul davant la mirada innocent del nen que veu les veritats sense el vel de la infàmia i la impostació.

El conte és l’excusa que permet a Zornoza Boy, un mestre titellaire que ha desenvolupat per tot Europa una impressionant carrera artística com a director de diversos teatres i companyies, desplegar un acurat llenguatge basat en els titelles però que en realitat fa ús de tota mena d’objectes i d’imatges en ombres o projectades en vídeo que es superposen per crear un llenguatge original d’extraordinària i rica subtilesa.


I és que en aquest llenguatge que s’inventa Boy, les veritats i els diferents episodis del conte es perceben a través de paraules que es diuen però no s’acaben de dir, d’imatges que es veuen però s’esfumen per reaparèixer en un altre pla, tot creant una successió de superposicions que van configurant el discurs de la història, amb una intervenció seva com a actor sempre present que hi és i no hi és, que fa i no fa, que diu sense dir, capaç d’encarnar tots els personatges de l’obra però especialment el de l’emperador, en l’escena del hilarant strip-tease al mig de l’espectacle, que dinamita tota la serietat impostada dels poderosos de la primera part, i porta l’espectador vers la farsa en la segona part.

Tot és absurd i desbaratat en aquesta lògica sense lògica del llenguatge de Boy: l’emperador és un peu, el control de la televisió i el telèfon són una sabata, el Primer Ministre i l’Inspector són dos caps decimonònics de cartró sense pintar amb els ja al·ludits endolls que els surten per dalt, els espectadors i el poble en general són ramats de bens que constitueixen una mena de leitmotiv de l’obra. El mateix cartell de l’espectacle ens mostra un cap de be amb una corona, i en altres versions, amb un barret i vestit de militar. L’absurd, però, s’expressa dins d’un discurs de coherència narrativa, emulant els discursos dels polítics, que diuen bestieses sempre amb la màxima correcció del llenguatge.

El Traje del Emperador. Teaser from Siesta Teatro on Vimeo.

Magnífica la banda sonora farcida de gags i que participa també de les mateixes subtileses de les imatges, molt sovint distorsionades com si es reflectissin en un joc de miralls esquerdats.

El públic de Santa Coloma de Gramenet que va acudir a la Sala de Cambra del Teatre J.M. de Sagarra va entrar de ple en l’humor i el sentit crític de l’espectacle que proposa Boy, entomant com natural la sofisticació del seu llenguatge, carregat d’una tal riquesa de matisos com poques vegades es veu en els espectacles de titelles. Una lliçó de teatre per a totes les edats.